You are currently browsing the category archive for the 'Estatut' category.
L’encaix de Catalunya a Espanya esta avui més difícil que mai. Tenim un Estatut que volia solucionar el “problema catalán”, que va ser originalment votat per un 90% del Parlament català, i que no ha parat d’estar retallat mil i una vegada. Cada pas que ha fet l’Estatut ha estat un malson on l’enfrontament Catalunya- Espanya ha anat a més.
El mal esta fet. La incomprensió entre catalans i espanyols es evident. Sobre l’espoli fiscal o no que pateix Catalunya, les opinions son tan divergents entre un i altre banda que sembla parlin de coses diferents.
Quan la Generalitat i el Govern espanyol van acordar un nou finançament, es va presentar com la finalització d’una època de distanciament Catalunya- Espanya. I no era així en absolut.
El federalisme del PSC nomes s’ho creuen ells. Els politics catalans esdevenen persones sense solucions reals que semblen nomes volen mantenir el seu status quo. Estan superats per una societat civil que organitza consultes populars o editorials conjuntes de diaris.
Les reaccions del dia d’avui a l’editorial dels diaris catalans mostren una forta divisió a l’estat espanyol que en tot cas s’accentuarà amb la celebració de les consultes sobre l’autodeterminació.
Fer com si res, que això forma part del joc polític de desenvolupament de l’Estatut, és quasi impossible. S’ha de moure fitxa.
Per Jordi Pujol hem d’acatar la sentencia del Tribunal Constitucional, doncs sinó vindran la Guardia Civil, però a la hora queixar-nos i dir clarament que no estem d’acord. Vaja, fer-nos la víctima. És un episodi més de la lamentable sèrie d’esdeveniments que la sentencia sobre la constitucionalitat o no de l’Estatut esta mostrant.
El perill independentista acciona el grau de màxima alerta: si Catalunya és nombra a si mateixa i de forma oficial com a nació, argumentar la negació de l’autodeterminació és més difícil.
Però aquesta prudència crea més independentisme, doncs provoca reaccions polítiques demolidores. Per exemple, provoca que al PSC en Zapatero li pari els peus i hagin de callar, en tot cas atacar al PP per ser qui va posar el recurs d’ anti constitucionalitat. Però han d’acatar el ritme i decisions del TC, tot i que això sigui mostrar-se com un partit sucursalista. En Pujol recepta victimisme i anar tirant. Tots ho consideren inadmissible, però tot continua igual . Transmet resignació i conformitat.
Pessimisme i, en resum, gens de confiança en la classe política, la mateixa que es creu que posant a una jove desconeguda al capdavant de l’ajuntament de Santa Coloma la gent es pensarà que la regeneració democràtica esta en funcionament.
No he seguit gaire les informacions sobre la manifestació per defensar l’Estatut. Crec que es un tema que avorreix a la majoria, tot i que es del tot respectable manifestar-se reclamant el que es considera un dret trepitjat. I crec que avorreix per que la sentencia del TC serà al estil finançament: ni molt bona ni molt dolenta i donarà la possibilitat de fer un discurs del ‘es un pas endavant i és el millor de tota la historia’.
Es destacable que ERC s’ha situat en el debat de la manifestació. El partit va demanar el no en el referèndum i ara anirà a manifestar-se per defensar-lo?
Hi tenen tot el dret, però sorprèn com l’estat d’opinió sobre l’Estatut i el finançament es va tapant i reduint. Caldrà temps per veure si tots aquests anys han creat un debat en la societat que ha calat o no. I no pas en els detalls diguem-ne tècnics, sinó en l’essència del encaix dels Països Catalans dintre l’Estat Espanyol.
A mi em sembla que l’estructura de l’Estat Espanyol esta mes a debat entre els/es ciutadans/es de peu que abans de tot el procés. I que les intencions de solucionar per sempre el ‘problema català’ han quedat simplement en intencions i no pas en realitat.
Segueixo sense entendre com en el cas del finançament autonòmic des de el govern català es pot dir que es compleix l’Estatut, quan aquest marcava el límit de l’acord per l’estiu del 2008. Passada aquesta data, l’Estatut s’incompleix sense cap dubte. En tot cas, es pot discutir si es compleix molt o poc. I en canvi, en la versió oficial es compleix… quina barbaritat!
Segueixo sense entendre el triomfalisme sense complexos de cap mena del govern tripartit en el cas del finançament. Tants anys criticant a CiU per acabar fent el mateix.
Segueixo sense entendre com a les Illes Balears o al País Valencià tenen un dèficit fiscal i una descompensació important entre el que paguen al govern espanyol i el que reben del govern espanyol i no hi ha cap veu que utilitzi aquest argument políticament. Qualsevol força política podria carregar contra la discriminació dels ciutadans i aquests arguments arreu del món solen donar vots. Però en aquestes dos contrades no existeix aquest posicionament. Es sospitosa aquesta benevolència o s’ha treballat fortament per que la societat respongui d’aquesta manera?
