Que és una República Bananera?

Arrel del últim cop d’Estat a Hondures, vaig assabentar-me de l’origen de l’expressió “república bananera”. Exactament, va ser un humorista i escriptor de contes americà, O.Henry, que per referir-se a Hondures en un llibre de 1904 va utilitzar per primer cop aquesta expressió.

En aquells moments, en molts països de centreamericà, la banana era el principal producte que exportaven, i bàsicament a través de l’empresa nord-americana United Fruit Company. I d’aquí esdevé una expressió que descriu un país hispanoamericà governat per una dictadura militar.

És a dir, era un concepte on una dictadura militar imposava un règim gracies al qual una oligarquia disfrutava de la riquesa natural del país, malvenent aquesta riquesa a una empresa estrangera. Hi sortien guanyant la oligarquia i l’empresa estrangera, i perdia la població autòctona.

En aquest punt, em venen dues frases típiques: Primer, que la historia serveix per aprendre dels errors. Però, la segona es que la historia es cíclica i sempre es repeteix.

Amb quina ens quedem?

Segueixo sense entendre.

Segueixo sense entendre com en el cas del finançament autonòmic des de el govern català es pot dir que es compleix l’Estatut, quan aquest marcava el límit de l’acord per l’estiu del 2008. Passada aquesta data, l’Estatut s’incompleix sense cap dubte. En tot cas, es pot discutir si es compleix molt o poc. I en canvi, en la versió oficial es compleix… quina barbaritat!

Segueixo sense entendre el triomfalisme sense complexos de cap mena del govern tripartit en el cas del finançament. Tants anys criticant a CiU per acabar fent el mateix.

Segueixo sense entendre com a les Illes Balears o al País Valencià tenen un dèficit fiscal i una descompensació important entre el que paguen al govern espanyol i el que reben del govern espanyol i no hi ha cap veu que utilitzi aquest argument políticament. Qualsevol força política podria carregar contra la discriminació dels ciutadans i aquests arguments arreu del món solen donar vots. Però en aquestes dos contrades no existeix aquest posicionament. Es sospitosa aquesta benevolència o s’ha treballat fortament per que la societat respongui d’aquesta manera?

Segueixo sense entendre com es diu crisis financera quan es la lògica conseqüència del sistema bancari existent. Els bancs només aconsegueixen benefici a través del cobrament d’interessos . I aquests interessos venen bàsicament per els crèdits. I aquests crèdits, amb el sistema de reserva fraccionaria, es poden fer amb diners reals o inventats. I aquí esta tot.

Segueixo sense entendre com no es denuncia públicament l’especulació espectacular (valgui la redundància) immobiliària que hem patit. L’habitatge es un bé bàsic i per tant ha de tenir certa defensa des dels estaments públics. Es va criminalitzar a les veus contraries aquesta especulació i ens ha portat a on estem ara mateix. Doncs bé, sembla que tot ha passat per causes naturals. Ningú es culpable, però uns quants han estat els beneficiats.

Segueixo sense entendre aquesta política de terra cremada que permet al trio de les Azores (Bush, Blair i Aznar) haver fet una guerra amb un munt de mentides. I segueixen tant tranquils, doncs suposo que els milers de morts d’innocents no els preocupa els mes mínim. I passarà res?

Segueixo sense entendre com es pot seguir venent la moto de la tecnologia tan alegrement. Com quan s’assegura que la victòria d’Obama als Estats Units va ser per la utilització de la web. A veure, desprès de que el partit republicà tingues durant 8 anys el pitjor president de la historia del país. Desprès que aquest enfonses la imatge pública del país i cometre actes criminals. Amb o sense tecnologia, el candidat demòcrata tenia les de guanyar. I no per que el poble ho volgués, sinó per que era una necessitat que tots els poders fàctics americans entenien que era el més òptim.

Segueixo sense entendre com la personalització de la política continua donant tants rèdits electorals. Si es parla d’un projecte polític, necessariament necessitem una persona que s’erigeixi com a líder i sigui la identitat d’aquest projecte. I al final, en eleccions generals de govern, la gent vota a la persona i no al projecte polític. I sabem que aquest líder necessitarà d’un grup de persones que entre totes decidiran. Ell es només la cara als cartells, per que es decideix segons els grups d’interessos que formen el projecte. Però sembla que la nostra naturalesa demana i ‘necessita’ sempre personalitzar els projectes o les idees.

Suposar: (2) Admetre quelcom com a veritat només per als efectes d’una argumentació.

Ens trobem als anys 30 al estat espanyol. La industrialització va desenvolupant-se i això provoca que la societat estigui convulsa i amb molts obrers i camperols seduïts per idees politiques revolucionaries. El ventall de moviments d’esquerra va des de republicans moderadament d’esquerres. Socialistes que es debaten entre la socialdemocràcia i el marxisme. Radicals anticlericals. Comunistes il•lusionats amb el socialisme que s’està implantant a la Unió Soviètica. Marxistes defraudats per aquesta Unió Soviètica i anhelant el marxisme -leninisme autèntic. I finalment els anarquistes, amb un socialisme científic que ideaven una revolució total del concepte polític. A més, pren força les reivindicacions de zones de l’estat amb diferent idioma: Països Catalans, Euskal Herria i Galicia.

