You are currently browsing the category archive for the 'Finançament' category.
No he seguit gaire les informacions sobre la manifestació per defensar l’Estatut. Crec que es un tema que avorreix a la majoria, tot i que es del tot respectable manifestar-se reclamant el que es considera un dret trepitjat. I crec que avorreix per que la sentencia del TC serà al estil finançament: ni molt bona ni molt dolenta i donarà la possibilitat de fer un discurs del ‘es un pas endavant i és el millor de tota la historia’.
Es destacable que ERC s’ha situat en el debat de la manifestació. El partit va demanar el no en el referèndum i ara anirà a manifestar-se per defensar-lo?
Hi tenen tot el dret, però sorprèn com l’estat d’opinió sobre l’Estatut i el finançament es va tapant i reduint. Caldrà temps per veure si tots aquests anys han creat un debat en la societat que ha calat o no. I no pas en els detalls diguem-ne tècnics, sinó en l’essència del encaix dels Països Catalans dintre l’Estat Espanyol.
A mi em sembla que l’estructura de l’Estat Espanyol esta mes a debat entre els/es ciutadans/es de peu que abans de tot el procés. I que les intencions de solucionar per sempre el ‘problema català’ han quedat simplement en intencions i no pas en realitat.
Segueixo sense entendre com en el cas del finançament autonòmic des de el govern català es pot dir que es compleix l’Estatut, quan aquest marcava el límit de l’acord per l’estiu del 2008. Passada aquesta data, l’Estatut s’incompleix sense cap dubte. En tot cas, es pot discutir si es compleix molt o poc. I en canvi, en la versió oficial es compleix… quina barbaritat!
Segueixo sense entendre el triomfalisme sense complexos de cap mena del govern tripartit en el cas del finançament. Tants anys criticant a CiU per acabar fent el mateix.
Segueixo sense entendre com a les Illes Balears o al País Valencià tenen un dèficit fiscal i una descompensació important entre el que paguen al govern espanyol i el que reben del govern espanyol i no hi ha cap veu que utilitzi aquest argument políticament. Qualsevol força política podria carregar contra la discriminació dels ciutadans i aquests arguments arreu del món solen donar vots. Però en aquestes dos contrades no existeix aquest posicionament. Es sospitosa aquesta benevolència o s’ha treballat fortament per que la societat respongui d’aquesta manera?
Segueixo sense entendre com es diu crisis financera quan es la lògica conseqüència del sistema bancari existent. Els bancs només aconsegueixen benefici a través del cobrament d’interessos . I aquests interessos venen bàsicament per els crèdits. I aquests crèdits, amb el sistema de reserva fraccionaria, es poden fer amb diners reals o inventats. I aquí esta tot.
Segueixo sense entendre com no es denuncia públicament l’especulació espectacular (valgui la redundància) immobiliària que hem patit. L’habitatge es un bé bàsic i per tant ha de tenir certa defensa des dels estaments públics. Es va criminalitzar a les veus contraries aquesta especulació i ens ha portat a on estem ara mateix. Doncs bé, sembla que tot ha passat per causes naturals. Ningú es culpable, però uns quants han estat els beneficiats.
Segueixo sense entendre aquesta política de terra cremada que permet al trio de les Azores (Bush, Blair i Aznar) haver fet una guerra amb un munt de mentides. I segueixen tant tranquils, doncs suposo que els milers de morts d’innocents no els preocupa els mes mínim. I passarà res?
Segueixo sense entendre com es pot seguir venent la moto de la tecnologia tan alegrement. Com quan s’assegura que la victòria d’Obama als Estats Units va ser per la utilització de la web. A veure, desprès de que el partit republicà tingues durant 8 anys el pitjor president de la historia del país. Desprès que aquest enfonses la imatge pública del país i cometre actes criminals. Amb o sense tecnologia, el candidat demòcrata tenia les de guanyar. I no per que el poble ho volgués, sinó per que era una necessitat que tots els poders fàctics americans entenien que era el més òptim.
