La deflació.

Escoltant, llegint o veient les opinions i discursos de periodistes, especialistes, politics i mitjans de comunicació, remarquen i assenyalen la baixada de preus en general i del habitatge en concret. Per tant, es dedueix que si cobres el mateix i tot es mes barat “la vida te sonrie”.

Abans d’ahir em comentava el meu amic Oscar que la pujada dels preus de pisos els últims anys ha estat potser d’un 150%? O un 200%? Tant fa, la qüestió que ara la baixada es d’un màxim del 30%… vaja, que el descens no te ni punt de comparació amb el increment acumulat dels últims anys!

I llegeixo avui que la inflació anual se situa en un increïble -1,4%… quina baixada! Si tenim en compte que durant molts anys pujava tranquil·lament entre el 3 i el 4%, aquest 1,4% descens  es una mini- baixada.

Per tant, si hem perdut tant poder adquisitiu durant tants anys, que ara recuperem una misèria no vol dir que ho notem. Evidentment, sorprèn per estrany i inaudit que vagis a comprar qualsevol producte i recordant l’any passat no hi hagi un increment del preu.

Aquesta reflexió no treu, ni molt menys, que anàlisis macroeconòmics destaquin una deflació dintre un sistema econòmic que es basa en la inflació. I que mostra com una normalitat que una gran multinacional guanyi un 40% més de benefici. I en canvi, desprengui un clima de negativisme quan es perd un 1% del benefici (és a dir, segueixen obtenint guanys, però menys).

S’entén que aquest plantejament estigui en boca dels consells d’administració i empresaris, però ja no que se li doni cobertura mediàtica.