Catalunya, d’on no hi ha no en raja.

No hi veig solució. Com sempre, el resultat és un pas endavant, un pas petit, però pas al final, que desactiva les possible critiques viscerals. Però ens trobem més o menys com ahir. Acords a llarg termini amb lletra menuda. Sempre el mateix.

Al final, ni Pujol, Margall o Montilla… Hi han masses interessos econòmics que obstaculitzen que aquest país es situï al nivell que li pertocaria per geografia, historia i situació.

Ens trobem un PP que troba l’anticatalanisme un pou de vots al estat espanyol i també li assegura uns fidels seguidors a Catalunya. A diferencia d’altres comunitats, aquí el partit no defensa més diners sinó el contrari del contrari… vaja, que el punt principal i únic es un rotund no al nacionalisme català.

Desprès hi ha ICV i EUiA que en aquest punt només es situen, com sigui, al costat del PSC. No tenen sentit crític per que creuen que aquesta no és la seva batalla i tant els hi fa un resultat que un altre. Ells son els ‘pepito grillo’ per situar el PSC a la banda més de l’esquerra. Quan hi ha una llei d’educació que va en contra l’escola pública si es posen forts, però en el tema del finançament no els hi toca.

ERC segueix ‘pujolitzant-se’, concretant la reivindicació independentista en un projecte a llarg termini i recorregut a futur, i situant-se còmodament en el govern com a ‘pepito grillo’ catalanista. Han de fer notar que sense ells, el govern socialista acabaria amb la Catalunya catalana.

CiU segueix amb el cinisme clàssic de les dretes: ells pacten un acord amb el PP dolent i era el màxim que podíem aconseguir com a poble. Altres aconsegueixen més i ho consideren traïció. Ells pacten amb ZP un estatut retallat i devaluat i ara es mostren trasbalsats per un acord retallat i devaluat. No es treuen UDC de sobre (son els que tenen els cales) i continuen assegurant que son com un moviment nacional: des de independentistes fins a regionalistes, de socialdemòcrates a neoconservadors.

I finalment, un PSC que te una líder al congres madrileny, la Carme, que ni obre la boca pel finançament. Que afirmen sense posar-se nerviosos que ells no son el PSOE, tot i que mai han votat en contra d’una proposta important del PSOE. Son el garant del ordre i del manteniment del sistema. Sempre queden com el policia bo per que altres sempre fan de policies dolents.

Frustració i Resignació. Mai havia pensat en la opció de l’abstenció, de no-anar a votar. Però ara mateix, no veig una opció més sensata i ètica. Es fan lleis orgàniques com l’Estatut que desprès es desquartitzen, desmunten i s’incompleixen sense cap problema. S’entren en subhastes de xifres que son fàcilment manipulables marejant l’opinió pública intentant fer passar blanc per negre. Si critiques el finançament, ets de CiU o el PP. Si hi estàs a favor, es una baixada de pantalons en tota regla. I els politics segueixen en el seu món paral•lel al món real dels ciutadans/es.