El “Anti-sme” vs. el “Pro-isme”.

És habitual que els progressistes o l’esquerra ideològica quan es posiciona en contra una situació, uns comportaments o uns valors que consideren injustos es converteixi en anti-.

Es a dir, des del anti-capitalisme, al anti-militarisme, la anti-globalització, el anti-nuclear, etc. Sens dubte, el fet de rebel·lar-se contra una situació, un comportament o una llei situa a qui ho denuncia i vol canviar-ho a estar-hi en contra. Lògic.

Però aquesta posició contraria ve donada per un concepte superior -i anterior-: el anticapitalista ho es per que vol una societat mes justa; el antimilitarista ho es per que vol la pau i fraternitat entre els homes i dones; el antiglobalització ho es per que vol una relació de igualtat entre països;  el antinuclear ho es per que vol una relació estable i sostenible amb la natura. Es a dir, hi ha un motiu inicial / original, i per tant, no es estar a la contra per se, sinó que es la reacció coherent -i posterior-, basant-se en un estat favorable d’un concepte previ antònim.

Per tant, seria igual de correcte que el anticapitalista es digues pro-justícia; el antimilitarista es digues pro-pau; el antiglobalització es digues pro-igualtat; el antinuclear es digues pro-energies renovables; etc.

Es un canvi de punt de vista que reflexa la mateixa realitat. En un altre ordre, seria si dintre el típic dilema de vacances mar o muntanya, algú es declara anti-mar; el mateix seria ser pro-muntanya. Es el mateix, diem la mateixa realitat, però vist en sentit negatiu o positiu.

En qualsevol curs de comercial o venedor, s’explica que s’ha d’evitar paraules negatives per que transmeten connotacions i emocions negatives. El mateix es pot aplicar a qualsevol comunicació. I de fet, ja es fa servir en eslògans, cartells, programes electorals, etc. on s’evita el negativisme i s’aposta per emocions positives.

Habitualment, la comunicació política dels partits i moviments conservadors ja utilitzen aquest positivisme (moviment pro-vida o pro-família per exemple). No s’anomenem moviment anti-avortament o anti-familia moderna. Potser aquesta actitud inicialment era de forma intuïtiva, doncs cal destacar que la posició anti connota un aire de rebel·lia, en canvi la posició pro denota possibilitat de construcció. Aixo pot explicar que en un partit polític progressista les joventuts tendeixin al anti per connectar millor amb l’actitud rebel. El sector sènior del partit, amb capacitat de governar i construir, serà mes habitual l’ús del pro.

La posició anti pressuposa no disposar del poder en aquell moment, doncs per aixo la queixa i per que no s’explica l’alternativa en el mateixa concepte: ser antinuclear no comporta en la mateixa paraula l’alternativa. La posició pro ja comporta un ambient mes factible de poder canviar la situació, doncs la proposta comporta una alternativa de forma implícita: ser pro-energies renovables estableix ja la solució que proposa la persona que se’n declara.

Els 12 paranys que els polítics progressistes han d’evitar segons Lakoff.

El nord-americà George Lakoff, professor de lingüística a California i progressista declarat, porta anys analitzant els resultats electorals des de la visió de la comunicació.

 

Del seu llibre “Punts de Reflexió. Manual del progressista”, he extret la part inicial dels dotze paranys que ell considera els polítics progressistes haurien d’evitar.

 

1. El parany del tema específic.

És un lloc comú: no tots els progressistes comparteixen les mateixes idees. Cadascun té les seves idees i les seves preocupacions. En realitat, els progressistes estem d’acord. Estem en desacord en els valors: per tant, existeix una base real per a la unitat dels progressistes. Els valors progressistes s’apliquen a molts temes. El mateix passa amb els principis i les formes d’argumentar. Els conservadors comuniquen conservadorisme, sigui el que sigui el tema que es tregui a col·lació. Els progressistes han de comunicar progressisme. Hem d’acabar amb la fragmentació amb la qual tractem les diferents qüestions polítiques i recuperar la centralitat dels Valors i dels principis per d’aquesta manera recuperar una visió progressista global.

2. El parany de l’enquesta.

Molts progressistes es deixen guiar per les enquestes. La tasca del líder consisteix a liderar, no a seguir. D’altra banda, contràriament al que es creu, les enquestes no reflecteixen l’exacta realitat. Les enquestes tan sols reflecteixen el tipus de preguntes que fan, que, d’altra banda, no sempre són rellevants. Els veritables líders no recorren a les enquestes per prendre posició; lideren a la gent cap a noves posicions.

3. El parany de la “llista de propostes”.

Els progressistes solen pensar que la gent vota en funció dels programes electorals i de les propostes polítiques específiques dels candidats. La veritat és que la gent vota basant-se en els valors, la capacitat de transmetre, l’autenticitat, la confiança i la identitat.

4. El parany del racionalisme.

Existeix una falsa però estesa teoria segons la qual la raó és alguna cosa completament conscient, verbalitzada (doncs reflecteix literalment el món objectiu), lògic, universal i lliure d’emocions. La ciència cognitiva ha demostrat que cadascun d’aquests extrems és fals. No obstant això, els progressistes cauen en aquest altre parany: creuen que els fets convencen per si solos als electors, ja que els electors són “racionals” i decideixen el seu vot en funció de les propostes i dels seus propis interessos. També creuen els progressistes que n’hi ha prou amb negar un marc per contrarestar-ho.

5. El parany del “no és necessari crear marcs”.

Els progressistes sostenen sovint que “la veritat no necessita emmarcar-se”  i que “els fets parlen per si sols”. La gent utilitza marcs (és a dir, estructures mentals profundament arrelades que configuren la nostra comprensió del món) per entendre els fets. Els marcs estan en els nostres cervells i defineixen el nostre sentit comú. És impossible pensar o comunicar sense activar aquests marcs. D’aquí la importància d’emmarcar, d’activar un o un altre marc. Les veritats han d’emmarcar-se perquè es vegin com a veritats. Els fets necessiten un context.

