You are currently browsing the monthly archive for Juny 2009.
Ens trobem als anys 30 al estat espanyol. La industrialització va desenvolupant-se i això provoca que la societat estigui convulsa i amb molts obrers i camperols seduïts per idees politiques revolucionaries. El ventall de moviments d’esquerra va des de republicans moderadament d’esquerres. Socialistes que es debaten entre la socialdemocràcia i el marxisme. Radicals anticlericals. Comunistes il•lusionats amb el socialisme que s’està implantant a la Unió Soviètica. Marxistes defraudats per aquesta Unió Soviètica i anhelant el marxisme -leninisme autèntic. I finalment els anarquistes, amb un socialisme científic que ideaven una revolució total del concepte polític. A més, pren força les reivindicacions de zones de l’estat amb diferent idioma: Països Catalans, Euskal Herria i Galicia.
Immersos en el procés europeu de lluita a tres angles entre capitalisme, comunisme i feixisme, a Espanya guanya les eleccions de 1936 un front d’esquerres que uneix a la majoria de moviments citats anteriorment, a excepció dels anarquistes, situats en una òrbita de reivindicació de canvi absolut.
Aquest govern ve desprès d’uns anys de poder conservador on s’intenta frenar la reforma de la societat iniciada amb la proclamació de la república. Per tant, poders econòmics i associats (altrament dits fàctics) intenten re-situar la societat durant 2 anys. Aquest fet crea fortes tensions. Que desprès guanyin les esquerres juntes decideix aquests poders al convenciment que dintre de la república no poden mantenir els seus privilegis. Conten amb que els governs europeus veuen amb reticències aquests fronts populars ben mirats des de Moscou, mentre reben el capital que surt d’Espanya espantat per l’entrada de comunistes al govern. I a més, el moviment anarquista creix cada dia més. I aquest fet es ben visible durant la guerra civil. Davant d’això, opten per deixar fer, possiblement conscients que la derrota de Hitler i Mussolini s’emportarà també a Franco.
Però desprès de la 2a. Guerra Mundial, l’escenari se situa entre capitalisme -comunisme i el perill feixista sembla esborrat. La Guerra Civil de 3 anys, exilis massius i una repressió important deixa masses ferides obertes com per plantejar una recuperació de la democràcia. El Rei en aquell moment, pare del actual monarca, s’ha d’esperar exiliat el seu torn, i s’instal•la a prop de Madrid, a Portugal. Ràpidament, des de Madrid es respon desmuntant el poder de la Falange i propiciant una generació de tecnòcrates afins als Estats Units i militant en l’anticomunisme. Amb això guanyen temps, tot i el convenciment que una dictadura militar al sud d’Europa no pot durar eternament.
Però la recuperació dels anys 50, aquí més tard per culpa de la guerra, la postguerra i la dictadura, sembla que mante la situació. Per una banda, el regim franquista no te cap ideologia concreta ni molesta a les grans multinacionals. Ha refet el país i te el que ara diem un full de ruta.
Quin és?
Primer de tot, necessita tot una dècada, en aquest cas i per culpa del citat endarreriment, serà la dels anys 60, però poder recuperar-se econòmicament i enfrontar una nova etapa. I desprès, vol crear un sistema polític al estil britànic. Un país amb una institució monàrquica que representa la unitat de les terres que formen el Regne Unit. Te casos de secessionisme de diversa intensitat, des de l’escocès al irlandès, i un idioma oficial a molts països del món. No te perills de comunismes i a sobre posseeix colònies, tot i que Espanya esta perdent ràpidament les ultimes que te.
Vaja, que pot ser un exemple.
Apart d’enviar a Fraga Iribarne com ambaixador al mateix Regne Unit per aprendre’n, aquest mateix personatge serà l’encarregat de formar un partit representatiu del concepte de dretes. Enlloc d’anomenar-se conservadors, massa relacionat amb la dictadura existent en aquells moments, millor dir popular, Aliança Popular. I el partit representatiu de les esquerres, enlloc de crear un partit laboralista, millor un que estigui relacionat amb la República, el socialista, amb molta tradició i respectat.
