You are currently browsing the category archive for the 'Economia' category.
Ahir al diari Expansión hi havia una noticia que alertava sobre l’endeutament de les Comunitats Autònomes espanyoles amb un titular on destacava que “Les comunitats emetran 32.000 milions d’euros de deute per a cobrir despesa”. Explicava que unes agencies de qualificació han indicat que la solvència d’aquests organismes baixarà. I sobretot, per que el govern ZP ha ampliat fins el 2,5% del PIB la possibilitat de dèficit.
I detallava que Catalunya, per exemple, necessitarà emetre 9.419 milions de Euros de deute el pròxim any per cobrir el 28,9% del seu pressupost, es a dir, quasi una tercera part dels ingressos de la Generalitat s’obtenen a costa de generar despeses futures. Alertava que era una dada preocupant si es te en compte dos factors: en primer lloc, que aquesta es ja la comunitat més endeutada, amb un volum que supera els 23.746 milions, segons el Banc d’Espanya.
I en segon lloc, aquest repunt del deute es produeix el mateix any en el que entrarà en vigor el nou model de finançament. Però també advertia que Catalunya no està sola ni molt menys en aquest tema, totes les CC.AA. tenen lo seu.
A mes, deia que els governs regionals no s’han enfrontat mai a una situació així.
I una ultima xifra que anunciava que Catalunya, País Valencia i Illes Balears, el deute viu per habitant es situa a prop dels 2.500 Euros. A l’altre banda, hi ha el País Basc i Murcia on per poc arriben als 500 Euros.
Amb tot això, la qüestió del encaix de Catalunya a Espanya, se situa en un terreny netament econòmic, i queda en un segon pla la qüestió cultural. És a dir, el leitmotiv del independentisme esta basculant cap a un terreny on es fa mes assequible que moltes persones que, per entendre’ns, ni parlen català ni ballen sardanes ni porten barretina puguin sentir-se independentistes.
Per que aquest endeutament, aquesta falta de recursos, repercutirà nítidament en el nostre dia a dia i a tots els serveis bàsics de sanitat, ensenyament, seguretat, etc, fent que baixi encara més la qualitat de vida a tothom qui visqui a Catalunya. I com s’ho faran tots els poders, tant politics com econòmics, que actualment defensen la continuïtat de Catalunya a Espanya?
Es en aquest punt, on tota la nova força independentista guanya terreny i fa que avui sigui objectivament mes possible que mai uns Països Catalans independents.
Sobre els últims casos de corrupció, una primera apreciació pot ser que el sistema funciona en tant detecta els casos de irregularitats. Que hi han corruptes i lladres pel món ho sabem tots. El problema potser ve per una altra banda.
En el cas Millet, dona la sensació que n’hi ha 4 a Catalunya que s’ho reparteixen tot. El tal Millet era del Palau de la Música. També d’Agrupació Mutua, del Barça, de Bankpyme, etc… És a dir, els mateixos es van canviant de cadira, però sempre son els mateixos. Amb aquest concepte és el que inconscientment es queda la gent.
En el cas del batlle de Santa Coloma, doncs que vivia a la part alta i noble de Barcelona. Fantàstic. Es que els alcaldes no viuen a la població on exerceixen? En pobles molt petits encara es pot entendre, però en una ciutat important? Clar, vivint a una zona pija, els problemes dels barris més marginals de la seva població poc li devien arribar.
Com és que en Millet esta al carrer i en canvi els altres custodiats per la guàrdia civil? És el dany col•lateral d’aquestes operacions, que surt tot el que fa pudor. Quan sentim personatges com el director de la Fundació Trias Fargas, Agustí Colomines, o el propi president Pujol que diuen que si estirem de la manta sortiria masses coses, òbviament no ajuda. Es tan com dir que tot el sistema esta corrupte.
Finalment, tot això tapa la noticia que més del 50% del deute emes per l’estat últimament (i en part, necessari per tapar els forats de liquiditat dels bancs) els han comprat… els propis bancs. Qui necessita diners és el mateix que el presta. Paradoxal…
En fi, per seguir amb el meu anterior post, acabo amb una lletra de Ska-p que escoltant-la al cotxe just desprès de sentir les noticies de corrupció pot ser una magnífica explicació de tot plegat:
Ni fu ni fa
Suena el timbre, todo preparado, la función va a comenzar en el ambiente se puede respirar la campaña electoral. Más carteles, televisión y radio contaminan mi ciudad con sonrisas de cordialidad nos pretenden embaucar, ¡Chacal!
Más debates y aburridos mítines sin credibilidad tras esa careta angelical se refugia la mezquindad. Ya he votado y todo ha terminado, te he dejado de interesar, tu mirada ha dejado de brillar, hasta la próxima chaval.