6. El parany de les “polítiques són valors”.

Els progressistes solen equiparar les polítiques amb els valors, és a dir, amb conceptes ètics com l’empatia, la responsabilitat, la justícia, la llibertat, etc. Les polítiques no són valors en si mateixes, encara que es basin, o haguessin de basar-se, en ells. Per exemple, la Seguretat Social i el segur metge universal no són valors: són mesures polítiques que reflecteixen i realitzen els valors de la dignitat humana, el ben comú, la justícia i la igualtat.

7. El parany del centrista.

Existeix una creença generalitzada: que existeix un “centre” ideològic, és a dir, un grup majoritari d’electors, bé amb una ideologia pròpiament centrista, ben posicionats entre la dreta i l’esquerra, bé que comparteixen unes mateixes opinions. En realitat, l’anomenat centre està format per biconceptuals, és a dir, per persones que són conservadores en alguns aspectes de la vida i progressistes en uns altres. Els electors que es consideren “conservadors” solen tenir valors progressistes en qüestions importants de la vida. Hem de dirigir-nos a aquests biconceptuals “parcialment progressistes” apel·lant als seus, de vegades sòlides, identitats progressistes. Molts progressistes creuen que han de “escorar-se a la dreta” per aconseguir més vots. En realitat, és un error. En apropar-se a la dreta, els progressistes reforcen els valors de la dreta i renuncien als seus; i a més, s’allunyen de les seves bases.

8. El parany del menyspreu.

Massa progressistes creuen que la gent que vota als conservadors és senzillament ximple, sobretot si vota en contra dels seus propis interessos econòmics. Els progressistes creuen que n’hi ha prou amb explicar a la gent quin és la seva veritable situació econòmica perquè canviï el seu vot. En realitat, els que voten als conservadors tenen les seves raons i convindria entendre-les. El populisme conservador és de naturalesa cultural, no econòmica. Els populistes conservadors, que es consideren gent corrent, amb sentit moral i idees raonables, se senten menyspreats per les elits liberals que els oprimeixen. Consideren que els progressistes estan intentant imposar-los una “correcció política” immoral, i això els irrita. Com els progressistes no comprenen l’acció política conservadora, ratllen als líders conservadors d’incompetents i poc brillants. Això es deu al fet que analitzen els propòsits conservadors des del punt de vista dels valors progressistes. Si s’analitzen els propòsits conservadors des dels propis valors conservadors, s’aconseguirà comprendre la situació, és a dir, s’entendrà l’èxit que vénen collint els conservadors.

9. El “parany reactiu”.

En gairebé tots els temes, hem deixat que els conservadors defineixin el marc del debat. Els conservadors estan prenent la iniciativa política i transmetent les seves idees. Quan els progressistes reaccionem, reprenem els valors i marcs conservadors, i no només no fem sentir el nostre missatge, sinó que, pitjor encara, reforcem les idees conservadores. Els progressistes necessitem un conjunt de polítiques proactives i de tècniques de comunicació per transmetre els nostres propis valors segons els nostres propis termes. Tenim què canviar els marcs del debat, i no reforçar els marcs conservadors. Però tampoc n’hi ha prou amb canviar els marcs. Els líders progressistes, més enllà dels partits, han de realitzar junts una campanya d’àmbit nacional, organitzada, sistemàtica i perllongada, que li transmeti obertament els valors progressistes a la gent (dia a dia, setmana a setmana, any rere any) , siguin quin siguin els temes específics que constitueixin l’objecte de la discussió en un moment concret.

10. El parany del lema enginyós.

Alguns progressistes creuen que es guanyen eleccions o s’aconsegueix el suport dels electors amb cops d’efecte enginyosos i eslògans cridaners, la qual cosa aquí diem el “marc de superfície”. Els marcs de superfície són inútils sense els marcs més profunds, és a dir,sense les nostres conviccions morals més arrelades i els nostres principis polítics. Els marcs, ja siguin els superficials o els profunds, si s’utilitzen amb honestedat, són necessaris perquè la veritat surti a la llum i es percebin els nostres valors. Per contra, la frase ocurrent suposa un ús fraudulent dels marcs lingüístics de superfície per amagar la veritat. Els valors i principis progressistes “els marcs profunds” han d’estar prèviament assentats perquè els eslògans puguin tenir algun efecte; els eslògans per si sols no aconsegueixen gens. Els eslògans conservadors funcionen perquè els conservadors porten dècades comunicant els seus marcs profunds.

11. El parany del llenguatge tècnic.

Els progressistes recorren massa a l’argot polític i el llenguatge especialitzat per exposar les seves propostes. En lloc d’això, haurien de referir-se a les preocupacions dels electors com, per exemple, com faran que els fills puguin anar a la universitat, o com fomentaran la creació d’empreses.

12. El parany del joc de les acusacions.

És molt còmode atribuir tots els nostres problemes als mitjans de comunicació i a les mentides conservadores. Sens dubte, els líders conservadors menteixen sovint i usen un llenguatge orwellia per distorsionar la veritat i, sens dubte, els mitjans de comunicació se senten còmodes repetint els marcs conservadors. Però és poc el que podem fer directament sobre aquest tema. Només podem controlar directament com comuniquem nosaltres. No n’hi ha prou amb corregir una mentida amb la veritat, sinó que és necessari emmarcar les coses amb la nostra visió moral perquè la veritat s’entengui, i és necessari que aquest nou marc torni a delimitar el debat polític. Si moltes persones comencen a expressar honesta, efectiva i freqüentment la visió progressista,els mitjans de comunicació seran molt més propensos a adoptar els nostres marcs.

Exercici de comparació.

La mateixa noticia al mateix dia (30 d’abril) segons varis mitjans de comunicació. Parlen del mateix i totes les informacions son certes, nomes canvia el punt de vista. Però evidencien que el llenguatge es una eina que pot vestir la realitat en formes ben variades.

Nacionalismes sense estat.