I el paper principal, el de monarca, es tractat especialment. L’elecció de la persona és clau. La figura que tocaria, el rei Joan, pot recordar la monarquia que va caure l‘any 1931. Ha de tenir una imatge concreta per poder personalitzar en la seva figura la imatge d’una nova etapa. El fill del rei és el millor candidat, iniciant així una educació tutelada pel regim franquista.
En relació a les anomenades nacionalitats històriques, es vol crear un concepte nou. Una barreja de monarquia i federalisme però mantenint el poder central. Un esquema de centralisme flexible amb un punt de partida baix per anar pujant lenta però regularment. Les dues zones més conflictives, els Països Catalans i Euskal Herria seran dividides en varis governs autònoms. I els partits que dirigiran aquests governs autònoms, exactament els governs més representatius d’aquestes dues zones, seran d’ideologia nacionalista però conservadors. En particular, a Euskadi hi ha la violència que utilitza una part del basquisme, que pot dividir el moviment independentista basc entre defensors i detractors d’aquesta violència. A Catalunya, per la seva banda, la forta immigració provinent d’altres zones del estat crea unes fractures socials i econòmiques que debiliten la opció d’un catalanisme independentista.
Finalment, el perill comunista serà desbordat per la situació. Davant d’uns militars que es faran notar molestos per la presencia comunista, el sentit comú farà que en unes primeres eleccions la població opti per la moderació més reconciliadora, respectada en tant partícip del front popular del any 36 i menys conflictiva que representaran els socialistes.
Recordem que el Partit Comunista es presenta a les primeres eleccions del any 1977 i pateix uns resultats decepcionants com a primera força de l’oposició antifranquista.
El canvi polític serà gradual i els poders econòmics es veuran inalterats.
Aquest pla potser te una única feblesa: la seva credibilitat. I si la població no combrega amb ell?
En aquest cas, el mateix tutor que educa al Rei, Alfonso Armada, pot liderar una mena de cop d’estat que espanti a la població amb un possible retorn a la dictadura i mostri tant al Rei com als dos partits implicats en el pla com l’única opció de ser plenament europeus i feliços.
I amb tot això, el vell dictador pot dir que tot esta lligat i ben lligat.
Ens ho prenem amb tota normalitat per que tampoc passa res… però que tot un col•lectiu (en aquest cas els/es catalans/es) s’agafi com a signe distintiu un burro en tant animal tonto, es habitual en el món que vivim? No vol dir res?
Va ser durant el procés de l’estatut i es va estendre com a substitut del ‘CAT’. Estava situat com una versió contraposada al brau d’Osborne. Els dos son un perfil en negre d’un animal. Van ser un èxit i avui en dia molts cotxes els porten.
Però un pensa, que tots ens agafem que som burros com a sinònim de tontos, no voldrà dir alguna cosa? Poca autoestima?
Certament, es destacable el sentit d’humor intrínsec que porta l’elecció del símbol. Però això no treu que significa una sensació de presa de pel i alhora resignació. Presa de pel per que no som capaços d’assolir les ambicions com a nació, ja sigui des de aconseguir respecte, més autogovern o la independència. I resignació per que se sap que no hi ha manera d’assortir-ne.
Aquesta incapacitat queda reflexada en els politics. A tots els països els politics prometen i desprès no compleixen. Però els/es politics/ques catalans/es es mouen habitualment en una calculada ambigüitat sobre si serem regió, comunitat autònoma o estat. A dies sembla que quasi proclamen la independència i en canvi d’altres estan tant a gust sent espanyols. Passen d’una banda a l’altre tan tranquil•lament.
I per això que s’agafi l’animal tonto per excel•lència com a símbol representatiu d’un país no es fa preguntar als seus habitants sobre la curiosa elecció…
Llegeixo sobre la possible sentencia del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya. Es veu que pot tenir el record de nombre de fulls que te una sentencia, entre d’altres. Quant merder per aquest estatut i el finançament…
I recordo la frase famosa de “España antes roja que rota” inaugurada durant la Segona República.
O el etern “españoles todos” de Franco per recordar que aquí sols hi havia una nació.
O allò que va comentar en Pasqual Margall al bascos: el problema vostre som nosaltres, els catalans, per que saben que si donen la independència a Euskadi desprès vindrem nosaltres reclamant-ho.