Ni fu ni fa. Democracia que se convierte en banalidad. Puedes elegir sin diversidad. Si no estás con los gigantes te aplastarán. Toma voto inútil.
Cada cuatro años te dan la oportunidad de votar a blanco o negro, no puedes optar a más. Sumiso como un pavo, esperando la navidad estoy, aguardando el milagro.
Ninguno de vosotros me puede representar. Dame democracia en la que pueda participar. Nos engañan con un cebo, la quimera de la libertad, toda es patraña.
La ruleta gira y gira. Preparados para jugar, la ruleta va a comenzar. Vengan, jueguen y pierdan, ya no va más!
Posar la paraula ‘tendresa’ en un escrit polític sona estrany. Però per que les emocions no poden tenir lloc en parlar de política o economia? Una cosa es pensar amb el cap fred, i d’altre pensar fredament sense emocions. Suposo que parlar sense emocions mostra als executors de politiques o economies en simples gestors de la realitat, i en canvi si hi afegim alguna emoció converteix als executors en possibles monstres. Parlar de macroeconomia veient números i no persones evita pensar en els drama que pot suposar per les persones que pateixen.
Però al evitar veure persones (amb el que això significa: persones que tenen sentiments, somnis i esperances; família; amics; etc…) perdem de vista el verdader objectiu que hauria de tenir qualsevol política o pla econòmic pensat per un col•lectiu de persones: que tots plegats ho passem el millor possible.
Però òbviament, si creiem que els interessos del meu col•lectiu perilla per culpa de l’objectiu que s’ha marcat un altre col•lectiu, el conflicte hi és, per tant les possibles injustícies. I en aquest punt és quan el nacionalisme com a forma social d’identificar a quin col•lectiu un individu pertany, te terreny abonat. Però en tot cas, amb el sistema econòmic actual el sentiment nacionalista continuarà com a forma natural de resposta humana davant el que veu davant.
Brots verds. Aquesta es l’aportació dels marketinians de la política nord-americans en aquesta crisis que ens toca viure. Vol dir dades macroeconòmiques positives dins un entorn negatiu. Evidentment, si ho diguessin des de Trinidad i Tobago ningú en faria cas, però al ser el govern més poderós del mon, les coses canvien. En tot cas, que hi hagin brots verds desprès d’un incendi no vol dir que el repoblament sigui imminent. I la crisis financera es global, però en cada cas particular afecta d’una o altre manera.
Tenim casos com Islàndia o Califòrnia, on el govern semblen estar en suspensió de pagaments o concurs d’acreedors. D’altres, resisteixen mes o menys. I al Estat Espanyol la crisis esta lligada a la bombolla inmobiliaria. Aquella que tots veiem, tots la sabíem però ningú movia fitxa. Ningú amb poder, clar.
La qüestió no es saber com s’ha fet la crisis. Qui ho vol saber no te mes que mirar la creació i gestió dels diners per part dels bancs centrals i els comercials. I desprès afegir sentit comú i recordar alguna dada del món de la construcció. Per exemple, aquella que diu que sent Espanya el 10% d’habitants de la Unió Europea, ha construït el 30% d’habitatges nous des de l’any 2000.
El dubte es quan ens en sortirem. S’ha injectat molt de diner als bancs i caixes, però no sabem quin resultat tindrà. Les grans corporacions financeres tenen una gran borsa d’habitatges que cada dia val menys. Tenen a favor que ara mateix els accionistes no exigeixen beneficis “brutals” sinó beneficis “grans”. Ja ha començat el joc de fusions i anexions com la unió de Caixa Sabadell, Terrassa i Manlleu. El llistat d’empreses amb ERE’s segueix augmentant en paral•lel al nombre d’autònoms que acabaven al atur.
Tots els governs es passen el temps ressalten els brots verds que troben per d’estadístiques oficials. Però les xifres reals desgraciadament no son tan positives, i el sentit comú tampoc ens ajuda a veure optimista el futur. Restablir les xifres de liquiditats que hi havien a la borsa i al mercat costarà. I en aquesta recuperació part de la població quedarà en pitjor lloc que al inici de la crisis. En temps de crisis i escassetat es quan la societat mostra la pitjor imatge de si mateixa. Com als documentals de la selva, en temps d’escassetat es quan la lluita per la supervivència es mes dura i crua.
Una crisis televisada, comentada, reflexionada però poc documentada. Ens anem de vacances a descansar i adonar-nos que tot es mes fàcil del que molts ens volen fer creure.
Com pot ser que tots els governs del món, totes les empreses i la immensa majoria de les persones estiguin/em endeutats en quantitats tan importants? Tant deute pot ser possible? I qui es qui rep aquest deute tan i tan gran?
Com es possible que el sistema de creació i gestió dels diners sigui tan desconegut?