Fa anys es parlava sovint que el nacionalisme català tenia “basquitis”, per la seva fascinació cap al nacionalisme basc. Actualment, però, les referencies del nacionalisme català fixen la vista cap altres: el escocès, el flamenc o el quebequès.
He fet un exercici comparatiu: primer, adjunto el discurs que va tancar la multitudinària manifestació independentista del passat 11 de Setembre. Esta en català tot i que l’original fou llegit en espanyol. Seguidament, i per analitzar altres nacionalismes, hi ha el text d’un dels documents que es difonen en la web de la campanya a favor de la independència d’Escòcia.
Desprès, ens situem ara a Bèlgica i el moviment flamenc. Reprodueixo un article del principal partit sobiranista, N-VA, Nova Aliança Flamenca, on parla del cas flamenc i el compara amb el cas escocès.
I per finalitzar, el Quebec. Adjunto un text de la web del principal partit sobiranista, el Parti Québécois.

Catalunya

Escolta, Espanya: Cap poble es mereix el tracte que hem rebut de tu. I per això, per a casos com el nostre, la comunitat internacional va concebre el dret a l’autodeterminació: només hem d’exercir-ho i per això avui ens hem reunit aquí.

Nosaltres hem vist néixer a la major part de nacions del món contemporani mentre usurpaves la nostra sobirania i dissolies les nostres constitucions. Nosaltres hem vist crear identitats artificials mentre t’entossudies a negar la nostra. I el que és més, ningú ens podrà negar el fet d’haver estat tan decisius com a constructius, tan pacients com a pragmàtics.

Escolta, Espanya: Els nostres avantpassats van crear el parlamentarisme i una de les primeres confederacions d’Europa, una confederació que bevia de la nostra tradició i idiosincràsia, i per tant, fonamentada en la igualtat i el respecte entre els pobles que la integraven. Nosaltres vam establir els fonaments del dret internacional, mercantil, marítim i consular. Hem impulsat la modernització de la teva economia, des dels gremis medievals fins a la més recent de les revolucions industrials. Nosaltres et vam donar la tecnologia i els recursos que van permetre la teva expansió marítima, et vam donar la pesseta, 400 anys de la nostra literatura i fins i tot els colors de la teva bandera i el nom que avui, tan orgullosament t’identifica davant el món.

Durant el segle XIX gosem forçar la teva modernització cultural i intel·lectual mitjançant el regeneracionisme per fer de tu una nació europea i cosmopolita. Va ser el nostre particular intent per situar-te entre les nacions del món civilitzat.

Durant la I República prenem les teves regnes mentre els teus fills es perdien en lluites intestines que et consumien.

El nostre poble ha contribuït com el qual més a fer de tu el que avui ets, fins i tot quan ningú creia en tu, quan els teus propis fills prostituïen els teus símbols i corrompien els teus valors en nom del feixisme.

La nostra nació va contemplar la reconstrucció d’Europa, després de la II Guerra Mundial, mentre assistíem impotents, famolencs, bruts, a la supressió de les nostres llibertats durant 40 anys de tirania.

Espanya: No sents el clam del meu poble?

Nosaltres vam acollir en el nostre si als teus fills mentre tu mateixa els repudiaves. Vam ser decisius durant la teva transició democràtica i el teu retrobament amb Europa. I finalment, ens hem compromès com el qual més en la garantia de la teva governabilitat i a assegurar el teu benestar i la teva viabilitat econòmica.

Però una cosa és la solidaritat, i una altra molt diferent que hàgim de pagar els teus excessos mentre alimentes l’animadversió del teu poble contra Catalunya.

Escolta, Espanya!: Encara no has entès que el pactisme, la racionalitat i la bona fe que havien de fundar les nostres relacions no són símptoma de debilitat, sinó de maduresa política i intel·lectual; de la mateixa manera, la dominació, l’abús constant i l’animadversió irracional no són símptoma de poder, sinó d’una clara manifestació de la teva decadència final.

Per primera vegada en generacions, la nació catalana camina decidida, harmoniosa i acompasadament cap a un nou futur. Aquest és el clam del meu poble: Adéu Espanya.

Escòcia

Ser independent significa moltes coses diferents per a cada un de nosaltres. Per a alguns, ser independent és quan aconseguim el nostre primer cotxe o la nostra primera casa. O potser quan vam començar la nostra pròpia família. És el punt d’assumir la responsabilitat del nostre propi futur i el nostre propi èxit. Sí, hi han alts i baixos, però pensa que ens preparem, ens assegurem i ho aconseguim fins i tot en els moments més difícils.

Un país independent és pràcticament el mateix. Avui en dia, estem passant per una crisi financera de les que nomes passen un un cop a la vida en tot el món. Països com Noruega, que guarda part d’aquesta riquesa energètica de sota el mar, estan capejant el temporal. D’altres, com Suècia (que va tenir la seva pròpia crisi bancària a la dècada dels ’90) ja havia après la lliçó i va tornar ràpidament a créixer. Fins i tot Irlanda, que es va veure greument afectada el 2008, avui es troba per sobre del Regne Unit en benestar.

A mesura que avancem cap a la independència, Escòcia també esta aprenent algunes lliçons dures. I, com a país independent, serem capaços de posar en pràctica el que hem après. Serem capaços de protegir-nos millor.

Podem guardar només una part de la nostra riquesa energètica – incloent els futurs ingressos de les energies renovables marines- per crear un fons sobirà. Estalviant i invertint alguns dels ingressos d’avui, podem construir un fons d’emergència per protegir-nos en el futur.

En un món que s’enfronta a l’escassetat d’energia, d’aigua, de terra i d’aliments, hem estat beneïts amb tots aquests recursos, el que significa que estem en bona posició per afrontar els reptes del futur.

Com a país independent, podem parlar amb la nostra pròpia veu, triar el nostre propi camí i contribuir a la nostra pròpia manera. Amb la independència, seguirem sent part de la gran família de les nacions d’aquestes Illes.

I, com a membre de la Unió Europea, tindrem accés al mercat lliure més gran del món. Estem capacitats per treballar amb d’altres, com iguals, per fer front als reptes comuns i per garantir la nostra seguretat mútua i de defensa. Serem part d’una estreta col·laboració de nacions i països independents en interès de tots nosaltres.