Segueixo sense entendre com es diu crisis financera quan es la lògica conseqüència del sistema bancari existent. Els bancs només aconsegueixen benefici a través del cobrament d’interessos . I aquests interessos venen bàsicament per els crèdits. I aquests crèdits, amb el sistema de reserva fraccionaria, es poden fer amb diners reals o inventats. I aquí esta tot.
Segueixo sense entendre com no es denuncia públicament l’especulació espectacular (valgui la redundància) immobiliària que hem patit. L’habitatge es un bé bàsic i per tant ha de tenir certa defensa des dels estaments públics. Es va criminalitzar a les veus contraries aquesta especulació i ens ha portat a on estem ara mateix. Doncs bé, sembla que tot ha passat per causes naturals. Ningú es culpable, però uns quants han estat els beneficiats.
Segueixo sense entendre aquesta política de terra cremada que permet al trio de les Azores (Bush, Blair i Aznar) haver fet una guerra amb un munt de mentides. I segueixen tant tranquils, doncs suposo que els milers de morts d’innocents no els preocupa els mes mínim. I passarà res?
Segueixo sense entendre com es pot seguir venent la moto de la tecnologia tan alegrement. Com quan s’assegura que la victòria d’Obama als Estats Units va ser per la utilització de la web. A veure, desprès de que el partit republicà tingues durant 8 anys el pitjor president de la historia del país. Desprès que aquest enfonses la imatge pública del país i cometre actes criminals. Amb o sense tecnologia, el candidat demòcrata tenia les de guanyar. I no per que el poble ho volgués, sinó per que era una necessitat que tots els poders fàctics americans entenien que era el més òptim.
Segueixo sense entendre com la personalització de la política continua donant tants rèdits electorals. Si es parla d’un projecte polític, necessariament necessitem una persona que s’erigeixi com a líder i sigui la identitat d’aquest projecte. I al final, en eleccions generals de govern, la gent vota a la persona i no al projecte polític. I sabem que aquest líder necessitarà d’un grup de persones que entre totes decidiran. Ell es només la cara als cartells, per que es decideix segons els grups d’interessos que formen el projecte. Però sembla que la nostra naturalesa demana i ‘necessita’ sempre personalitzar els projectes o les idees.
No hi veig solució. Com sempre, el resultat és un pas endavant, un pas petit, però pas al final, que desactiva les possible critiques viscerals. Però ens trobem més o menys com ahir. Acords a llarg termini amb lletra menuda. Sempre el mateix.
Al final, ni Pujol, Margall o Montilla… Hi han masses interessos econòmics que obstaculitzen que aquest país es situï al nivell que li pertocaria per geografia, historia i situació.
Ens trobem un PP que troba l’anticatalanisme un pou de vots al estat espanyol i també li assegura uns fidels seguidors a Catalunya. A diferencia d’altres comunitats, aquí el partit no defensa més diners sinó el contrari del contrari… vaja, que el punt principal i únic es un rotund no al nacionalisme català.
Desprès hi ha ICV i EUiA que en aquest punt només es situen, com sigui, al costat del PSC. No tenen sentit crític per que creuen que aquesta no és la seva batalla i tant els hi fa un resultat que un altre. Ells son els ‘pepito grillo’ per situar el PSC a la banda més de l’esquerra. Quan hi ha una llei d’educació que va en contra l’escola pública si es posen forts, però en el tema del finançament no els hi toca.
ERC segueix ‘pujolitzant-se’, concretant la reivindicació independentista en un projecte a llarg termini i recorregut a futur, i situant-se còmodament en el govern com a ‘pepito grillo’ catalanista. Han de fer notar que sense ells, el govern socialista acabaria amb la Catalunya catalana.
CiU segueix amb el cinisme clàssic de les dretes: ells pacten un acord amb el PP dolent i era el màxim que podíem aconseguir com a poble. Altres aconsegueixen més i ho consideren traïció. Ells pacten amb ZP un estatut retallat i devaluat i ara es mostren trasbalsats per un acord retallat i devaluat. No es treuen UDC de sobre (son els que tenen els cales) i continuen assegurant que son com un moviment nacional: des de independentistes fins a regionalistes, de socialdemòcrates a neoconservadors.
I finalment, un PSC que te una líder al congres madrileny, la Carme, que ni obre la boca pel finançament. Que afirmen sense posar-se nerviosos que ells no son el PSOE, tot i que mai han votat en contra d’una proposta important del PSOE. Son el garant del ordre i del manteniment del sistema. Sempre queden com el policia bo per que altres sempre fan de policies dolents.