Quan estem patint una severa crisis, en tota la informació oferta des dels mitjans de comunicació falta la descripció de forma detallada del funcionament del sistema financer, i particularment, com es crea el diner i qui el gestiona.
Es important entendre que des de el moment que el patró or desapareix, el diner es un concepte abstracte. No existeix físicament. El diner avui en dia no representa un valor sino un deute que algú ha contret per pagar aquest diner. És complexa, i precisament per això, seria important disposar d’informació detallada i, sobretot, posada en perspectiva. Per exemple, no sols es necessita saber el deute d’aquest any, sinó l’evolució del deute els últims 25 anys. Per que la percepció és diferent si no es vist dintre d’un marc ampli de temps. Seria el cas del creixement industrial. Si durant varis anys el creixement es d’un 3% anual, dona la sensació que es una crescuda regular que dona lloc a una crescuda regular. La realitat, en canvi, es una crescuda exponencial.
Important remarcar que aquesta informació se suposa hauria d’estar en els mitjans de comunicació generalistes, no pas en mitjans especialitzats i elitistes.
Finalment, existeix el dubte si aquesta falta d’informació es casual.
Escoltant, llegint o veient les opinions i discursos de periodistes, especialistes, politics i mitjans de comunicació, remarquen i assenyalen la baixada de preus en general i del habitatge en concret. Per tant, es dedueix que si cobres el mateix i tot es mes barat “la vida te sonrie”.
Abans d’ahir em comentava el meu amic Oscar que la pujada dels preus de pisos els últims anys ha estat potser d’un 150%? O un 200%? Tant fa, la qüestió que ara la baixada es d’un màxim del 30%… vaja, que el descens no te ni punt de comparació amb el increment acumulat dels últims anys!
I llegeixo avui que la inflació anual se situa en un increïble -1,4%… quina baixada! Si tenim en compte que durant molts anys pujava tranquil·lament entre el 3 i el 4%, aquest 1,4% descens es una mini- baixada.
Per tant, si hem perdut tant poder adquisitiu durant tants anys, que ara recuperem una misèria no vol dir que ho notem. Evidentment, sorprèn per estrany i inaudit que vagis a comprar qualsevol producte i recordant l’any passat no hi hagi un increment del preu.
Aquesta reflexió no treu, ni molt menys, que anàlisis macroeconòmics destaquin una deflació dintre un sistema econòmic que es basa en la inflació. I que mostra com una normalitat que una gran multinacional guanyi un 40% més de benefici. I en canvi, desprengui un clima de negativisme quan es perd un 1% del benefici (és a dir, segueixen obtenint guanys, però menys).
S’entén que aquest plantejament estigui en boca dels consells d’administració i empresaris, però ja no que se li doni cobertura mediàtica.
El comissar europeu Joaquin Almunia ha fet una seriosa advertència als països europeus sobre el creixent endeutament de tots els estats membres.: “No hi ha problemes d’endeutament públic a curt plaç, però hi haurà tensions molt fortes dintre de cert temps per les necessitats de refinançament de les emissions actuals amb venciments molt curts”.
De fet, l’Estat Espanyol farà el pròxim dimecres una emissió d’obligacions de l’Estat a 10 anys per un import de 5.000 milions d’Euros. Una mica menys del que va fer el passat 3 de febrer, que va ser d’uns 7.000 milions d’Euros. El venciment d’aquest deute, per tant, serà cap al 2019.
El sistema econòmic actual no deixa altre opció: si vols tenir estat del benestar, t’has d’endeutar. No hi ha volta de full.
La creació del diner, en mans dels bancs centrals, només es fa per deute. I precisamen, aquesta necessitat de diners físics es deguda a la creació fictícia de diner per part de bancs i caixes a través de crèdits i hipoteques. Graciés al sistema de reserva fraccionaria, un banc o caixa pot prestar diner que no te. Mentre tothom es refií del banc o caixa, es pot anar tirant. Però en el moment que un episodi aïllat (les sub-prime) crea alarma, ja hem begut oli. Si tothom demana a un banc els diners que hi te, aquest no ho aguanta.
I els plats trencats ho paguem els contribuents, no pas els responsables. Aquest sistema econòmic sense intervenció quan els beneficis son alts. Però amb intervenció quan s’han de treure les castanyes del foc…
En definitiva, que la crisis actual te repercussions que aniran més enllà dels anys de recessió que es preveuen. No és qüestió de ser alarmista, però si invita a fer una reflexió seriosa sobre les ’solucions’ ideals que tant uns com altres plantegen.
En el cas de la Generalitat de Catalunya, segueix avançant el deute que te. Es donen xifres de més de 8.000 milions de Euros. Si tenim en compte que l’Estat Espanyol rebrà cada cop menys ajudes comunitàries i tindrà molt de deute a retornar els pròxims anys, el tema del finançament es mostra clau per poder fer polítiques socials.
