Pensament únic.

Ja fa mes de 3 anys que ens considerem en crisis econòmica. Va ser l’estiu de 2008 quan vam començar a parlar de l’esclat de la bombolla immobiliària i de ERE’s. Al setembre, amb la fallida del banc nord-americà Lehman Brothers, es feia una evidencia la situació.

Però si retrocedim mes en el temps, 16 anys abans, al 1995, el director en aquell moment de Le Monde Diplomatique, Ignacio Ramonet, escrivia un article titulat El Pensament Únic. En ell, i des de les seves conegudes posicions contraries al neoliberalisme, criticava el que considerava un discurs que apostava per que l’economia superes la política.

De fet, per la seva pròpia expressió, el pensament únic ens situa en un sol camí. Nomes hi ha una manera de procedir. Descarta alternatives.

Per mi, malgrat cadascú te la seva ideologia i manera de pensar, concloure que sols hi ha un procediment em sembla intel•lectualment erroni. En un món mes enllà de blanc i negre, hi han múltiples vies d’actuació. En canvi, escoltant, llegint i veient molts opinadors, experts, catedràtics, periodistes… i politics, m’és habitual sentir dir: “No hi ha cap altre possibilitat”o “No podem fer res mes”.

Lògicament, davant temes difícils i de repercussions greus (i oblidant que a vegades es una mera excusa per opinar d’aquella forma), podem entendre que estem obligats a dirigir-nos cap a on no ens agrada.

Però això no pot convertir-se en la normalitat. Si pensem que la nostra forma d’arreglar la situació es la millor, podem discutir-ho. Però si pensem que la nostra forma es la única, eliminem de soca-rel qualsevol debat. I no disposar de reflexió sol comportar errors, tant en la vessant política com la personal.

I certament, no hem descobert res de nou. Neutralitzar debats i eliminar possibles alternatives es el que ha pretès el poder establert des de els temps immemorials.

About these ads