Immersos en el procés europeu de lluita a tres angles entre capitalisme, comunisme i feixisme, a Espanya guanya les eleccions de 1936 un front d’esquerres que uneix a la majoria de moviments citats anteriorment, a excepció dels anarquistes, situats en una òrbita de reivindicació de canvi absolut.

Aquest govern ve desprès d’uns anys de poder conservador on s’intenta frenar la reforma de la societat iniciada amb la proclamació de la república. Per tant, poders econòmics i associats (altrament dits fàctics) intenten re-situar la societat durant 2 anys. Aquest fet crea fortes tensions. Que desprès guanyin les esquerres juntes decideix aquests poders al convenciment que dintre de la república no poden mantenir els seus privilegis. Conten amb que els governs europeus veuen amb reticències aquests fronts populars ben mirats des de Moscou, mentre reben el capital que surt d’Espanya espantat per l’entrada de comunistes al govern. I a més, el moviment anarquista creix cada dia més. I aquest fet es ben visible durant la guerra civil. Davant d’això, opten per deixar fer, possiblement conscients que la derrota de Hitler i Mussolini s’emportarà també a Franco.

Però desprès de la 2a. Guerra Mundial, l’escenari se situa entre capitalisme -comunisme i el perill feixista sembla esborrat. La Guerra Civil de 3 anys, exilis massius i una repressió important deixa masses ferides obertes com per plantejar una recuperació de la democràcia. El Rei en aquell moment, pare del actual monarca, s’ha d’esperar exiliat el seu torn, i s’instal•la a prop de Madrid, a Portugal. Ràpidament, des de Madrid es respon desmuntant el poder de la Falange i propiciant una generació de tecnòcrates afins als Estats Units i militant en l’anticomunisme. Amb això guanyen temps, tot i el convenciment que una dictadura militar al sud d’Europa no pot durar eternament.

Però la recuperació dels anys 50, aquí més tard per culpa de la guerra, la postguerra i la dictadura, sembla que mante la situació. Per una banda, el regim franquista no te cap ideologia concreta ni molesta a les grans multinacionals. Ha refet el país i te el que ara diem un full de ruta.

Quin és?

Primer de tot, necessita tot una dècada, en aquest cas i per culpa del citat endarreriment, serà la dels anys 60, però poder recuperar-se econòmicament i enfrontar una nova etapa. I desprès, vol crear un sistema polític al estil britànic. Un país amb una institució monàrquica que representa la unitat de les terres que formen el Regne Unit. Te casos de secessionisme de diversa intensitat, des de l’escocès al irlandès, i un idioma oficial a molts països del món. No te perills de comunismes i a sobre posseeix colònies, tot i que Espanya esta perdent ràpidament les ultimes que te.

Vaja, que pot ser un exemple.

Apart d’enviar a Fraga Iribarne com ambaixador al mateix Regne Unit per aprendre’n, aquest mateix personatge serà l’encarregat de formar un partit representatiu del concepte de dretes. Enlloc d’anomenar-se conservadors, massa relacionat amb la dictadura existent en aquells moments, millor dir popular, Aliança Popular. I el partit representatiu de les esquerres, enlloc de crear un partit laboralista, millor un que estigui relacionat amb la República, el socialista, amb molta tradició i respectat.

I el paper principal, el de monarca, es tractat especialment. L’elecció de la persona és clau. La figura que tocaria, el rei Joan, pot recordar la monarquia que va caure l‘any 1931. Ha de tenir una imatge concreta per poder personalitzar en la seva figura la imatge d’una nova etapa. El fill del rei és el millor candidat, iniciant així una educació tutelada pel regim franquista.

En relació a les anomenades nacionalitats històriques, es vol crear un concepte nou. Una barreja de monarquia i federalisme però mantenint el poder central. Un esquema de centralisme flexible amb un punt de partida baix per anar pujant lenta però regularment. Les dues zones més conflictives, els Països Catalans i Euskal Herria seran dividides en varis governs autònoms. I els partits que dirigiran aquests governs autònoms, exactament els governs més representatius d’aquestes dues zones, seran d’ideologia nacionalista però conservadors. En particular, a Euskadi hi ha la violència que utilitza una part del basquisme, que pot dividir el moviment independentista basc entre defensors i detractors d’aquesta violència. A Catalunya, per la seva banda, la forta immigració provinent d’altres zones del estat crea unes fractures socials i econòmiques que debiliten la opció d’un catalanisme independentista.

Finalment, el perill comunista serà desbordat per la situació. Davant d’uns militars que es faran notar molestos per la presencia comunista, el sentit comú farà que en unes primeres eleccions la població opti per la moderació més reconciliadora, respectada en tant partícip del front popular del any 36 i menys conflictiva que representaran els socialistes.

Recordem que el Partit Comunista es presenta a les primeres eleccions del any 1977 i pateix uns resultats decepcionants com a primera força de l’oposició antifranquista.

El canvi polític serà gradual i els poders econòmics es veuran inalterats.

Aquest pla potser te una única feblesa: la seva credibilitat. I si la població no combrega amb ell?

En aquest cas, el mateix tutor que educa al Rei, Alfonso Armada, pot liderar una mena de cop d’estat que espanti a la població amb un possible retorn a la dictadura i mostri tant al Rei com als dos partits implicats en el pla com l’única opció de ser plenament europeus i feliços.

I amb tot això, el vell dictador pot dir que tot esta lligat i ben lligat.