Un vell fantasma.

És un vell fantasma que regularment ocupa les principals portades dels diaris europeus: partits d’extrema dreta amb uns resultats electorals que no son precisament marginals. Ho llegim de França, per exemple, on es pronostiquen unes bones perspectives per Marie Le Pen. De tant en tant, l’últim cas Finlàndia (fotografia que encapçala el post), ens topem amb titulars que destaquen l’auge de formacions amb missatges clarament d’extrema dreta. A Catalunya, a les ultimes eleccions, ja van treure el cap (veurem ara a les municipals).

Solen utilitzar discursos populistes que enganxen al elector decebut o emprenyat. Van a per problemes quotidians i amb solucions contundents. El més recorrent es frenar la immigració, però en aquest últim cas de Finlàndia, era oposar-se a deixar diners a la Unió Europea per salvar Portugal. En tot cas, utilitzen el anar contra corrent com ganxo: sortir de l’Euro zona també es una proposta recorrent.

El cas més espectacular, però, segueix sent el Front Nacional francès. En les últimes eleccions a França, les cantonals, van consolidar-se com tercera força, establint-se en el panorama polític.

En una crisis com l’actual, on la resposta institucional es anar reculant en l’estat del benestar (tot i que els governs argumenten que ho fan per preservar-lo, però al fi i a la cap, la realitat és, a dia d’avui, una clara rebaixa de la protecció social), es un escenari ideal per aquestes propostes polítiques d’extrema dreta: augment del malestar social junt a una percepció d’impotència per part dels partits tradicionals per resoldre la conflictivitat. Tot plegat, pot comportar que una part de la ciutadania vegi com a vot de càstig o toc d’atenció votar l’extrema dreta.