Suposicions.

Suposem per un moment que abans d’unes eleccions (un bon temps abans), els partits importants del país han parlat amb els poders fàctics (econòmics bàsicament) i sabessin ja si tenen les de guanyar o les de perdre.

Si ara no els toca guanyar, quina campanya muntaran ? Doncs evidentment agressiva, amb dòbermans i un llenguatge tant verbal com visual a la ofensiva. Per que si la fan fluixa es podria endevinar amb massa facilitat que el partit no hi posa tot l’energia possible.

En canvi, si les veuen venir de victòries, fan una campanya alegre i positiva, ja que al tenir la victòria fàcil, l’únic que has de procurar es no cagar-la.

Això son simples suposicions que estan molt lluny de la realitat. Déu nos guard.

Crònica (possible) d’aquest nou any.

Aclarir abans de res que no és pas una opinió, sinó una previsió que pretén ser realista i factible. Per començar, desgraciadament, l’atur continuarà amb uns números alarmants. La crisis segueix ferint el consum i el sistema financer continua ben igual. A més l’endeutament de l’estat seguirà creixent amb el que suposa de perill pel concepte d’estat del benestar i passar a ser l’estat del malestar.

Avui deia The Economist que la victòria electoral, sense majoria absoluta, de CiU podria fer que CiU i PSOE fessin un pacte d’ajuda mútua. Així un s’assegura el poder a Barcelona i l’altre a Madrid. Tinguem en compte que CiU pot radicalitzar el seu discurs sobiranista per atraure al electorat més independentista. Això pot provocar que aquest vot independentista es divideixi entre els qui creuen en aquest tomb sobiranista de CiU. Els que segueixen fidels a ERC. Els que votin Reagrupament. I el vot desencantat (per exemple, electors de la CUP). I es traduiria en que CiU guanyes vots, ERC baixes i Reagrupament treies el cap al Parlament.

Això un cop passat la sentencia sobre l’Estatut, que previsiblement serà interpretativa i salomònica com el finançament: segons vulguis, pots agafar-te als aspectes més positius o al contrari els negatius. Per tant, seguiríem iguals uns quants anys més.

Tot i que que les consultes sobiranistes previstes per febrer i abril poder provocar un canvi de plantejament dels partits majoritaris.

Malgrat tot, continuarem sospirant per una final al Bernabeu i guanyar-la, despistant les factures de casa cada cop més altes i esperant que els bancs reparteixen ni que sigui una miqueta de tots els diners que els hi hem donat per ajudar-los en el seu mal tràngol.

Bon any nou!

Estarà en forma la classe política?

Llegeixo que Joan Herrera, futura cara electoral d’ ICV, declara que el seu model d’estat es un federalisme plurinacional, tot i reconèixer que no conta amb aliats. Un argument que n’exposa a favor es que aquesta aposta tant pot ser assumit pels independentistes de Vic com per gent del voltant de Barcelona que se senten molt espanyols.

El problema d’aquestes solucions intermèdies es que l’atur seguirà sent un mal de cap molt important, i això farà que els/les ciutadans/es segueixin buscant respostes contundents i pragmàtiques.

L’argumentari sobiranista esta assumint una idea de que la independència seria com deixar anar llast just en un moment on el vaixell de l’estat del benestar sembla que s’enfonsa.

Mentre CiU segueixi sent un partit no independentista aquesta fita sembla poc probable, però els pocs privilegis de les classes mitges van minvant i la incomprensió entre espanyols i catalans segueix creixent.

Estarà prou en forma la classe política per evitar canvis i que tot continuï igual?

L’autèntic èxit de les consultes populars.

Aconseguir un estat nou a l’Europa occidental es un repte dels mes besties que un poble es pot proposar. Però aquesta opció passa, de forma inexorable, per que el grup de persones que ho poden protagonitzar facin un canvi de mentalitat o de xip: que visualitzin l’objectiu i creure-s’ho. I la consulta d’Arenys de Munt va significar això.

Si fa un temps ens diuen que a quasi 170 municipis es munten unes consultes no oficials, sense pressupost, sense cap partit polític important darrere, sense debats en els mitjans de comunicació i sense cap mena de suport de cap administració pública i van a votar-hi 200.000 persones, que haguéssim pensat?

Si fa un temps ens diuen que Le Monde dedica una editorial al independentisme català i se’n parla al Liberation, Al Jazeera, New York Times o la BBC, que haguéssim pensat?

Si es vol aconseguir la independència, el primer pas era fer un canvi de pensament. Llegeixes articles i escoltes opinions on la gent ja s’ha situat en quins passos fer per la independència des d’ un punt de vista factible.

L’èxit d’aquesta empresa es de dificultat molt alta. Però s’han fet moviments molt importants. Les consultes estan resultant ser una revolta cívica brutal. Les respostes dels diferents actors polítics demostra que els supera.

Que la gent s’autoorganitzi al marge de qualsevol oficialitat crea un teixit social amb uns aspectes singulars. Un estat propi no podia venir de cap de les formes pels partits polítics actuals. I superar aquesta barrera era difícil.

Recordem que el penós acord de finançament es presentava com un tancar la problemàtica. Però la realitat ha estat tot el contrari. Entre consultes, editorials conjuntes, tribunals constitucionals, presidents del Barça a manis indepes, el debat sobiranista esta en boca de tothom. I això, segur, afavoreix al ideari independentista. Veurem com acaba tot això.

