Un cop passada la consulta popular a Arenys de Munt, sembla evident un punt d’inflexió en la situació social i política de Catalunya. Com comentava en l’anterior post, aquesta consulta no era pas un simple i senzill gest. Va ser molt més.

Per una banda, s’ha de veure les reaccions als partits politics. Han quedat desbordats i superats per la realitat. Utilitzen discursos de sempre per una realitat diferent. Això es una mostra d’aquest no saber que fer. Els diferents poders es troben que els interlocutors habituals ja no ho son. Per que un factor determinant de la consulta ha estat la nula presencia dels partits polítics. Això crea una situació inèdita. La crítica entre partits queda en ridícul. Ningú pot retreure res a cap partit. Per tant, de qui es la culpa de la consulta? Qui es el dolent?

I desprès ve el fet per mi més important: el simbolisme. Fins ara, mai a la historia un acte independentista havia tingut la vessant d’aquesta consulta. Ha estat popular. Ha estat transversal, des de la dreta fins l’esquerra. Ha estat pacifica i festiva. Ha tingut un ressò mediàtic absolut. I sobretot, ha esta possible realitzar un acte democràtic, pacífic, popular i concret. Això desmunta tabús i convenç persones que veien la independència com un reclam més folklòric que no pas realista. I això situa mentalment la discussió en un altre nivell. No te sentit parlar de si l’Estatut es retalla o no. De si el finançament es l’adequat. Tot això ha quedat superat. S’ha anat directament al moll de l’os.

Els partit politics ara els toca fer veure com si res. Tan el President Montilla com els poders estatals, autonòmics i municipals més destacats li trauran importància. Es el que han de fer.

Però no ens enganyem, tots sabem que el primer pas que una persona o un col•lectiu de persones ha de fer per aconseguir un objectiu es visualitzar-lo correctament. I això es el que va passar ahir a Arenys de Munt. Ni menys ni mes. Tampoc l’ independentisme s’ha de creure un cert triomfalisme emotiu que l’acte d’ahir pot induir.

Però estem en un temps convuls econòmicament, i sense necessitat de posicionar-se a favor o en contra, hem de reconèixer que alguna cosa s’ha mogut. I si fa falta, desprès afirmem que oficialment aquí no ha passat res.