You are currently browsing the category archive for the 'Independència' category.
Llegeixo que Joan Herrera, futura cara electoral d’ ICV, declara que el seu model d’estat es un federalisme plurinacional, tot i reconèixer que no conta amb aliats. Un argument que n’exposa a favor es que aquesta aposta tant pot ser assumit pels independentistes de Vic com per gent del voltant de Barcelona que se senten molt espanyols.
El problema d’aquestes solucions intermèdies es que l’atur seguirà sent un mal de cap molt important, i això farà que els/les ciutadans/es segueixin buscant respostes contundents i pragmàtiques.
L’argumentari sobiranista esta assumint una idea de que la independència seria com deixar anar llast just en un moment on el vaixell de l’estat del benestar sembla que s’enfonsa.
Mentre CiU segueixi sent un partit no independentista aquesta fita sembla poc probable, però els pocs privilegis de les classes mitges van minvant i la incomprensió entre espanyols i catalans segueix creixent.
Estarà prou en forma la classe política per evitar canvis i que tot continuï igual?
Aconseguir un estat nou a l’Europa occidental es un repte dels mes besties que un poble es pot proposar. Però aquesta opció passa, de forma inexorable, per que el grup de persones que ho poden protagonitzar facin un canvi de mentalitat o de xip: que visualitzin l’objectiu i creure-s’ho. I la consulta d’Arenys de Munt va significar això.
Si fa un temps ens diuen que a quasi 170 municipis es munten unes consultes no oficials, sense pressupost, sense cap partit polític important darrere, sense debats en els mitjans de comunicació i sense cap mena de suport de cap administració pública i van a votar-hi 200.000 persones, que haguéssim pensat?
Si fa un temps ens diuen que Le Monde dedica una editorial al independentisme català i se’n parla al Liberation, Al Jazeera, New York Times o la BBC, que haguéssim pensat?
Si es vol aconseguir la independència, el primer pas era fer un canvi de pensament. Llegeixes articles i escoltes opinions on la gent ja s’ha situat en quins passos fer per la independència des d’ un punt de vista factible.
L’èxit d’aquesta empresa es de dificultat molt alta. Però s’han fet moviments molt importants. Les consultes estan resultant ser una revolta cívica brutal. Les respostes dels diferents actors polítics demostra que els supera.
Que la gent s’autoorganitzi al marge de qualsevol oficialitat crea un teixit social amb uns aspectes singulars. Un estat propi no podia venir de cap de les formes pels partits polítics actuals. I superar aquesta barrera era difícil.
Recordem que el penós acord de finançament es presentava com un tancar la problemàtica. Però la realitat ha estat tot el contrari. Entre consultes, editorials conjuntes, tribunals constitucionals, presidents del Barça a manis indepes, el debat sobiranista esta en boca de tothom. I això, segur, afavoreix al ideari independentista. Veurem com acaba tot això.
Ahir al diari Expansión hi havia una noticia que alertava sobre l’endeutament de les Comunitats Autònomes espanyoles amb un titular on destacava que “Les comunitats emetran 32.000 milions d’euros de deute per a cobrir despesa”. Explicava que unes agencies de qualificació han indicat que la solvència d’aquests organismes baixarà. I sobretot, per que el govern ZP ha ampliat fins el 2,5% del PIB la possibilitat de dèficit.
I detallava que Catalunya, per exemple, necessitarà emetre 9.419 milions de Euros de deute el pròxim any per cobrir el 28,9% del seu pressupost, es a dir, quasi una tercera part dels ingressos de la Generalitat s’obtenen a costa de generar despeses futures. Alertava que era una dada preocupant si es te en compte dos factors: en primer lloc, que aquesta es ja la comunitat més endeutada, amb un volum que supera els 23.746 milions, segons el Banc d’Espanya.
I en segon lloc, aquest repunt del deute es produeix el mateix any en el que entrarà en vigor el nou model de finançament. Però també advertia que Catalunya no està sola ni molt menys en aquest tema, totes les CC.AA. tenen lo seu.
A mes, deia que els governs regionals no s’han enfrontat mai a una situació així.
I una ultima xifra que anunciava que Catalunya, País Valencia i Illes Balears, el deute viu per habitant es situa a prop dels 2.500 Euros. A l’altre banda, hi ha el País Basc i Murcia on per poc arriben als 500 Euros.
Amb tot això, la qüestió del encaix de Catalunya a Espanya, se situa en un terreny netament econòmic, i queda en un segon pla la qüestió cultural. És a dir, el leitmotiv del independentisme esta basculant cap a un terreny on es fa mes assequible que moltes persones que, per entendre’ns, ni parlen català ni ballen sardanes ni porten barretina puguin sentir-se independentistes.
Per que aquest endeutament, aquesta falta de recursos, repercutirà nítidament en el nostre dia a dia i a tots els serveis bàsics de sanitat, ensenyament, seguretat, etc, fent que baixi encara més la qualitat de vida a tothom qui visqui a Catalunya. I com s’ho faran tots els poders, tant politics com econòmics, que actualment defensen la continuïtat de Catalunya a Espanya?
Es en aquest punt, on tota la nova força independentista guanya terreny i fa que avui sigui objectivament mes possible que mai uns Països Catalans independents.
L’encaix de Catalunya a Espanya esta avui més difícil que mai. Tenim un Estatut que volia solucionar el “problema catalán”, que va ser originalment votat per un 90% del Parlament català, i que no ha parat d’estar retallat mil i una vegada. Cada pas que ha fet l’Estatut ha estat un malson on l’enfrontament Catalunya- Espanya ha anat a més.