O la pressió continua sobre el País Valencià i les Illes Balears, apuntalant empresaris de dubtosa ètica i orígens tenebrosos, plens de diners negres conscients que aquest tipus sempre son fatxes i es rendeixen al qui mana sense contemplacions (o serà casualitat que a Illes Balears i País Valencià el PP arrasa…).
O una altre casualitat. Que qualsevol organització independentista catalana acabi en fracàs: o s’escindeix o perd suport o alguna cosa li passa.
O l’intent constant d’evitar el mot independentista: es pot ser catalanista. Es pot ser nacionalista o federalista. Fins i tot autonomista. O ara es pot ser sobiranista. Aquesta ultima es gran, qui s’ho va inventar, el mateix Pujol? Es perfecte per quedar com independentista però amb el recurs de renunciar-hi sempre que convingui.
O una xiulada al rei que posa dels nervis a tots els estaments, dintre d’una constant operació de manteniment d’imatge al cap d’estat no escollit democràticament.
O operacions sense cap ni peus: els partits catalanistes demanant les balances fiscals de forma urgent, quan el mateix Rajoy va dir: per a mi cap problema, tots sabem que Catalunya aporta més que no pas rep.
O un partit com CDC, amb unes joventuts, les JNC, que tenen la independència com a punt del seu ideari, i quan deixen l’status de juvenil i passen a CDC aquest punt cau pel cami. És a dir, de jove volen trencar amb l’estat espanyol i desprès de gran volen ser espanyol.
O quan el moviment més important de resistència al franquisme, el Partit Comunista, va tenir en compte el fet diferencial català, no sent el PC a Catalunya, sinó un partit independent com el PSUC.
El president ZP inaugura una ampliació que sembla força important del aeroport del Prat. Però enlloc de veure-ho de forma positiva, et ve al cap que com ets català te l’han tornat a fotre. Potser sense cap argument de força, però ho penses. Per què?
Actualment, el finançament de les comunitats autònomes, i en concret el cas de Catalunya, vindria a ser com si una persona A cobres 100 euros al mes i la persona B cobres 85 euros al mes. Desprès de fer un balanç solidari, la persona A tingues 92 euros per passar el mes, i la persona B en tingues 93 euros. Òbviament, sembla il•lògic que qui cobra mes tingui menys diners per passar el mes. Això es el càlcul que es fa a nivell estatal agafant una base 100 i posant a cada regió (o digueu-li comunitat autònoma si vols ser políticament correcte) com queda desprès del repartiment final. Clar, demanar que un terreny que genera més riquesa que altres territoris veïns passi amb menys recursos que aquests ni sembla raonable ni just. Per que això comporta més cues quan vas al metge, més cues a les carreteres, menys escoles bressol, menys piscines municipals, menys pisos de protecció oficial…
Si el que passa es que mana la dreta a Madrid i a Barcelona, un pot entendre que si no tens cales en sortiràs perjudicat. Però quan te el poder l’esquerra n’esperes més.
A sobre veus com a Euskadi tots els partits, fins i tot PSOE i PP, estan a una amb el concert econòmic. A més, amb un finançament que comporta el risc que et critiquin d’insolidaris.
Així acabes, amb una predisposició permanent al desànim i a tenir clar que ser català comporta uns desavantatges evidents: lluita constantment sobre quin idioma has de fer servir, malfiant-te de tots i cadascun dels politics que tens, blasfemant cada cop que agafes una autopista de peatge i tenint que suportar a una societat civil que substitueix a un estat no existent. I a més, disfrutant del triplet del Barça per poc temps, ja que has de veure com un país de pandereta i poc desenvolupat li paga els plats trencats a una banca que subvenciona traspassos multimilionaris a un jugador de futbol xulo, guaperes i amic d’una tal Paris Hilton.
Tot plegat, per acabar tenint un sol dubte: saber com s’ho farà la Generalitat per disfressar un mal acord.
Qualsevol entitat privada te tot el dret de fer amb els seus diners el que consideri oportú. Això queda clar. Però quan veus en el mateix Telenotícies la noticia del import que pagarà el Reial Madrid al Manchester United per Cristiano Ronaldo darrera de la informació sobre les dades que donava Càritas en relació a la crisis actual i l’augment de la demanda d’ajudes que reben, t’indignes.
