Cap a on anirà el PSC?

La votació l’altre dia al congres de la moció convergent pel pagament del fons de competitivitat  ha tornat a posar en primer pla l’actitud del PSC d’obediència cega a la política del PSOE. Serà una qüestió que la família socialista haurà de decidir si ho canvien la percepció creant un grup propi o no. Però val la pena subratllar que aquesta decisió no és pas trivial, sinó es concretar quina posició pren en el mapa polític català. En aquest sentit, podem crear un mapa de l’espai electoral, primer de fa uns anys i en base l’eix dreta- esquerra:

En el cas català, però, s’hi ha d’afegir una altre coordenada, l’eix espanyol -català. A on posaríem el PSC, a la posició 1 o a la 2?

Per tant, podem dir que el PSC enlloc de cobrir l’espai del quadrant que quedava orfe (esquerra espanyol), va intentar mantenir-se a una i altre banda de l’eix. Aquest fet durant molts anys ha estat motiu d’orgull dels socialistes catalans, doncs era un triomf d’una cohesió social notable al ajuntar en un mateix partit sensibilitats diferents respecte al fet nacional.
També podem apuntar, que si Jordi Pujol feia bandera de la seva ambigüitat calculada respecte a quin model d’estat volia (era una definició difusa si el seu nacionalisme era mes o menys de ruptura amb l’estat), els socialistes per la seva banda també tenien la seva pròpia ambigüitat (segons defensaven, la seva opció era el federalisme, però certament sembla impossible que aquesta tesis fes fortuna al PSOE.

Si ens situem avui en dia, el mapa podria ser així, tot i que la posició del PSC continua sent discutible:

Per tant, el PSC ha de decidir si és possible continuar amb la seva centralitat en la relació Catalunya – Espanya o bé ha d’optar cap una banda o altre.