Segueixo sense entendre com la personalització de la política continua donant tants rèdits electorals. Si es parla d’un projecte polític, necessariament necessitem una persona que s’erigeixi com a líder i sigui la identitat d’aquest projecte. I al final, en eleccions generals de govern, la gent vota a la persona i no al projecte polític. I sabem que aquest líder necessitarà d’un grup de persones que entre totes decidiran. Ell es només la cara als cartells, per que es decideix segons els grups d’interessos que formen el projecte. Però sembla que la nostra naturalesa demana i ‘necessita’ sempre personalitzar els projectes o les idees.
No hi veig solució. Com sempre, el resultat és un pas endavant, un pas petit, però pas al final, que desactiva les possible critiques viscerals. Però ens trobem més o menys com ahir. Acords a llarg termini amb lletra menuda. Sempre el mateix.
Al final, ni Pujol, Margall o Montilla… Hi han masses interessos econòmics que obstaculitzen que aquest país es situï al nivell que li pertocaria per geografia, historia i situació.
Ens trobem un PP que troba l’anticatalanisme un pou de vots al estat espanyol i també li assegura uns fidels seguidors a Catalunya. A diferencia d’altres comunitats, aquí el partit no defensa més diners sinó el contrari del contrari… vaja, que el punt principal i únic es un rotund no al nacionalisme català.
Desprès hi ha ICV i EUiA que en aquest punt només es situen, com sigui, al costat del PSC. No tenen sentit crític per que creuen que aquesta no és la seva batalla i tant els hi fa un resultat que un altre. Ells son els ‘pepito grillo’ per situar el PSC a la banda més de l’esquerra. Quan hi ha una llei d’educació que va en contra l’escola pública si es posen forts, però en el tema del finançament no els hi toca.
ERC segueix ‘pujolitzant-se’, concretant la reivindicació independentista en un projecte a llarg termini i recorregut a futur, i situant-se còmodament en el govern com a ‘pepito grillo’ catalanista. Han de fer notar que sense ells, el govern socialista acabaria amb la Catalunya catalana.
CiU segueix amb el cinisme clàssic de les dretes: ells pacten un acord amb el PP dolent i era el màxim que podíem aconseguir com a poble. Altres aconsegueixen més i ho consideren traïció. Ells pacten amb ZP un estatut retallat i devaluat i ara es mostren trasbalsats per un acord retallat i devaluat. No es treuen UDC de sobre (son els que tenen els cales) i continuen assegurant que son com un moviment nacional: des de independentistes fins a regionalistes, de socialdemòcrates a neoconservadors.
I finalment, un PSC que te una líder al congres madrileny, la Carme, que ni obre la boca pel finançament. Que afirmen sense posar-se nerviosos que ells no son el PSOE, tot i que mai han votat en contra d’una proposta important del PSOE. Son el garant del ordre i del manteniment del sistema. Sempre queden com el policia bo per que altres sempre fan de policies dolents.
Frustració i Resignació. Mai havia pensat en la opció de l’abstenció, de no-anar a votar. Però ara mateix, no veig una opció més sensata i ètica. Es fan lleis orgàniques com l’Estatut que desprès es desquartitzen, desmunten i s’incompleixen sense cap problema. S’entren en subhastes de xifres que son fàcilment manipulables marejant l’opinió pública intentant fer passar blanc per negre. Si critiques el finançament, ets de CiU o el PP. Si hi estàs a favor, es una baixada de pantalons en tota regla. I els politics segueixen en el seu món paral•lel al món real dels ciutadans/es.
La opacitat i falta de transparència en tot el procés de negociació del finançament és realment espectacular. Òbviament, aquests tipus de processos amb una temàtica tan sensible exigeix absoluta discreció. Si converses amb temes delicats i explosius mediàticament arribessin a la societat podrien provocar una “alarma social” que tanques portes de diàleg.
Però precisament aquesta mateixa sensibilitat també comporta curiositat i afany de saber per part dels ciutadans i ciutadanes que patiran o gaudiran de les resolucions que es prenguin en la negociació. I més quan aquesta negociació dura… 1 any!
Per la premsa surten comentaris d’avanços en les posicions govern- generalitat. O comentaris de xifres insuficients, però sense concretar-se dades.
