Reagrupament és un partit polític que actualment no te cap representació política ni suport mediàtic. En canvi, la seva aparició ha provocat encesos articles en diaris, blocs i altres mitjans. I no s’han tallat un pel: que si son la Lliga Nord italiana en versió catalana. Que si son moviments que de tant en tant surten i que tal com venen se’n van. Vaja, tants esforços per desqualificar-los es tot un mèrit per a Reagrupament.

I d’on ve aquesta por del establishment ? Doncs ve d’Arenys de Munt. La passada consulta del 13 de setembre va moure mès coses del que sembla.

Els dos punts programàtics de Carretero son independència i regeneració democràtica.

Pel que fa a l’ independentisme, Arenys va demostrar un fet curiós. Fins ara, sempre els projectes independentistes i/o catalanistes solien ser del llançar la pedra i amagar la mà. És a dir, eren una forma de pressionar al govern central posant sobre la taula proclames secessionistes. Per exemple, l’Estatut. Primer, el parlament català aprova amb un suport del 90% (que és diu aviat…) un text. Però enlloc de fer-se com un pacte entre Catalunya i Espanya, es defineix com un simple document per negociar. I com en qualsevol negociació, demanes molt per que saps que et quedaràs en menys. D’aquí la mala imatge dels catalans al resta del estat. Utilitzem la independència per treure més del govern. Si l’Estatut aprovat hagués estat un pacte en tota regla amb l’estat, s’hauria d’haver consensuat a tots nivells i les negociacions posteriors serien innecessàries. En canvi, i com s’ha fet des de l’època Pujol, demanem posant l’amenaça del independentisme. Això Arenys de Munt ho va canviar. Va escenificar un canvi de mentalitat on l’aspiració d’un estat català ja no es una manera de pressionar, sinó un ideal. I es en aquesta nova mentalitat, que situen el discurs ideològic en un segon pla, però no amb aspectes demagogs i populistes de que l’esquerres i les dretes son conceptes superats, sinó que davant del estat d’urgència del país, la unitat nacional esta per sobre de la ideologia. I en realitat, aquest concepte l’utilitzen el PSOE i el PP al País Basc o ho han fet altres cops.

El segon punt programàtic de Reagrupament és la regeneració democràtica. Òbviament, els casos Millet, informes innecessaris, etc… empitjoren la ja malesa imatge dels polítics. Però amb Arenys va haver-hi un dany col•lateral als partits tradicionals. Van quedar del tot descol•locats, demostrant que son màquines de poder. Fixem-nos amb les reaccions percebudes.

A CiU, ens trobem que Unió demanar rebutjar qualsevol aspiració sobiranista i proclama el seu desig de continuar sent espanyols. En varis municipis on es vota el suport del ajuntament a una consulta independentista, en algun lloc voten a favor i en altres en contra. En Mas fa jocs malabars, dient que votaria si però no convé fer votar.

ERC intenta reaccionar, però el fet que en la realització de la consulta d’Arenys ells no estiguessin pel mig (ja fos organitzant o donant suport des de l’ombra) desacredita la seva vessant independentista. Passada la consulta intenta pujar al carro, però ja ha quedat retratat i no te res a fer.

El PSC es troba que no sap si parlar-ne molt o no. Recordo les escandaloses i penoses declaracions de Carme Chacón. La cap de llista del PSC en les ultimes generals, compara i posa al mateix nivell ni més ni menys que els falangistes amb la gent, demòcrates i pacífics, que munten la consulta.

I finalment, ICV-EUiA fan veure com si no anés amb ells. Pensem que l’ajuntament d’Arenys es governat per un partit col•ligat amb ells. En canvi, es queden a l’expectativa.

Tot plegat, els politics i la societat no estan al mateix lloc. I aquí es on la regeneració democràtica encaixa en l’esperit d’Arenys.

En resum, que en Carretero te a favor aquest esperit i el fet que la greu crisis econòmica suposa una amenaça directa al estat del benestar.

Però tenint en compte els interessos econòmics que no volen ni sentir parlar d’independència, estarem a l’espera de quins atacs mediatics pot sofrir Reagrupament.