Catalunya, endeutada de dalt a baix.

Ahir al diari Expansión hi havia una noticia que alertava sobre l’endeutament de les Comunitats Autònomes espanyoles amb un titular on destacava que “Les comunitats emetran 32.000 milions d’euros de deute per a cobrir despesa”. Explicava que unes agencies de qualificació han indicat que la solvència d’aquests organismes baixarà. I sobretot, per que el govern ZP ha ampliat fins el 2,5% del PIB la possibilitat de dèficit.

I detallava que Catalunya, per exemple, necessitarà emetre 9.419 milions de Euros de deute el pròxim any per cobrir el 28,9% del seu pressupost, es a dir, quasi una tercera part dels ingressos de la Generalitat s’obtenen a costa de generar despeses futures. Alertava que era una dada preocupant si es te en compte dos factors: en primer lloc, que aquesta es ja la comunitat més endeutada, amb un volum que supera els 23.746 milions, segons el Banc d’Espanya.

I en segon lloc, aquest repunt del deute es produeix el mateix any en el que entrarà en vigor el nou model de finançament. Però també advertia que Catalunya no està sola ni molt menys en aquest tema, totes les CC.AA. tenen lo seu.

A mes, deia que els governs regionals no s’han enfrontat mai a una situació així.

I una ultima xifra que anunciava que Catalunya, País Valencia i Illes Balears, el deute viu per habitant es situa a prop dels 2.500 Euros. A l’altre banda, hi ha el País Basc i Murcia on per poc arriben als 500 Euros.

Amb tot això, la qüestió del encaix de Catalunya a Espanya, se situa en un terreny netament econòmic, i queda en un segon pla la qüestió cultural. És a dir, el leitmotiv del independentisme esta basculant cap a un terreny on es fa mes assequible que moltes persones que, per entendre’ns, ni parlen català ni ballen sardanes ni porten barretina puguin sentir-se independentistes.

Per que aquest endeutament, aquesta falta de recursos, repercutirà nítidament en el nostre dia a dia i a tots els serveis bàsics de sanitat, ensenyament, seguretat, etc, fent que baixi encara més la qualitat de vida a tothom qui visqui a Catalunya. I com s’ho faran tots els poders, tant politics com econòmics, que actualment defensen la continuïtat de Catalunya a Espanya?

Es en aquest punt, on tota la nova força independentista guanya terreny i fa que avui sigui objectivament mes possible que mai uns Països Catalans independents.

Obama i la seva victòria.

Suposem que veiem una persona de 1,70 m d’alçada en solitari al costat d’un arbre de 3 metres d’alt. Òbviament la percepció serà que es baixa. En canvi, si aquesta persona esta al costat d’una altre que fa 1,40 m la veurem alta. En els 2 casos la nostra percepció es certa i senzillament depèn de la referència.

Doncs amb l’ Obama trobo que passa el mateix. Desprès de haver-hi segurament el pitjor president dels EUA de tota la història (com a mínim, a nivell d’imatge pública) el que ve darrere ho te fàcil. És a dir, caure més simpàtic que Bush i que els EUA siguin millor mirats, qualsevol successor que digui la paraula “dialogar” enlloc de “atacar” possiblement ho aconseguirà.

Però hi ha una convicció generalitzada a diagnosticar que l’habilitat de la campanya d’Obama amb internet o el seu lideratge (yes we can) han estat crucials per la seva victòria.

Siguem francs, desprès de l’era Bush, l’establishment nord-americà necessitava presentar al món un canvi radical a la Casa Blanca. Que millor que un demòcrata negre? Representa mediaticament tot el contrari a George W.Bush: de blanc a negre, de republicà a demòcrata, d’arrogant a dialogant i d’estar tot el dia de vacances a estar tot el dia amb les mànigues de la camisa arremangades per treballar.

Per dignitat o indignats?

L’encaix de Catalunya a Espanya esta avui més difícil que mai. Tenim un Estatut que volia solucionar el “problema catalán”, que va ser originalment votat per un 90% del Parlament català, i que no ha parat d’estar retallat mil i una vegada. Cada pas que ha fet l’Estatut ha estat un malson on l’enfrontament Catalunya- Espanya ha anat a més.

El mal esta fet. La incomprensió entre catalans i espanyols es evident. Sobre l’espoli fiscal o no que pateix Catalunya, les opinions son tan divergents entre un i altre banda que sembla parlin de coses diferents.

Quan la Generalitat i el Govern espanyol van acordar un nou finançament, es va presentar com la finalització d’una època de distanciament Catalunya- Espanya. I no era així en absolut.

El federalisme del PSC nomes s’ho creuen ells. Els politics catalans esdevenen persones sense solucions reals que semblen nomes volen mantenir el seu status quo. Estan superats per una societat civil que organitza consultes populars o editorials conjuntes de diaris.

Les reaccions del dia d’avui a l’editorial dels diaris catalans mostren una forta divisió a l’estat espanyol que en tot cas s’accentuarà amb la celebració de les consultes sobre l’autodeterminació.

Fer com si res, que això forma part del joc polític de desenvolupament de l’Estatut, és quasi impossible. S’ha de moure fitxa.