Per descomptat, igual que el primer habitatge, es requereix d’un esforç per fer que el país tan bé com sabem que pot ser. Però el treball dur mereix la pena, perquè estem construint una Escòcia que és millor que el que tenim avui: una Escòcia amb més èxit i que podrem transmetre amb orgull als nostres fills i els seus fills – i ells ens ho agrairan.

Flandes

Estimats amics, companys nacionalistes, Què és una nació?

La nació és un producte dels principis il·lustrats de la sobirania del poble i de la Estat. El major poder polític es de la gent – o la nació – que a través d’eleccions transfereix aquest poder a l’Estat que representa. Aquestes dues nocions, la nació i l’Estat, estaven sempre en una relació recíproca. Gràcies a la nació, l’estat va rebre una legitimitat democràtica. A Europa, el procés de creació d’un Estat nacional sobirà va evolucionar en dues vessants diferents. Sent la primera un estat sense nació, l’altre, una nació sense Estat.

Considerem el primer cas, un estat sense nació, del qual França és un bon exemple. Fins el segle XVII, França estava dividida en una multitud de ducats, comtats, etc. La Noblesa francès va retre homenatge al rei de França, però es consideraven autònoms. El Rei francès va passar la major part del seu temps equilibrant els interessos locals i fent front a rebel·lions. Fins que el cardenal Richelieu es va afartar, va organitzar un exèrcit i va enderrocar la noblesa francesa. Va aixafar els seus exèrcits feudals i va cremar els seus castells. La noblesa sense llar es va traslladar a París, i més tard, es van establir al palau de Versalles, que va ser construït per a aquest propòsit. Richelieu va establir un burocràcia sobre el territori francès i va centralitzar tot el poder en mans de l’ara monarca absolut.

A partir de llavors, França es un Estat. Però no es una nació. Els francesos es consideren bretons, Picardians, bascos o flamencs. En l’Antic Règim, això no va presentar cap problema. La nació no legitimava l’Estat, era la prerrogativa divina que legitimava el monarca absolutista, que era l’Estat. L’État, c’est moi, com va dir Lluís XIV. Però després de la revolució francesa, quan el poder de l’Estat havia de basar-se en la sobirania popular, els francesos van haver de definir què o qui era la nació.

És per això que la pregunta que Ernest Renan, es va preguntar en el seu famós discurs va ser: “Què és una nació? ‘. Els francesos per definir una nació necessitaven identificar alguna cosa que tenir en comú. En el moment de la revolució francesa, només un de cada tres francesos parlaven francès. França no era ni una cultura ni una unitat lingüística. Però França va tenir un estat, una constitució i els principis de la Revolució francesa que servien de sosteniment. Això era una cosa que tots els francesos compartien. I aquí França va trobar motius per crear una identitat nacional. Un pertany a la nació, si un s’adhereix als principis constitucionals. Cultura, llengua i tradicions són irrellevants per la nació. El Nacionalisme constitucional havia nascut.

D’altra banda, hi ha el cas d’una nació sense Estat. L’exemple clàssic aquí és Alemanya. Des del segle XVII, el Sacre Imperi Romà de la Nació Alemanya es va desintegrar en uns pocs centenars de regnes diferents, alguns ben petits. Napoleó no va tenir cap dificultat en aixafar la resistència i en qüestió d’anys, Berlín estava sota control francès. Això enfronta els alemanys amb el potencial aclaparador del poder estatal. Un estat que podria elevar Napeleons Gran Armée, que podria imposar el Codi de Napoleó, que podria abolir l’Antic Règim i substituir-lo per noves institucions administratives.

Els alemanys no tenien cap problema en la determinació de la nació alemanya: era tot el que parlava alemany. Però quin era l’estat alemany, doncs? Hi havia persones de parla alemanya a Rússia, i alguns fins i tot consideren l’holandès i el flamenc com dialectes alemanys. Així que si es crea un Estat alemany, qui n’ha de pertànyer?

En resum, els nacionalistes alemanys van haver de definir qui era Alemany amb la finalitat de crear un estat, i per tant van haver de definir la cultura alemanya. Els francesos van posar èmfasi en els principis constitucionals per crear una nació, els alemanys en van posar en la cultura per crear un estat. Llavors, què és una nació? Es tracta d’un ideal polític o una entitat cultural?

El nacionalisme cultural i el constitucional sovint es juxtaposen, amb l’enfocament cultural alemany com el dolent de la pel·lícula i el francès  constitucional com el noi bo. L’enfocament alemany és un nacionalisme ètnic que en última instància condueix a les cambres de gas d’Auschwitz. L’enfocament francès, d’altra banda, és un nacionalisme inclusiu i accessible, obert a qualsevol persona – sempre que ell o ella accepti els principis constitucionals de la nació. Em sembla que això és una tonteria. No hi ha una distinció clara entre nacionalisme cultural i constitucional. Fins i tot el nacionalisme constitucional francès, la negació de la importància de la cultura, necessitava una base cultural.

Eugene Weber en el seu llibre “De pagesos a francesos” dóna una sorprenent relat de com els revolucionaris francesos van imposar la seva ideologia de “un Estat, un nació, una llengua” a les nacions que conformaven França, matant a centenars de milers, potser fins i tot milions, de civils innocents. Van imposar la llengua francesa a les minories, desterrant llengües regionals. El nacionalisme constitucional francès, al no disposar de la cultura, va reemplaçar la diversitat cultural amb el monopoli cultural.

Tot nacionalisme és sempre una barreja dels principis constitucionals i l’imaginari cultural. La nació és una comunitat que al llarg de la història s’ha regenerat constantment en un procés de reinterpretació en la renegociació dels valors culturals i tradicions. Hugh Trevor-Roper pot persistir que els escocesos van inventar el seu patrimoni Highland, però no estic d’acord fonamentalment. L’escocès no va inventar les faldilles escoceses, sinó que es re-interpreten les velles tradicions i es dona un nou significat que simbolitza la nació escocesa sencera.