Frustració i Resignació. Mai havia pensat en la opció de l’abstenció, de no-anar a votar. Però ara mateix, no veig una opció més sensata i ètica. Es fan lleis orgàniques com l’Estatut que desprès es desquartitzen, desmunten i s’incompleixen sense cap problema. S’entren en subhastes de xifres que son fàcilment manipulables marejant l’opinió pública intentant fer passar blanc per negre. Si critiques el finançament, ets de CiU o el PP. Si hi estàs a favor, es una baixada de pantalons en tota regla. I els politics segueixen en el seu món paral•lel al món real dels ciutadans/es.
La opacitat i falta de transparència en tot el procés de negociació del finançament és realment espectacular. Òbviament, aquests tipus de processos amb una temàtica tan sensible exigeix absoluta discreció. Si converses amb temes delicats i explosius mediàticament arribessin a la societat podrien provocar una “alarma social” que tanques portes de diàleg.
Però precisament aquesta mateixa sensibilitat també comporta curiositat i afany de saber per part dels ciutadans i ciutadanes que patiran o gaudiran de les resolucions que es prenguin en la negociació. I més quan aquesta negociació dura… 1 any!
Per la premsa surten comentaris d’avanços en les posicions govern- generalitat. O comentaris de xifres insuficients, però sense concretar-se dades.
Qui vol tapar durant tant de temps la negociació es que busca precisament opacitat. I per que necessiten que ningú sàpiga de que parlen? Que amaguen?
No costa imaginar que no tenen ni idea de com vendre l’acord. Si la part catalana queda contenta, les critiques de la brunete mediàtica seran ferotges. Si la part del govern central queda contenta, els catalans hauran de fer mans i mànigues per no reconèixer un fracàs com a país.
I aquí es on la mediocritat i el baix nivell dels politics/quès catalans/es queda en evidencia. Per que aquesta opacitat pot provocar resposta per part dels ciutadans. Pot ser un primer episodi de ràbia i frustració seguida d’una perillosa resignació: com a catalans, no podem aspirar a res més que ser els pringats oficials. Al final, l’abstenció i el “passar” de la política sembla la resposta més sensata.
Masses dades i estadístiques demostren una realitat palpable. I en canvi, sembla que els negociadors catalans van a fer curses d’atletisme amb les cames lligades. No estan fent un pols amb el govern, sinó demorant en el temps tot el que poden. Tothom sap que no se’n sortiran, però no es veuen ni reaccions ni idees.
Si sentim al president Montilla, davant d’un mal resultat tenen un pla b… però no es pot fer públic encara. Per la seva banda, l’oposició en boca d’Artur Mas comenta que si el camí estatutari fracassa, s’haurà d’optar per una altre via. Quina és? Tampoc es pot dir.
Tenim una classe política mediocre, grisa, acomodada i sense esperit de superació. Immersos com estem en una crisis financera de caire mundial i desbordant, sembla que la societat catalana l’haurà de superar tot i tenir els politics que tenim.
Llegeixo sobre la possible sentencia del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya. Es veu que pot tenir el record de nombre de fulls que te una sentencia, entre d’altres. Quant merder per aquest estatut i el finançament…
I recordo la frase famosa de “España antes roja que rota” inaugurada durant la Segona República.
O el etern “españoles todos” de Franco per recordar que aquí sols hi havia una nació.
O allò que va comentar en Pasqual Margall al bascos: el problema vostre som nosaltres, els catalans, per que saben que si donen la independència a Euskadi desprès vindrem nosaltres reclamant-ho.
O la pressió continua sobre el País Valencià i les Illes Balears, apuntalant empresaris de dubtosa ètica i orígens tenebrosos, plens de diners negres conscients que aquest tipus sempre son fatxes i es rendeixen al qui mana sense contemplacions (o serà casualitat que a Illes Balears i País Valencià el PP arrasa…).
O una altre casualitat. Que qualsevol organització independentista catalana acabi en fracàs: o s’escindeix o perd suport o alguna cosa li passa.
O l’intent constant d’evitar el mot independentista: es pot ser catalanista. Es pot ser nacionalista o federalista. Fins i tot autonomista. O ara es pot ser sobiranista. Aquesta ultima es gran, qui s’ho va inventar, el mateix Pujol? Es perfecte per quedar com independentista però amb el recurs de renunciar-hi sempre que convingui.
O una xiulada al rei que posa dels nervis a tots els estaments, dintre d’una constant operació de manteniment d’imatge al cap d’estat no escollit democràticament.
O operacions sense cap ni peus: els partits catalanistes demanant les balances fiscals de forma urgent, quan el mateix Rajoy va dir: per a mi cap problema, tots sabem que Catalunya aporta més que no pas rep.
O un partit com CDC, amb unes joventuts, les JNC, que tenen la independència com a punt del seu ideari, i quan deixen l’status de juvenil i passen a CDC aquest punt cau pel cami. És a dir, de jove volen trencar amb l’estat espanyol i desprès de gran volen ser espanyol.
O quan el moviment més important de resistència al franquisme, el Partit Comunista, va tenir en compte el fet diferencial català, no sent el PC a Catalunya, sinó un partit independent com el PSUC.