Qui vol tapar durant tant de temps la negociació es que busca precisament opacitat. I per que necessiten que ningú sàpiga de que parlen? Que amaguen?
No costa imaginar que no tenen ni idea de com vendre l’acord. Si la part catalana queda contenta, les critiques de la brunete mediàtica seran ferotges. Si la part del govern central queda contenta, els catalans hauran de fer mans i mànigues per no reconèixer un fracàs com a país.
I aquí es on la mediocritat i el baix nivell dels politics/quès catalans/es queda en evidencia. Per que aquesta opacitat pot provocar resposta per part dels ciutadans. Pot ser un primer episodi de ràbia i frustració seguida d’una perillosa resignació: com a catalans, no podem aspirar a res més que ser els pringats oficials. Al final, l’abstenció i el “passar” de la política sembla la resposta més sensata.
Masses dades i estadístiques demostren una realitat palpable. I en canvi, sembla que els negociadors catalans van a fer curses d’atletisme amb les cames lligades. No estan fent un pols amb el govern, sinó demorant en el temps tot el que poden. Tothom sap que no se’n sortiran, però no es veuen ni reaccions ni idees.
Si sentim al president Montilla, davant d’un mal resultat tenen un pla b… però no es pot fer públic encara. Per la seva banda, l’oposició en boca d’Artur Mas comenta que si el camí estatutari fracassa, s’haurà d’optar per una altre via. Quina és? Tampoc es pot dir.
Tenim una classe política mediocre, grisa, acomodada i sense esperit de superació. Immersos com estem en una crisis financera de caire mundial i desbordant, sembla que la societat catalana l’haurà de superar tot i tenir els politics que tenim.
Llegeixo sobre la possible sentencia del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya. Es veu que pot tenir el record de nombre de fulls que te una sentencia, entre d’altres. Quant merder per aquest estatut i el finançament…
I recordo la frase famosa de “España antes roja que rota” inaugurada durant la Segona República.
O el etern “españoles todos” de Franco per recordar que aquí sols hi havia una nació.
O allò que va comentar en Pasqual Margall al bascos: el problema vostre som nosaltres, els catalans, per que saben que si donen la independència a Euskadi desprès vindrem nosaltres reclamant-ho.
O la pressió continua sobre el País Valencià i les Illes Balears, apuntalant empresaris de dubtosa ètica i orígens tenebrosos, plens de diners negres conscients que aquest tipus sempre son fatxes i es rendeixen al qui mana sense contemplacions (o serà casualitat que a Illes Balears i País Valencià el PP arrasa…).
O una altre casualitat. Que qualsevol organització independentista catalana acabi en fracàs: o s’escindeix o perd suport o alguna cosa li passa.
O l’intent constant d’evitar el mot independentista: es pot ser catalanista. Es pot ser nacionalista o federalista. Fins i tot autonomista. O ara es pot ser sobiranista. Aquesta ultima es gran, qui s’ho va inventar, el mateix Pujol? Es perfecte per quedar com independentista però amb el recurs de renunciar-hi sempre que convingui.
O una xiulada al rei que posa dels nervis a tots els estaments, dintre d’una constant operació de manteniment d’imatge al cap d’estat no escollit democràticament.
O operacions sense cap ni peus: els partits catalanistes demanant les balances fiscals de forma urgent, quan el mateix Rajoy va dir: per a mi cap problema, tots sabem que Catalunya aporta més que no pas rep.
O un partit com CDC, amb unes joventuts, les JNC, que tenen la independència com a punt del seu ideari, i quan deixen l’status de juvenil i passen a CDC aquest punt cau pel cami. És a dir, de jove volen trencar amb l’estat espanyol i desprès de gran volen ser espanyol.
O quan el moviment més important de resistència al franquisme, el Partit Comunista, va tenir en compte el fet diferencial català, no sent el PC a Catalunya, sinó un partit independent com el PSUC.
El president ZP inaugura una ampliació que sembla força important del aeroport del Prat. Però enlloc de veure-ho de forma positiva, et ve al cap que com ets català te l’han tornat a fotre. Potser sense cap argument de força, però ho penses. Per què?