En el moment en que aquest procés cultural s’atura, la comunitat mor. Això és especialment important per a una comunitat com Escòcia, que ha estat definida per la migració, cap a l’interior, així com cap a l’exterior. Una persona d’ascendència escocesa a Austràlia encara pot considerar-se a si mateix un escocès causa de aquesta definició cultural. I pel mateix procés, una persona del Pakistan pot trobar una nova llar en la identitat i el patrimoni escocès.

El mapa mental de les nostres comunitats no coneix fronteres. Però una nació forta és més que una comunitat cultural. És també una entitat política, o que aspira a ser-ho en algun grau. I com a comunitat política, una nació és intrínsecament finita. Determina els límits en què la democràcia pugui ser implementada. I necessitem aquests límits per  organitzar la solidaritat o per fer complir la llei. I per tant necessitem principis polítics. El nacionalisme en el segle XXI segueix sent una força positiva i necessària si es basa en els principis de la democràcia, l’Estat de Dret, la solidaritat i els drets civils.

Per gaudir d’aquesta força positiva, Flandes es veu obstaculitzada. Igual que Escòcia, Flandes és una nació sense estat. No obstant això, la causa escocesa i flamenca sorgeixen d’un fons diferent.

Escòcia va ser víctima de la colonització anglesa perifèrica. A Flandes, la situació era una mica diferent. Pel nacionalisme constitucional francès, França no era més que una entitat territorial – i certament no n’era cultural. La constitució de França, i les llibertats universals que contenia, no es limitaven al territori de França. I va embolicar el conjunt d’Europa. Com a resultat, els exèrcits francesos annexaren els Països Baixos del Sud -Flandes n’era una part- i van imposar la doctrina francesa de “un estat, una nació, una llengua”.

Després de la derrota francesa a Waterloo, la inútil reunificació dels Països Baixos i la posterior Revolució belga, aquesta doctrina va establir les bases pel Regne de Bèlgica. Era una  nació francòfona centralitzada, governada per una elit francòfona, que dominava la majoria dels pobres, analfabetes i no flamencs de parla francesa a través del sufragi censatari. Aquest sistema electoral excloïa la majoria dels flamencs del procés democràtic i els va condemnar als marges culturals de l’Estat. Però la lluita pel sufragi universal es convertiria en un moment crític per a aquest nou Estat-nació, el punt en què els camins dels flamencs i els francòfons belgues divergien. El sufragi universal va introduir als flamencs a la democràcia i va deslligar la lluita per la igualtat de drets, l’abolició de les barreres lingüístiques i per la justícia social. L’elit de parla francesa  va acceptar a contracor les exigències flamenques de reforma i va tractar de temperar els efectes en tots els sentits. Això va radicalitzar l’opinió pública flamenca. I així va sorgir un patró que segueix fins al dia d’avui.

Els temors dels francòfons. Així, tracten de descoratjar tot intent de reforma. Bèlgica s’ha convertit en un país completament complex, on la democràcia i el principi de la regla de la majoria ha estat substituït per un sistema de consens forçat. Això frustra la majoria flamenca, i la condueix a una major radicalització.

El recent acord sobre la devolució en Bèlgica és un exemple perfecte. En realitat no és una reforma, res canviarà radicalment. És una  acord de mínims que pot ser acceptat pels francòfons. Més aviat o més tard, espero que aviat, els límits d’aquest acord serà assolits i l’opinió pública flamenca tornarà a demanar una reforma. I la minoria de parla francesa tornarà a intentar sufocar aquestes demandes. Bèlgica ja no és una democràcia. En lloc de crear un únic espai democràtic belga, un nació política, l’elit de parla francesa va crear una democràcia paral·lela dins de l’Estat belga, en un intent de contrarestar la majoria flamenca. I en una reacció dels flamencs, van formar una sub-nació. A causa d’aquest procés, Bèlgica avui en dia està completament dividida en dues parts, en dues democràcies. Cadascú amb els seus propis mitjans de comunicació, institucions, partits polítics i consens social. Tenim poc o gens en comú. Bèlgica s’ha convertit, com la UE i el comissari Karel De Gucht van dir en una ocasió, en una conferència diplomàtica permanent entre ambdues nacions. Una realitat que es veu reforçada pel fet que flamencs i francòfons tenen unes opinions polítiques sobre com fer front als reptes del futur profundament divergents.

El futur de Flandes es troba en la construcció d’un Estat-nació, en el qual el flamenc pugui organitzar una veritable democràcia, sense restriccions. Una entitat constitucional en el qual organitzar una solidaritat forta, cap a l’interior, així com cap a l’exterior. Una nació basada en els principis de la bona governança, la igualtat i la justícia. Una pàtria per a tots els que acceptin els drets civils i respectar la nostra cultura.

Igual que Escòcia. I de la mateixa manera que altres països europeus. Perquè, companys nacionalistes, la Unió Europea ha modificat profundament la relació entre nació i Estat. A partir del segle XVII, va ser l’estat que va proporcionar la estructura burocràtica de la nació, la va defensar a través dels exèrcits permanents i les fronteres, va aconseguir l’accés a mercats més grans i li va donar la seguretat financera a través d’una forta moneda. Seria exactament aquests motius que van convèncer als escocesos a acceptar l’Acta d’Unió al  1707. Els mateixos motius que les nacions basca o bretona van acceptar el domini de l’Estat francès.

No obstant això, l’Estat ja no té el monopoli de la sobirania del poble. A Flandes, la nostre moneda és europea, no belga. La Unió Europea garanteix l’accés als mercats més grans mai vistos abans gràcies al lliure intercanvi de béns i serveis. Cada vegada més, el tradicional paper de l’Estat està sent assumit per la Unió Europea. Potser algun dia Europa tindrà la seva pròpia política exterior, i per conseqüència el seu propi exèrcit. El poder que tenia l’Estat s’esvaeix, obrint nombroses possibilitats perquè les nacions es converteixen en estats independents o autònoms dintre la Unió Europea.