M’agradaria indicar abans varies matisacions. Primer, que certament ara tenim una taxa d’atur elevadíssima, però fa anys, sense la famosa crisis, també m’hagués produït la mateixa sensació d’indignació. Tant fa si es esportista o toca la guitarra, em sembla completament desproporcionat els beneficis que s’emporten certes persones en relació a la feina que fan.
També es veritat que no és ni de bon tros l’única noticia escandalosa sobre malbaratament econòmic en temps de crisis. Sense anar lluny, sembla increïble com els governs es gasten i s’endeuten amb xifres astronòmiques (per exemple, els 9.000 milions d’Euros per Caja Castilla la Mancha) i això no comporta cap mena de responsabilitat de ningú. Mentre els beneficis eren impressionants, els responsables de varies institucions financeres obtenien guanys altíssims. En el moment de la fallida, aquests responsables se’n van tranquil•lament a casa, i els ciutadans/es a traves dels impostos hem de pagar els seus errors. Insisteixo que parlem de xifres brutals.
Però un país que te una taxa d’atur el doble que la dels seus països veïns i que pateix una bombolla inmobiliaria que provoca autèntics drames en moltes famílies, que faci el fitxatge més car de la historia del futbol realment sembla de ficció. Preocupa de quin tipus de país parlem per que una entitat tant notòria i amb tanta presencia social com el Reial Madrid no es talla un pel en gastar-se 162 milions d’Euros aproximadament en pocs dies.
Espanya esta geogràficament situada a Europa, però a vegades, sembla que en el sentit ampli de la paraula no es un país europeu.
He fet el següent cálcul:
Dinamarca te una població de 5 .511. 451 d’habitants (segons la web http://www.dst.dk/homeuk/statistics/key_indicators/population/pop.aspx del govern danes) i escolleix a 13 eurodiputats.
Catalunya te 5.193.321 de votants que representen el 15,348 % del total de votants del estat espanyol (33.836.627). Això representa que li pertoca un 15,348% dels 50 eurodiputats que li toca a Espanya, que vol dir 7,67 eurodiputats.
Si miressim els Països Catalans, el nombre total d’electors son 9.338.873. Es un 27,59% del total d’electors. Vol dir 13,79 eurodiputats.
La comparació es entre nombre d’habitants de Dinamarca i el nombre d’electors de Catalunya.
Les dades son de l’Oficina del Cens del INE (http://www.ine.es/censoe/censo_cerrado/index.html).
Curiositats de les eleccions.
L’espai públic és tot allò que podem anomenar que ens pertany a tots. Òbviament, aquest fet, de tenir múltiples titulars del terreny, fa que s’hagin d’imposar normes d’ús. Han d’haver-hi llocs per que juguin les criatures. I esta molt ben pensat el posar barreres de fusta al voltant per que puguin jugar tranquil•lament. Com també és ideal els ‘pipi-cans’ pels gossos.
Hi han llocs per passejar o per sentar-se… per tant, tenir dividit l’espai públic segons el seu ús sembla lògic.
Però tenir espais únicament estètics, que facin maco, sense tenir una utilitat o funcionalitat pels ciutadans/es també ho és?
No parlo de monuments, sinó de llocs plens de gespa però que ningú el pot fer servir. Llocs on sembla que sigui com parquet: es pot mirar però no tocar: al tanto que s’embruta!
Fa anys va venir la moda de les places dures. Eren netes, això sí, però poc simpàtiques. I sembla que al final els ajuntaments es van adonar que fer unes places maques estèticament dona vots. No estic en contra de fer ciutats agradables a la vista. Però la funcionalitat dels espais públics haurien de ser el criteri prioritari a l’hora d’urbanitzar. Senyals i més senyals de prohibit gossos, prohibir nens jugant, d’estirar-se a la gespa… al final sembla que no estigui pensat per que els ciutadans/es l’utilitzin sinó per fer fotos.
Trobo a faltar espais que simulin el camp o el bosc. Que sigui tornar als nostres orígens i per tant poder fer vida altre cop al carrer. I no pas espais que semblen ideats per decoradors.
El carrer és un afegit sobre un tros de muntanya o vall. Per tant, persones i animals hi han estat sempre. Podem decidir que s’han de separar llocs per que tothom ho pugui disfrutar, però no podem crear ciutats estètiques on els ésser vius que hi viuen no ho puguin utilitzar.
Senzillament, és anar enrere.
