La opacitat i falta de transparència en tot el procés de negociació del finançament és realment espectacular. Òbviament, aquests tipus de processos amb una temàtica tan sensible exigeix absoluta discreció. Si converses amb temes delicats i explosius mediàticament arribessin a la societat podrien provocar una “alarma social” que tanques portes de diàleg.

Però precisament aquesta mateixa sensibilitat també comporta curiositat i afany de saber per part dels ciutadans i ciutadanes que patiran o gaudiran de les resolucions que es prenguin en la negociació. I més quan aquesta negociació dura… 1 any!

Per la premsa surten comentaris d’avanços en les posicions govern- generalitat. O comentaris de xifres insuficients, però sense concretar-se dades.

Qui vol tapar durant tant de temps la negociació es que busca precisament opacitat. I per que necessiten que ningú sàpiga de que parlen? Que amaguen?

No costa imaginar que no tenen ni idea de com vendre l’acord. Si la part catalana queda contenta, les critiques de la brunete mediàtica seran ferotges. Si la part del govern central queda contenta, els catalans hauran de fer mans i mànigues per no reconèixer un fracàs com a país.

I aquí es on la mediocritat i el baix nivell dels politics/quès catalans/es queda en evidencia. Per que aquesta opacitat pot provocar resposta per part dels ciutadans. Pot ser un primer episodi de ràbia i frustració seguida d’una perillosa resignació: com a catalans, no podem aspirar a res més que ser els pringats oficials. Al final, l’abstenció i el “passar” de la política sembla la resposta més sensata.

Masses dades i estadístiques demostren una realitat palpable. I en canvi, sembla que els negociadors catalans van a fer curses d’atletisme amb les cames lligades. No estan fent un pols amb el govern, sinó demorant en el temps tot el que poden. Tothom sap que no se’n sortiran, però no es veuen ni reaccions ni idees.

Si sentim al president Montilla, davant d’un mal resultat tenen un pla b… però no es pot fer públic encara. Per la seva banda, l’oposició en boca d’Artur Mas comenta que si el camí estatutari fracassa, s’haurà d’optar per una altre via. Quina és? Tampoc es pot dir.

Tenim una classe política mediocre, grisa, acomodada i sense esperit de superació. Immersos com estem en una crisis financera de caire mundial i desbordant, sembla que la societat catalana l’haurà de superar tot i tenir els politics que tenim.