Jo no crec que l’Estat com a tal desapareixerà, no en un futur pròxim. Seria ingenu creure-ho. Però crec fermament que les nostres nacions i Europa són el futur. La Unió Europea alterarà la naturalesa de l’estat. A mesura que la Unió es fa cada vegada més propera, els vells estats seran  cada vegada més obsolets.

El lema del Partit Nacionalista Escocès, SNP es “Junts podem fer millor Escòcia”. M’agradaria concloure afegint un altre lema: “Amics, junts podem fer que Europa sigui millor.”

Quebec

Hi ha raons de cor i raons basades en la raó i que són complementaris. Més enllà de la passió que habita en els sobiranistes del Quebec, volem fer un país basat en arguments lògics i coherents.

Vull la sobirania del Quebec per…

1. Assegurar-nos el futur de la nostra nació.

Som la nació del Quebec, la nació de la llengua francesa a les Amèriques. I com totes les nacions, tenim el nostre propi caràcter. Tenim una forma de vida, una manera de pensar, valors socials, preferències i hàbits culturals i punts de vista polítics que són nostres i diferents. Després d’una decisió democràtica del poble per viure en un Quebec sobirà, i després de la proclamació de la sobirania, els quebequesos estaran més ben preparats pel futur de la nació i prendre el seu lloc al món. Tindrà tota la llibertat necessària per les millors condicions de vida.

2. Consolidar la llengua francesa.

El francès és el cor de la identitat del Quebec. Aquesta és la llengua pública comuna del Quebec. Ens distingeix de Canadà i els Estats Units d’Amèrica i ens obre als països francòfons dels cinc continents. Protegit per la Carta de la Llengua Francesa (Llei 101), el francès ha d’assegurar la cohesió social i alimentar la seva identitat. El francès és la condició per a la plena integració de tots els que fan del Quebec la seva pàtria adoptiva. La llengua francesa ha definit i segueix definint l’espai històric de desenvolupament, cultural i econòmic del Quebec. La consolidació del francès com a llengua comuna també ha de complir amb tots els drets lingüístics de les persones pertanyents a la comunitat de parla anglesa i les disposicions del govern federal sobre la utilització i preservació de les seves llengües. Al Quebec s’aplicaran les disposicions de la Llei 101 a totes les empreses que operen sota l’autoritat federal i tots els serveis públics prestats actualment pel govern federal. La llengua d’ús vehicular serà el francès. Com a seu de la Francofonia de les Amèriques, el Quebec seguirà sent un germà i un company de l’Amèrica francesa. Tindrem els mitjans per ser més solidaris amb les comunitats francòfones i promoure la Francofonia a Amèrica.

3. Assegurar el desenvolupament de la cultura del Quebec.

El Quebec i Canadà són dos països. Les lleis federals actuals són insensibles a la identitat cultural específica del Quebec. Tornarem al Quebec la possibilitat de desenvolupament de la cultura i les comunicacions, les àrees vitals per a la nació del Quebec i on els artistes i els dissenyadors són coneguts pel seu dinamisme i diversitat de les expressions culturals. El Quebec sobirà crearà la seva pròpia Junta de ràdio i televisió. Prestarà suport als artistes i organitzacions culturals a través de les seves institucions. A més, proporcionarà subvencions en funció dels seus propis criteris, tenint en compte només els interessos del Quebec, a vegades diametralment oposats als dels canadencs, orientats a la població i cultura del món anglosaxó.

4. Garantir la integració efectiva dels immigrants en la nació Quebec.

Descobrir el Món.

No se sap, ni aproximadament, la quantitat d’éssers vius que habitem en el planeta terra. Deu ser impossible saber-ho, ni que sigui mes o menys. Fins i tot quan parlem ja no d’habitants, sinó d’espècies, tampoc queda clar: hi ha oscil·lacions de si 5 o 25 o 30 milions. La variació no es petita.

Ja concretem una mica mes si parlem d’habitants humans. És calcula que som 7 mil milions, amb l’advertència que ves a saber si es cert o si la xifra esta a prop de la realitat. Però ho donem per bona. Tampoc ningú tindrà temps de contar-los un per un.

N’hi ha dos tendències sobre la població mundial ben clares. Primer, veiem un creixement imparable, exponencial, que fa que en 200 anys s’hagi multiplicat per 7 la gent que convivim a la terra. I el ritme augmenta. El creixement de població entre 2000 i 2010 ha estat semblant al creixement de població de 1900 a 1950. Per cert, arribarem als 8 mil milions cap el 2026.

D’altre banda, ens trobem el país amb menys habitants del món: 9 famílies. De fet, viuen de vendre segells, monedes i dominis d’internet principalment. Situada en la polinèsia francesa, depenen de Gran Bretanya. Els 50 habitants registrats de Pitcairn Islands tenen l’honor de residir al primer país del món on es va aprovar el sufragi femení fa més de 100 anys.

Res a veure amb els mes de 36 milions d’habitants de Tòquio, la ciutat mes poblada. Tan poblada que necessiten dels “oshiya (押し屋)”, que son treballadors del metro que en hores punta i en estacions de molta afluència, es dediquen a empènyer la gent dintre dels vagons. Precisament la segona tendència sobre la població es la seva concentració: molta gent en molts pocs metres quadrats. El 35% de la població viu en 2 països, Xina i l’Índia, que fan el 2,5% de superfície del món. De fet, els estats mes grans del món tenen la majoria de la seva superfície deshabitada: Rússia, l’Antàrtida i Canada. I això que el 70% del món es aigua!

Clar que aquesta aigua es salada, no ens serveix per beure. La que si serveix per treure’ns la set, esta mes buscada. Cap a l’any 2000, nomes la meitat dels ciutadans d’Uganda tenien accés. I això que hem de beure un mínim de 2 litres diaris. Les guerres originades per la falta d’aigua potable es una ficció recorrent. A la realitat, els conflictes armats, aquells que maten, solen ser per qüestions mes trivials i que venen a ser per diners, simplement.

