You are currently browsing the category archive for the 'Crisis' category.
Els casos Millet i Pretoria son vergonyosos i et fan preguntar en quin país vius. Però em pregunto si això no se sabia? L’alcalde envoltat de luxe de Santa Coloma o el del Orfeó Català que vivia a tutti plen passaven desapercebuts? I per que fins ara no ha sortit a la llum? No creure en les coincidències incrementa l’èxit a la hora d’analitzar la realitat. El fet que ara estiguin sortint casos de corrupció coincideix amb la ofensiva independentista més perillosa per l’estat espanyol. Les consultes populars sobre l’autodeterminació i la manera com es presenten (transversals ideològicament, pacifiques, democràtiques i rigoroses) no podia deixar com si res als poders estatals.
De la mateixa manera que va estranyar-me a mitjans dels anys 90 que casos de corrupció de la dècada anterior sortissin a relluir (amb la conseqüent derrota electoral del PSOE), els actuals casos comporten una reacció en massa dels polítics per conduir una regeneració democràtica. (Benvinguda sia).
De la mateixa manera, aquests possibles esforços per minvar la força del pensament independentista tenen aliats inesperats. Reagrupament esta apostant per CiU davant del PSC. Carretero diu que prefereix Mas a Montilla. És a dir, que en el cas que Reagrupament tregui uns quants diputats, aquests votaran a favor de CiU. Al final, i per obra del maleït vot útil, votar Reagrupament serà el mateix que votar CiU. Se suposa que el partit de Carretero no és ni d’esquerres ni de dretes, però al final tiren cap a la dreta.
La desafecció ciutadana juntament amb la crisis és un còctel explosiu. Els casos de corrupció en moments de problemes econòmics generalitzats agafen una dinàmica poc controlable.
Brots verds. Aquesta es l’aportació dels marketinians de la política nord-americans en aquesta crisis que ens toca viure. Vol dir dades macroeconòmiques positives dins un entorn negatiu. Evidentment, si ho diguessin des de Trinidad i Tobago ningú en faria cas, però al ser el govern més poderós del mon, les coses canvien. En tot cas, que hi hagin brots verds desprès d’un incendi no vol dir que el repoblament sigui imminent. I la crisis financera es global, però en cada cas particular afecta d’una o altre manera.
Tenim casos com Islàndia o Califòrnia, on el govern semblen estar en suspensió de pagaments o concurs d’acreedors. D’altres, resisteixen mes o menys. I al Estat Espanyol la crisis esta lligada a la bombolla inmobiliaria. Aquella que tots veiem, tots la sabíem però ningú movia fitxa. Ningú amb poder, clar.
La qüestió no es saber com s’ha fet la crisis. Qui ho vol saber no te mes que mirar la creació i gestió dels diners per part dels bancs centrals i els comercials. I desprès afegir sentit comú i recordar alguna dada del món de la construcció. Per exemple, aquella que diu que sent Espanya el 10% d’habitants de la Unió Europea, ha construït el 30% d’habitatges nous des de l’any 2000.
El dubte es quan ens en sortirem. S’ha injectat molt de diner als bancs i caixes, però no sabem quin resultat tindrà. Les grans corporacions financeres tenen una gran borsa d’habitatges que cada dia val menys. Tenen a favor que ara mateix els accionistes no exigeixen beneficis “brutals” sinó beneficis “grans”. Ja ha començat el joc de fusions i anexions com la unió de Caixa Sabadell, Terrassa i Manlleu. El llistat d’empreses amb ERE’s segueix augmentant en paral•lel al nombre d’autònoms que acabaven al atur.
Tots els governs es passen el temps ressalten els brots verds que troben per d’estadístiques oficials. Però les xifres reals desgraciadament no son tan positives, i el sentit comú tampoc ens ajuda a veure optimista el futur. Restablir les xifres de liquiditats que hi havien a la borsa i al mercat costarà. I en aquesta recuperació part de la població quedarà en pitjor lloc que al inici de la crisis. En temps de crisis i escassetat es quan la societat mostra la pitjor imatge de si mateixa. Com als documentals de la selva, en temps d’escassetat es quan la lluita per la supervivència es mes dura i crua.
Una crisis televisada, comentada, reflexionada però poc documentada. Ens anem de vacances a descansar i adonar-nos que tot es mes fàcil del que molts ens volen fer creure.
Com pot ser que tots els governs del món, totes les empreses i la immensa majoria de les persones estiguin/em endeutats en quantitats tan importants? Tant deute pot ser possible? I qui es qui rep aquest deute tan i tan gran?
Com es possible que el sistema de creació i gestió dels diners sigui tan desconegut?
Quan estem patint una severa crisis, en tota la informació oferta des dels mitjans de comunicació falta la descripció de forma detallada del funcionament del sistema financer, i particularment, com es crea el diner i qui el gestiona.
