You are currently browsing the category archive for the 'Mitjans de comunicació' category.
Escoltant, llegint o veient les opinions i discursos de periodistes, especialistes, politics i mitjans de comunicació, remarquen i assenyalen la baixada de preus en general i del habitatge en concret. Per tant, es dedueix que si cobres el mateix i tot es mes barat “la vida te sonrie”.
Abans d’ahir em comentava el meu amic Oscar que la pujada dels preus de pisos els últims anys ha estat potser d’un 150%? O un 200%? Tant fa, la qüestió que ara la baixada es d’un màxim del 30%… vaja, que el descens no te ni punt de comparació amb el increment acumulat dels últims anys!
I llegeixo avui que la inflació anual se situa en un increïble -1,4%… quina baixada! Si tenim en compte que durant molts anys pujava tranquil·lament entre el 3 i el 4%, aquest 1,4% descens es una mini- baixada.
Per tant, si hem perdut tant poder adquisitiu durant tants anys, que ara recuperem una misèria no vol dir que ho notem. Evidentment, sorprèn per estrany i inaudit que vagis a comprar qualsevol producte i recordant l’any passat no hi hagi un increment del preu.
Aquesta reflexió no treu, ni molt menys, que anàlisis macroeconòmics destaquin una deflació dintre un sistema econòmic que es basa en la inflació. I que mostra com una normalitat que una gran multinacional guanyi un 40% més de benefici. I en canvi, desprengui un clima de negativisme quan es perd un 1% del benefici (és a dir, segueixen obtenint guanys, però menys).
S’entén que aquest plantejament estigui en boca dels consells d’administració i empresaris, però ja no que se li doni cobertura mediàtica.
Amb sinceritat, tenia interès per veure la reacció al himne espanyol i la presencia dels reis a la final de la copa del rei de futbol. He anat mirant TV3 i TV1 per veure com reaccionaven ambdues cadenes. El fet ha estat una gran xiulada per part del públic present, una indiferència de no saber ben bé com actuar per part de TV3 i una sorprenent censura per part de TVE. Censura barroera (a mès, sense ensenyar cap mena de pancarta que hi haguès al estadi) per que en tot cas farà més sonat aquest episodi i per que accentua la direcció política que tenen els mitjans de comunicació en general.
De fet, avui en dia, qualsevol mitja de comunicació ha de barrejar opinió amb informació per poder sobresortir mínimament dintre de la gran quantitat de mitjans que existeixen. Només informar no ven ni de bon tros el mateix que mesclar-hi opinió. No és el mateix informar d’un acte de forma lineal (“majoritària resposta del públic present a Mestalla en contra del himne espanyol”) que fer-ho afegint adjectius (“el públic ha reaccionat de forma contundent i vergonyosa, xiulant i cridant de forma histèrica en contra del himne oficial del país on es celebrava el partit”). La segona segurament crea de forma ràpida una reacció, ja sigui en contra o a favor, del lector.
I aquest hàbit s’ha generalitzat i ha acostumat a les audiències aquest fet.
Per tant, és habitual trobar-nos un informatiu de televisió on el locutor diu: “La constitució és la base del desenvolupament i el benestar del nostre país. Així ha afirmat avui Sa Majestat el Rei en un acte públic…”. En canvi, aquest mateix locutor mai dirà: “El rei és el principal torturador i opressor d’ Euskal Herria. Així ha afirmat avui el líder abertzale Arnaldo Otegui en un acte públic…”. Si la informació fos objectiva el resultat seria semblant a dir: “Avui, en un acte públic, el rei ha afirmat que la constitució es la base…”.
Fa poc llegia un article d’Umberto Eco on descrivia el que per ell succeeix a Itàlia, on la televisió, dominada per Berlusconi, sempre afegeix les declaracions de l’oposició política en primer lloc, deixant sempre l’opinió oficial en últim lloc d’una notícia. Així la idea que queda és l’última.
Sense dubte, estem en un món mediàtic i la realitat que ens envolta al final és només la realitat que veiem pels mitjans de comunicació. El control dels mitjans és bàsic per determinar el suport popular al poder. Aquell refrany de “ojos que no ven, corazón que no siente” és cert, i si un succés no te el suport mediàtic senzillament no existeix.
Recordo el documental de Michael Moore ‘Bowling for Columbine’ on es descriu en un moment del film el fet que si la delinqüència en una ciutat te més presencia als mitjans de comunicació, la sensació popular és que existeix més perill al carrer, tot i que les dades objectives ho desmenteixin.
Els periodistes son professionals que depenen d’un sou i tenen uns patrons, que segurament tenen uns interessos concrets. Contrastar les informacions és l’únic mètode fiable de saber, realment, que esta succeint al món. El greu problema es si la monopolització de la informació no permet aquest contrast.
En els mitjans de comunicació espanyols es reiteratiu l’ús del adjectiu nacionalista quan es tracta de persones, partits o discursos que son nacionalistes catalans, bascos o gallecs. En canvi, ni sento ni llegeixo mai que es parlin de nacionalistes espanyols. No n’hi han ? No existeix ningú que surti en un diari espanyol que es mereixi el adjectiu de nacionalista sinó no ho és català o basc?
Potser algun cop enlloc d’aquesta paraula, nacionalista, se’n diu constitucionalista. Però generalment es parla de nacionalistes i no nacionalistes. És a dir, CiU o PNB son nacionalistes, però el PP no?
És un ús del idioma que defineix la manera d’entendre la realitat afegint-hi una connotació o una altre. Com pot ser lo d’anomenar pirateria musical a descarregar música a internet sense pagar. Que seria, per exemple, que un pare de família treballador i exemplar que un dia es descarrega el emule o el ares i es baixa una cançó se’l equipara als pirates perillosos, violents i sense sensibilitat típics de les pel·lícules o als actuals a Somàlia.
És una forma potser més subtil que l’eufemisme clàssic del ‘políticament correcte’: danys col·laterals enlloc de víctimes innocents. Incursió aèria enlloc de bombardeig aeri. Globalització enlloc d’imperialisme. Països en via de desenvolupament enlloc de Països pobres. O economia de mercat enlloc de capitalisme.
Un altre de bona és per no dir intolerant, dir tolerancia zero.
Aquesta utilització del llenguatge no serà un factor determinant per convèncer al ‘personal’, però val la pena tenir-ho en compte.