Ai, el diner. El que utilitzem actualment se li diu fiduciari, es a dir, no es com una moneda d’or. No, aquí un bitllet de 500 euros val això per que qui ho emet ho diu així i la gent hi confia en això. Abans no era així. Una moneda d’or o plata valia el seu pes. Però a Bretton Woods, un lloc on ara bàsicament atrau turistes amb ganes d’anar esquiar i situat a la costa atlàntica dels Estats Units, poc després de finalitzar la II Guerra Mundial es va establir que tots els diners del món fossin convertibles al dòlar nord-americà. I aquest si que tenia un canvi permanent a l’or: una onça eren 35 dòlars. Però va durar poc. L’any 1971, sent Nixon president, es va treure aquest patró davant la por que molts governs i banc estrangers volguessin comprovar aquesta convertibilitat. Es veu que se’ls hi va anar la ma fent dòlars per pagar la guerra de Vietnam i ja ningú es fiava que la Reserva Federal fos capaç de pagar-ho…

En fi, que les autoritats de USA van dir que canviar dòlars per or s’acabava i desde aquell moment, el diner no te cap suport real darrere.

El símbol del dòlar $ nord-americà amb 2 ratlles diuen que es sobreposar la U sobre la S de United States. En canvi el de una sola ratlla ve del símbol del peso o dolar espanyol, moneda d’us en les colònies espanyoles d’ultramar. Son explicacions possibles, al reves del símbol del euro que se sap certament l’origen: es una interpretació d’una lletra grega, la èpsilon.

Monedes i bitllets que solen estar mal (o poc) repartits. Segons l’ONU, es compleix el principi de Pareto: el 20% de la població te el 80% de la riquesa mundial. De fet, Vilfredo Pareto, sociòleg, economista i filòsof, va fer per primer cop aquesta observació precisament estudiant la distribució de la riquesa a Itàlia a principis del segle passat. Ja veiem que aquest repartiment es un clàssic de la humanitat.

El futur del PSC.

Un cop ha passat el congres dels socialistes catalans, ja tenim mes pistes de cap a on va el PSC. Ja fa uns mesos, vaig escriure un post on comentava que la seva buscada centralitat en l’eix conceptual de català – espanyol podia ser profitosa en certs moments, però contraproduent davant la proposta de CiU en el marc conceptual i electoral actual. Es a dir, que ara era una ocasió per decidir que volia ser de gran.

Doncs be, sembla que s’ha optat per continuar entre dos aigües i sense decidir-se. S’ha rebutjat un grup propi al congrés i el secretari general escollit sembla garantir aquesta continuïtat.

Pensant en l’aspecte estratègic, que li convé mes al PSC? Semblar catalanista o be espanyolista? O estar al mig?

Val la pena donar una ullada als resultats electorals socialistes a nivell autonòmic (a nivell local i general, potser el context es mes complicat i implica mes variables). El primer gràfic es de numero de vots obtinguts des de el 1980:

Però potser es mes significatiu mirar el percentatge de vots, així es corregirà el factor nivell d’abstenció que ha estat en cada elecció:

Ens adonem que hi ha una punta significativa al 1999. Afegim ara els candidats que es van presentar en cada any:

Podem veure clarament com Pasqual Maragall ha obtingut els millors resultats electorals. La pregunta ara seria si això va ser per que va coincidir amb la decaiguda de Pujol i l’esgotament convergent o be va ser per el gir catalanista que va impregnar al partit?

Si creiem que els bons resultats van ser en relació a CiU, l’opció que ara ha pres el PSC pot ser positiva pels seus interessos, doncs les retallades i un possible fracàs del pacte fiscal els poden situar, en un futur, en possibilitats de victòria.

Però si creiem que els resultats de Maragall van ser per la seva opció catalanista juntament al desgast del catalanisme de CiU pels seus pactes amb l’Aznar, podem concloure que els socialistes catalans han pres la millor decisió per que CiU estigui instal•lada a la Generalitat per molts anys.

La monarquia va de baixa?

La sempre espinosa qüestió de la monarquia espanyola esta passant la seva pitjor crisis dels últims temps. La implicació del gendre Urdangarin en un tèrbol episodi de corrupció en aquests moments líquids de greu crisis econòmica que vivim ha obert la caixa de trons.

La casa reial gaudeix de certa indiferència per la majoria de la ciutadania. Per oblidar que va ser Franco en persona qui el va posar com a cap d’estat i que l’administració de la dictadura el va acceptar com a garant de certs valors i privilegis, el seu paper durant el 23-F i la seva immunitat en els mitjans de comunicació van situar el monarca en una posició mes simbòlica que no pas executiva. I aquest paper dintre del imaginari col•lectiu li ha permès estar “mes enllà del be i del mal”. Per la majoria de ciutadans/es molestava poc i per tant no se’l qüestionava: no era prioritari debatre sobre la seva vigència, sempre hi havia problemes mes importants que tractar.

Però ara que estem amb un atur elevadíssim i en un notable desmantellament de l’estat del benestar, que la institució sobresurti es un greu maldecap per la casa reial. Si la gent en comença a parlar, s’inicia el perill. I a més, quan el procés de relleu generacional esta en marxa.

No vull insinuar que estigui en perill la monarquia borbònica (seria massa fort, oi?), però si que un estat de desgast de la institució pot enredar en el canvi del pare pel fill. És a dir, si s’enceta el regnat del nou rei amb la monarquia qüestionada, si que el debat sobre la vigència de la monarquia pot esdevenir una prioritat.

Malgrat tot, els motius per que la monarquia s’establís el 1975 segueixen sent vàlids a dia d’avui.

Pensament únic.

Ja fa mes de 3 anys que ens considerem en crisis econòmica. Va ser l’estiu de 2008 quan vam començar a parlar de l’esclat de la bombolla immobiliària i de ERE’s. Al setembre, amb la fallida del banc nord-americà Lehman Brothers, es feia una evidencia la situació.

Però si retrocedim mes en el temps, 16 anys abans, al 1995, el director en aquell moment de Le Monde Diplomatique, Ignacio Ramonet, escrivia un article titulat El Pensament Únic. En ell, i des de les seves conegudes posicions contraries al neoliberalisme, criticava el que considerava un discurs que apostava per que l’economia superes la política.