Es important entendre que des de el moment que el patró or desapareix, el diner es un concepte abstracte. No existeix físicament. El diner avui en dia no representa un valor sino un deute que algú ha contret per pagar aquest diner. És complexa, i precisament per això, seria important disposar d’informació detallada i, sobretot, posada en perspectiva. Per exemple, no sols es necessita saber el deute d’aquest any, sinó l’evolució del deute els últims 25 anys. Per que la percepció és diferent si no es vist dintre d’un marc ampli de temps. Seria el cas del creixement industrial. Si durant varis anys el creixement es d’un 3% anual, dona la sensació que es una crescuda regular que dona lloc a una crescuda regular. La realitat, en canvi, es una crescuda exponencial.
Important remarcar que aquesta informació se suposa hauria d’estar en els mitjans de comunicació generalistes, no pas en mitjans especialitzats i elitistes.
Finalment, existeix el dubte si aquesta falta d’informació es casual.
Escoltant, llegint o veient les opinions i discursos de periodistes, especialistes, politics i mitjans de comunicació, remarquen i assenyalen la baixada de preus en general i del habitatge en concret. Per tant, es dedueix que si cobres el mateix i tot es mes barat “la vida te sonrie”.
Abans d’ahir em comentava el meu amic Oscar que la pujada dels preus de pisos els últims anys ha estat potser d’un 150%? O un 200%? Tant fa, la qüestió que ara la baixada es d’un màxim del 30%… vaja, que el descens no te ni punt de comparació amb el increment acumulat dels últims anys!
I llegeixo avui que la inflació anual se situa en un increïble -1,4%… quina baixada! Si tenim en compte que durant molts anys pujava tranquil·lament entre el 3 i el 4%, aquest 1,4% descens es una mini- baixada.
Per tant, si hem perdut tant poder adquisitiu durant tants anys, que ara recuperem una misèria no vol dir que ho notem. Evidentment, sorprèn per estrany i inaudit que vagis a comprar qualsevol producte i recordant l’any passat no hi hagi un increment del preu.
Aquesta reflexió no treu, ni molt menys, que anàlisis macroeconòmics destaquin una deflació dintre un sistema econòmic que es basa en la inflació. I que mostra com una normalitat que una gran multinacional guanyi un 40% més de benefici. I en canvi, desprengui un clima de negativisme quan es perd un 1% del benefici (és a dir, segueixen obtenint guanys, però menys).
S’entén que aquest plantejament estigui en boca dels consells d’administració i empresaris, però ja no que se li doni cobertura mediàtica.
Segueixo sense entendre com en el cas del finançament autonòmic des de el govern català es pot dir que es compleix l’Estatut, quan aquest marcava el límit de l’acord per l’estiu del 2008. Passada aquesta data, l’Estatut s’incompleix sense cap dubte. En tot cas, es pot discutir si es compleix molt o poc. I en canvi, en la versió oficial es compleix… quina barbaritat!
Segueixo sense entendre el triomfalisme sense complexos de cap mena del govern tripartit en el cas del finançament. Tants anys criticant a CiU per acabar fent el mateix.
Segueixo sense entendre com a les Illes Balears o al País Valencià tenen un dèficit fiscal i una descompensació important entre el que paguen al govern espanyol i el que reben del govern espanyol i no hi ha cap veu que utilitzi aquest argument políticament. Qualsevol força política podria carregar contra la discriminació dels ciutadans i aquests arguments arreu del món solen donar vots. Però en aquestes dos contrades no existeix aquest posicionament. Es sospitosa aquesta benevolència o s’ha treballat fortament per que la societat respongui d’aquesta manera?
Segueixo sense entendre com es diu crisis financera quan es la lògica conseqüència del sistema bancari existent. Els bancs només aconsegueixen benefici a través del cobrament d’interessos . I aquests interessos venen bàsicament per els crèdits. I aquests crèdits, amb el sistema de reserva fraccionaria, es poden fer amb diners reals o inventats. I aquí esta tot.
Segueixo sense entendre com no es denuncia públicament l’especulació espectacular (valgui la redundància) immobiliària que hem patit. L’habitatge es un bé bàsic i per tant ha de tenir certa defensa des dels estaments públics. Es va criminalitzar a les veus contraries aquesta especulació i ens ha portat a on estem ara mateix. Doncs bé, sembla que tot ha passat per causes naturals. Ningú es culpable, però uns quants han estat els beneficiats.
Segueixo sense entendre aquesta política de terra cremada que permet al trio de les Azores (Bush, Blair i Aznar) haver fet una guerra amb un munt de mentides. I segueixen tant tranquils, doncs suposo que els milers de morts d’innocents no els preocupa els mes mínim. I passarà res?
Segueixo sense entendre com es pot seguir venent la moto de la tecnologia tan alegrement. Com quan s’assegura que la victòria d’Obama als Estats Units va ser per la utilització de la web. A veure, desprès de que el partit republicà tingues durant 8 anys el pitjor president de la historia del país. Desprès que aquest enfonses la imatge pública del país i cometre actes criminals. Amb o sense tecnologia, el candidat demòcrata tenia les de guanyar. I no per que el poble ho volgués, sinó per que era una necessitat que tots els poders fàctics americans entenien que era el més òptim.
