Ahir al pavelló olímpic de Badalona va tocar el grup de Vallecas. Van haver-hi cançons dedicades a Amadeu Casellas i a Carlos Palomino. A mig concert van sortir de la plataforma Prou! anti-taurina a fer un petit discurs. Es van escoltar explicacions de moviments del Vaticà per tapar els casos de pederàstia. Música i política.

En un moment on les males noticies de la crisis t’arriben per tot arreu, ja sigui pels mitjans de comunicació com pel teu entorn immediat (amics i familiars), tenir un moment on poder expressar-te, i el que es diu vulgarment, cagar-te en tot és un exercici del tot recomanable.

Farà ja temps quan en Sarkozy va parlar de refundar el capitalisme. Tots sabíem que no era cert i era per guanyar temps. Per que tots sabem que aquella explicació inicial del Sr. Abadia que la crisis era per que uns senyors a Califòrnia no pagaven no era cert. Allò va ser el inici, però l’explicació tots sabem es degut al sistema financer i de creació de moneda que permet bombolles de diners ficticis que quan peten deixen sense recursos tan a governs com a particulars.

Tots sabíem que la bombolla inmobiliaria era una realitat. Algun dia tenia que parar, era impossible mantenir aquell creixement de preus. Com el creixement de beneficis d’empreses i bancs amb increments continus durant varis anys de deus, vints i trenta per cents. O la sensació real que l’ inflació amb l’entrada del euro va ser molt més del que mostraven les dades oficials.

Per tant, un exercici d’assistir a un concert no per buscar respostes sinó simplement per fer com una mena de cop de puny a la taula i llençar un improperi es del tot recomanable.