De fet, per la seva pròpia expressió, el pensament únic ens situa en un sol camí. Nomes hi ha una manera de procedir. Descarta alternatives.

Per mi, malgrat cadascú te la seva ideologia i manera de pensar, concloure que sols hi ha un procediment em sembla intel•lectualment erroni. En un món mes enllà de blanc i negre, hi han múltiples vies d’actuació. En canvi, escoltant, llegint i veient molts opinadors, experts, catedràtics, periodistes… i politics, m’és habitual sentir dir: “No hi ha cap altre possibilitat”o “No podem fer res mes”.

Lògicament, davant temes difícils i de repercussions greus (i oblidant que a vegades es una mera excusa per opinar d’aquella forma), podem entendre que estem obligats a dirigir-nos cap a on no ens agrada.

Però això no pot convertir-se en la normalitat. Si pensem que la nostra forma d’arreglar la situació es la millor, podem discutir-ho. Però si pensem que la nostra forma es la única, eliminem de soca-rel qualsevol debat. I no disposar de reflexió sol comportar errors, tant en la vessant política com la personal.

I certament, no hem descobert res de nou. Neutralitzar debats i eliminar possibles alternatives es el que ha pretès el poder establert des de els temps immemorials.

Estat del Benestar.

Davant d’informacions que llegeixo (per exemple, sobre el futur de la sanitat a Catalunya), un s’interessa pel que tot indica esta en perill d’extinció: l’estat del benestar. Una solució que va sorgir desprès de la 2a Guerra Mundial i que suposava l’avanç social mes important de la humanitat: l’estat, representant a la sobirania popular, assegurava les condicions mínimes indispensables per una vida digna de tots els seus/ves conciutadans/es. Almenys, així ho definiria jo.

Doncs bé, mirant la wikipedia, ens indica altres possibles virtuts de l’estat del benestar. S’apunta que es considerat també com a cinquè poder de l’estat: la capacitat de regular les grans empreses i el sector financer; afegit als tres poders clàssics de Montesquieu i al quart poder, que son els mitjans de comunicació. Cal constatar com, de forma flagrant, la capacitat de regular el sector financer ha estat nul•la als últims anys, i com a conseqüència d’això tenim la crisis actual. Per tant, n’és el mal funcionament de l’estat del benestar i no pas l’estat del benestar en si mateix, qui ens ha portat on estem.

També observem com ens toca el rebre precisament a qui pitjor estàvem. El quadre adjunt (habitual en la ciència política) ens mostra com els països mediterranis érem a la cua del desenvolupament de l’estat del benestar. I per tant, una retallada al nostre sistema es disminuir el que ja era petit.

Es preocupant que anem enrere. I que quan mes tecnologia i mes coneixement tenim, això no signifiqui que es quan millor vivim (òbviament, parlo de la majoria de la població). La crisis esta desmuntant molts axiomes que teníem. Esta canviant mentalitats, formes de fer, de pensar i viure. També canviarà el que enteníem fins ara com estat del benestar?

Acudits de Forges i Elroto.

El futur de Cuba.

  Edifici a la Plaça de la Revolució a L’Havana, Cuba.

En fa 53 d’anys que el grup de barbuts encapçalats per Fidel Castro entraren a L’Havana el dia de cap d’any. Era la consecució de molts anys de lluita sota governs corruptes i amb condicionals laborals de la majoria de la població pèssimes (de fet, això s’heretava de l’època de l’esclavitud). Val la pena contextualitzar el que va suposar aquella revolució.

Una revolució que va esdevenir dictadura del proletariat anys desprès (fins el 1965 no es va crear el partit comunista). Mig segle desprès d’aquell fet, quin futur te el regim cubà?

  Cartell en una carretera a la provincia de Pinar del Rio, Cuba.

Primer val la pena indicar que el govern comunista sempre ha estat condicionat, d’una o altre forma, per la seva proximitat als Estats Units (menys de 400 kms els separen). De fet, n’estic convençut que els nord-americans n’han tret molt profit del govern castrista. Gracies a Cuba, les grans fortunes llatinoamericanes han temut per les seves riqueses per la por a l’expansió del model cubà a d’altres països de la regió. Això ha provocat que el capital es refugies o be a paradisos fiscals caribenys (controlats per bans nord-americans) o be anessin a buscar la seguretat que els proporcionaven els propis Estats Units i Canadà. Malgrat això, l’acritud de les diferents administracions de Washington contra el govern de L’Havana es ben explicita. I adquireix la seva màxima expressió amb el bloqueig econòmic imposat contra interessos cubans.

Per que davant del natural rebuig que qualsevol sensibilitat democràtica te davant un regim amb un sol partit polític, sorgeix el dubte, en aquest cas, de quin futur te el poble cubà sota una altre forma de govern. Em refereixo al que comentava el propi Fidel Castro: les democràcies veïnes de Haití o Mèxic son models satisfactoris? Estan millor les poblacions d’aquests 2 països que la de Cuba?

Es un fet que propicia la reflexió, tot i que això no pot legitimar un regim on hi ha un sol diari com a font d’informació. De fet, hi ha un altre aspecte del qual divergeixo pel seu concepte: el culte a la personalitat.

L’exaltació de la figura del líder, en aquest cas Fidel Castro, es absoluta. No es un procés de convertir una figura grisa en un referent, per que les condicions innates de Castro estan garantides, des de el punt de vista intel•lectual però també del de lideratge. I realment, apart d’ell, altres figures com les del Che també tenen una presencia constant a l’illa. Però personalment els cultes a la personalitat mai els he trobat ni positius ni encertats.

En resum, sobreviurà el regim castrista a Castro? Imposaran un sistema a l’estil xines, combinant socialisme i capitalisme?

Avui en dia, amb tants canvis vertiginosos arreu del món, es fa difícil de predir-ho. Espero el millor pel entranyable poble cubà.

  Cartell en un carrer de L’Havana, Cuba.