Segueixo sense entendre com la personalització de la política continua donant tants rèdits electorals. Si es parla d’un projecte polític, necessariament necessitem una persona que s’erigeixi com a líder i sigui la identitat d’aquest projecte. I al final, en eleccions generals de govern, la gent vota a la persona i no al projecte polític. I sabem que aquest líder necessitarà d’un grup de persones que entre totes decidiran. Ell es només la cara als cartells, per que es decideix segons els grups d’interessos que formen el projecte. Però sembla que la nostra naturalesa demana i ‘necessita’ sempre personalitzar els projectes o les idees.
Qualsevol entitat privada te tot el dret de fer amb els seus diners el que consideri oportú. Això queda clar. Però quan veus en el mateix Telenotícies la noticia del import que pagarà el Reial Madrid al Manchester United per Cristiano Ronaldo darrera de la informació sobre les dades que donava Càritas en relació a la crisis actual i l’augment de la demanda d’ajudes que reben, t’indignes.
M’agradaria indicar abans varies matisacions. Primer, que certament ara tenim una taxa d’atur elevadíssima, però fa anys, sense la famosa crisis, també m’hagués produït la mateixa sensació d’indignació. Tant fa si es esportista o toca la guitarra, em sembla completament desproporcionat els beneficis que s’emporten certes persones en relació a la feina que fan.
També es veritat que no és ni de bon tros l’única noticia escandalosa sobre malbaratament econòmic en temps de crisis. Sense anar lluny, sembla increïble com els governs es gasten i s’endeuten amb xifres astronòmiques (per exemple, els 9.000 milions d’Euros per Caja Castilla la Mancha) i això no comporta cap mena de responsabilitat de ningú. Mentre els beneficis eren impressionants, els responsables de varies institucions financeres obtenien guanys altíssims. En el moment de la fallida, aquests responsables se’n van tranquil•lament a casa, i els ciutadans/es a traves dels impostos hem de pagar els seus errors. Insisteixo que parlem de xifres brutals.
Però un país que te una taxa d’atur el doble que la dels seus països veïns i que pateix una bombolla inmobiliaria que provoca autèntics drames en moltes famílies, que faci el fitxatge més car de la historia del futbol realment sembla de ficció. Preocupa de quin tipus de país parlem per que una entitat tant notòria i amb tanta presencia social com el Reial Madrid no es talla un pel en gastar-se 162 milions d’Euros aproximadament en pocs dies.
Espanya esta geogràficament situada a Europa, però a vegades, sembla que en el sentit ampli de la paraula no es un país europeu.
El comissar europeu Joaquin Almunia ha fet una seriosa advertència als països europeus sobre el creixent endeutament de tots els estats membres.: “No hi ha problemes d’endeutament públic a curt plaç, però hi haurà tensions molt fortes dintre de cert temps per les necessitats de refinançament de les emissions actuals amb venciments molt curts”.
De fet, l’Estat Espanyol farà el pròxim dimecres una emissió d’obligacions de l’Estat a 10 anys per un import de 5.000 milions d’Euros. Una mica menys del que va fer el passat 3 de febrer, que va ser d’uns 7.000 milions d’Euros. El venciment d’aquest deute, per tant, serà cap al 2019.
El sistema econòmic actual no deixa altre opció: si vols tenir estat del benestar, t’has d’endeutar. No hi ha volta de full.
La creació del diner, en mans dels bancs centrals, només es fa per deute. I precisamen, aquesta necessitat de diners físics es deguda a la creació fictícia de diner per part de bancs i caixes a través de crèdits i hipoteques. Graciés al sistema de reserva fraccionaria, un banc o caixa pot prestar diner que no te. Mentre tothom es refií del banc o caixa, es pot anar tirant. Però en el moment que un episodi aïllat (les sub-prime) crea alarma, ja hem begut oli. Si tothom demana a un banc els diners que hi te, aquest no ho aguanta.
I els plats trencats ho paguem els contribuents, no pas els responsables. Aquest sistema econòmic sense intervenció quan els beneficis son alts. Però amb intervenció quan s’han de treure les castanyes del foc…
En definitiva, que la crisis actual te repercussions que aniran més enllà dels anys de recessió que es preveuen. No és qüestió de ser alarmista, però si invita a fer una reflexió seriosa sobre les ’solucions’ ideals que tant uns com altres plantegen.
En el cas de la Generalitat de Catalunya, segueix avançant el deute que te. Es donen xifres de més de 8.000 milions de Euros. Si tenim en compte que l’Estat Espanyol rebrà cada cop menys ajudes comunitàries i tindrà molt de deute a retornar els pròxims anys, el tema del finançament es mostra clau per poder fer polítiques socials.