El mal esta fet. La incomprensió entre catalans i espanyols es evident. Sobre l’espoli fiscal o no que pateix Catalunya, les opinions son tan divergents entre un i altre banda que sembla parlin de coses diferents.
Quan la Generalitat i el Govern espanyol van acordar un nou finançament, es va presentar com la finalització d’una època de distanciament Catalunya- Espanya. I no era així en absolut.
El federalisme del PSC nomes s’ho creuen ells. Els politics catalans esdevenen persones sense solucions reals que semblen nomes volen mantenir el seu status quo. Estan superats per una societat civil que organitza consultes populars o editorials conjuntes de diaris.
Les reaccions del dia d’avui a l’editorial dels diaris catalans mostren una forta divisió a l’estat espanyol que en tot cas s’accentuarà amb la celebració de les consultes sobre l’autodeterminació.
Fer com si res, que això forma part del joc polític de desenvolupament de l’Estatut, és quasi impossible. S’ha de moure fitxa.
Els casos Millet i Pretoria son vergonyosos i et fan preguntar en quin país vius. Però em pregunto si això no se sabia? L’alcalde envoltat de luxe de Santa Coloma o el del Orfeó Català que vivia a tutti plen passaven desapercebuts? I per que fins ara no ha sortit a la llum? No creure en les coincidències incrementa l’èxit a la hora d’analitzar la realitat. El fet que ara estiguin sortint casos de corrupció coincideix amb la ofensiva independentista més perillosa per l’estat espanyol. Les consultes populars sobre l’autodeterminació i la manera com es presenten (transversals ideològicament, pacifiques, democràtiques i rigoroses) no podia deixar com si res als poders estatals.
De la mateixa manera que va estranyar-me a mitjans dels anys 90 que casos de corrupció de la dècada anterior sortissin a relluir (amb la conseqüent derrota electoral del PSOE), els actuals casos comporten una reacció en massa dels polítics per conduir una regeneració democràtica. (Benvinguda sia).
De la mateixa manera, aquests possibles esforços per minvar la força del pensament independentista tenen aliats inesperats. Reagrupament esta apostant per CiU davant del PSC. Carretero diu que prefereix Mas a Montilla. És a dir, que en el cas que Reagrupament tregui uns quants diputats, aquests votaran a favor de CiU. Al final, i per obra del maleït vot útil, votar Reagrupament serà el mateix que votar CiU. Se suposa que el partit de Carretero no és ni d’esquerres ni de dretes, però al final tiren cap a la dreta.
La desafecció ciutadana juntament amb la crisis és un còctel explosiu. Els casos de corrupció en moments de problemes econòmics generalitzats agafen una dinàmica poc controlable.
Al diari Avui s’ha publicat un article d’ Alfons Lopez Tena on hi presenta una sèrie de dades per demostrar que la independència és el millor camí a seguir per Catalunya. Es pot estar o no d’acord amb les seves tesis, però he trobat que encertava a la hora de presentar dades, ja que això permet una discussió amb arguments.
Trobo a faltar que “l’altre part”, és a dir, qui esta en contra de crear un estat català, faci el mateix. Més ben dit, que presenti unes dades que contrastar amb les del citat article. I per tant, el/a lector/a pugui veure argumentat les dues opcions. Seria bo trobar-se articles on es presentessin apunts amb números per així debatre seriosament.
En canvi, hi veig més argumentacions generalistes i poc aprofundides.
Seguirem esperant, però crec que en va.
Un cop passada la consulta popular a Arenys de Munt, sembla evident un punt d’inflexió en la situació social i política de Catalunya. Com comentava en l’anterior post, aquesta consulta no era pas un simple i senzill gest. Va ser molt més.
Per una banda, s’ha de veure les reaccions als partits politics. Han quedat desbordats i superats per la realitat. Utilitzen discursos de sempre per una realitat diferent. Això es una mostra d’aquest no saber que fer. Els diferents poders es troben que els interlocutors habituals ja no ho son. Per que un factor determinant de la consulta ha estat la nula presencia dels partits polítics. Això crea una situació inèdita. La crítica entre partits queda en ridícul. Ningú pot retreure res a cap partit. Per tant, de qui es la culpa de la consulta? Qui es el dolent?
I desprès ve el fet per mi més important: el simbolisme. Fins ara, mai a la historia un acte independentista havia tingut la vessant d’aquesta consulta. Ha estat popular. Ha estat transversal, des de la dreta fins l’esquerra. Ha estat pacifica i festiva. Ha tingut un ressò mediàtic absolut. I sobretot, ha esta possible realitzar un acte democràtic, pacífic, popular i concret. Això desmunta tabús i convenç persones que veien la independència com un reclam més folklòric que no pas realista. I això situa mentalment la discussió en un altre nivell. No te sentit parlar de si l’Estatut es retalla o no. De si el finançament es l’adequat. Tot això ha quedat superat. S’ha anat directament al moll de l’os.
Els partit politics ara els toca fer veure com si res. Tan el President Montilla com els poders estatals, autonòmics i municipals més destacats li trauran importància. Es el que han de fer.
Però no ens enganyem, tots sabem que el primer pas que una persona o un col•lectiu de persones ha de fer per aconseguir un objectiu es visualitzar-lo correctament. I això es el que va passar ahir a Arenys de Munt. Ni menys ni mes. Tampoc l’ independentisme s’ha de creure un cert triomfalisme emotiu que l’acte d’ahir pot induir.
Però estem en un temps convuls econòmicament, i sense necessitat de posicionar-se a favor o en contra, hem de reconèixer que alguna cosa s’ha mogut. I si fa falta, desprès afirmem que oficialment aquí no ha passat res.