Actualment, el finançament de les comunitats autònomes, i en concret el cas de Catalunya, vindria a ser com si una persona A cobres 100 euros al mes i la persona B cobres 85 euros al mes. Desprès de fer un balanç solidari, la persona A tingues 92 euros per passar el mes, i la persona B en tingues 93 euros. Òbviament, sembla il•lògic que qui cobra mes tingui menys diners per passar el mes. Això es el càlcul que es fa a nivell estatal agafant una base 100 i posant a cada regió (o digueu-li comunitat autònoma si vols ser políticament correcte) com queda desprès del repartiment final. Clar, demanar que un terreny que genera més riquesa que altres territoris veïns passi amb menys recursos que aquests ni sembla raonable ni just. Per que això comporta més cues quan vas al metge, més cues a les carreteres, menys escoles bressol, menys piscines municipals, menys pisos de protecció oficial…
Si el que passa es que mana la dreta a Madrid i a Barcelona, un pot entendre que si no tens cales en sortiràs perjudicat. Però quan te el poder l’esquerra n’esperes més.
A sobre veus com a Euskadi tots els partits, fins i tot PSOE i PP, estan a una amb el concert econòmic. A més, amb un finançament que comporta el risc que et critiquin d’insolidaris.
Així acabes, amb una predisposició permanent al desànim i a tenir clar que ser català comporta uns desavantatges evidents: lluita constantment sobre quin idioma has de fer servir, malfiant-te de tots i cadascun dels politics que tens, blasfemant cada cop que agafes una autopista de peatge i tenint que suportar a una societat civil que substitueix a un estat no existent. I a més, disfrutant del triplet del Barça per poc temps, ja que has de veure com un país de pandereta i poc desenvolupat li paga els plats trencats a una banca que subvenciona traspassos multimilionaris a un jugador de futbol xulo, guaperes i amic d’una tal Paris Hilton.
Tot plegat, per acabar tenint un sol dubte: saber com s’ho farà la Generalitat per disfressar un mal acord.
El comissar europeu Joaquin Almunia ha fet una seriosa advertència als països europeus sobre el creixent endeutament de tots els estats membres.: “No hi ha problemes d’endeutament públic a curt plaç, però hi haurà tensions molt fortes dintre de cert temps per les necessitats de refinançament de les emissions actuals amb venciments molt curts”.
De fet, l’Estat Espanyol farà el pròxim dimecres una emissió d’obligacions de l’Estat a 10 anys per un import de 5.000 milions d’Euros. Una mica menys del que va fer el passat 3 de febrer, que va ser d’uns 7.000 milions d’Euros. El venciment d’aquest deute, per tant, serà cap al 2019.
El sistema econòmic actual no deixa altre opció: si vols tenir estat del benestar, t’has d’endeutar. No hi ha volta de full.
La creació del diner, en mans dels bancs centrals, només es fa per deute. I precisamen, aquesta necessitat de diners físics es deguda a la creació fictícia de diner per part de bancs i caixes a través de crèdits i hipoteques. Graciés al sistema de reserva fraccionaria, un banc o caixa pot prestar diner que no te. Mentre tothom es refií del banc o caixa, es pot anar tirant. Però en el moment que un episodi aïllat (les sub-prime) crea alarma, ja hem begut oli. Si tothom demana a un banc els diners que hi te, aquest no ho aguanta.
I els plats trencats ho paguem els contribuents, no pas els responsables. Aquest sistema econòmic sense intervenció quan els beneficis son alts. Però amb intervenció quan s’han de treure les castanyes del foc…
En definitiva, que la crisis actual te repercussions que aniran més enllà dels anys de recessió que es preveuen. No és qüestió de ser alarmista, però si invita a fer una reflexió seriosa sobre les ’solucions’ ideals que tant uns com altres plantegen.
En el cas de la Generalitat de Catalunya, segueix avançant el deute que te. Es donen xifres de més de 8.000 milions de Euros. Si tenim en compte que l’Estat Espanyol rebrà cada cop menys ajudes comunitàries i tindrà molt de deute a retornar els pròxims anys, el tema del finançament es mostra clau per poder fer polítiques socials.
