You are currently browsing the category archive for the 'Politica catalana' category.
L’encaix de Catalunya a Espanya esta avui més difícil que mai. Tenim un Estatut que volia solucionar el “problema catalán”, que va ser originalment votat per un 90% del Parlament català, i que no ha parat d’estar retallat mil i una vegada. Cada pas que ha fet l’Estatut ha estat un malson on l’enfrontament Catalunya- Espanya ha anat a més.
El mal esta fet. La incomprensió entre catalans i espanyols es evident. Sobre l’espoli fiscal o no que pateix Catalunya, les opinions son tan divergents entre un i altre banda que sembla parlin de coses diferents.
Quan la Generalitat i el Govern espanyol van acordar un nou finançament, es va presentar com la finalització d’una època de distanciament Catalunya- Espanya. I no era així en absolut.
El federalisme del PSC nomes s’ho creuen ells. Els politics catalans esdevenen persones sense solucions reals que semblen nomes volen mantenir el seu status quo. Estan superats per una societat civil que organitza consultes populars o editorials conjuntes de diaris.
Les reaccions del dia d’avui a l’editorial dels diaris catalans mostren una forta divisió a l’estat espanyol que en tot cas s’accentuarà amb la celebració de les consultes sobre l’autodeterminació.
Fer com si res, que això forma part del joc polític de desenvolupament de l’Estatut, és quasi impossible. S’ha de moure fitxa.
Per Jordi Pujol hem d’acatar la sentencia del Tribunal Constitucional, doncs sinó vindran la Guardia Civil, però a la hora queixar-nos i dir clarament que no estem d’acord. Vaja, fer-nos la víctima. És un episodi més de la lamentable sèrie d’esdeveniments que la sentencia sobre la constitucionalitat o no de l’Estatut esta mostrant.
El perill independentista acciona el grau de màxima alerta: si Catalunya és nombra a si mateixa i de forma oficial com a nació, argumentar la negació de l’autodeterminació és més difícil.
Però aquesta prudència crea més independentisme, doncs provoca reaccions polítiques demolidores. Per exemple, provoca que al PSC en Zapatero li pari els peus i hagin de callar, en tot cas atacar al PP per ser qui va posar el recurs d’ anti constitucionalitat. Però han d’acatar el ritme i decisions del TC, tot i que això sigui mostrar-se com un partit sucursalista. En Pujol recepta victimisme i anar tirant. Tots ho consideren inadmissible, però tot continua igual . Transmet resignació i conformitat.
Pessimisme i, en resum, gens de confiança en la classe política, la mateixa que es creu que posant a una jove desconeguda al capdavant de l’ajuntament de Santa Coloma la gent es pensarà que la regeneració democràtica esta en funcionament.
Els casos Millet i Pretoria son vergonyosos i et fan preguntar en quin país vius. Però em pregunto si això no se sabia? L’alcalde envoltat de luxe de Santa Coloma o el del Orfeó Català que vivia a tutti plen passaven desapercebuts? I per que fins ara no ha sortit a la llum? No creure en les coincidències incrementa l’èxit a la hora d’analitzar la realitat. El fet que ara estiguin sortint casos de corrupció coincideix amb la ofensiva independentista més perillosa per l’estat espanyol. Les consultes populars sobre l’autodeterminació i la manera com es presenten (transversals ideològicament, pacifiques, democràtiques i rigoroses) no podia deixar com si res als poders estatals.
De la mateixa manera que va estranyar-me a mitjans dels anys 90 que casos de corrupció de la dècada anterior sortissin a relluir (amb la conseqüent derrota electoral del PSOE), els actuals casos comporten una reacció en massa dels polítics per conduir una regeneració democràtica. (Benvinguda sia).
De la mateixa manera, aquests possibles esforços per minvar la força del pensament independentista tenen aliats inesperats. Reagrupament esta apostant per CiU davant del PSC. Carretero diu que prefereix Mas a Montilla. És a dir, que en el cas que Reagrupament tregui uns quants diputats, aquests votaran a favor de CiU. Al final, i per obra del maleït vot útil, votar Reagrupament serà el mateix que votar CiU. Se suposa que el partit de Carretero no és ni d’esquerres ni de dretes, però al final tiren cap a la dreta.
La desafecció ciutadana juntament amb la crisis és un còctel explosiu. Els casos de corrupció en moments de problemes econòmics generalitzats agafen una dinàmica poc controlable.
Reagrupament és un partit polític que actualment no te cap representació política ni suport mediàtic. En canvi, la seva aparició ha provocat encesos articles en diaris, blocs i altres mitjans. I no s’han tallat un pel: que si son la Lliga Nord italiana en versió catalana. Que si son moviments que de tant en tant surten i que tal com venen se’n van. Vaja, tants esforços per desqualificar-los es tot un mèrit per a Reagrupament.
I d’on ve aquesta por del establishment ? Doncs ve d’Arenys de Munt. La passada consulta del 13 de setembre va moure mès coses del que sembla.
Els dos punts programàtics de Carretero son independència i regeneració democràtica.
Pel que fa a l’ independentisme, Arenys va demostrar un fet curiós. Fins ara, sempre els projectes independentistes i/o catalanistes solien ser del llançar la pedra i amagar la mà. És a dir, eren una forma de pressionar al govern central posant sobre la taula proclames secessionistes. Per exemple, l’Estatut. Primer, el parlament català aprova amb un suport del 90% (que és diu aviat…) un text. Però enlloc de fer-se com un pacte entre Catalunya i Espanya, es defineix com un simple document per negociar. I com en qualsevol negociació, demanes molt per que saps que et quedaràs en menys. D’aquí la mala imatge dels catalans al resta del estat. Utilitzem la independència per treure més del govern. Si l’Estatut aprovat hagués estat un pacte en tota regla amb l’estat, s’hauria d’haver consensuat a tots nivells i les negociacions posteriors serien innecessàries. En canvi, i com s’ha fet des de l’època Pujol, demanem posant l’amenaça del independentisme. Això Arenys de Munt ho va canviar. Va escenificar un canvi de mentalitat on l’aspiració d’un estat català ja no es una manera de pressionar, sinó un ideal. I es en aquesta nova mentalitat, que situen el discurs ideològic en un segon pla, però no amb aspectes demagogs i populistes de que l’esquerres i les dretes son conceptes superats, sinó que davant del estat d’urgència del país, la unitat nacional esta per sobre de la ideologia. I en realitat, aquest concepte l’utilitzen el PSOE i el PP al País Basc o ho han fet altres cops.
El segon punt programàtic de Reagrupament és la regeneració democràtica. Òbviament, els casos Millet, informes innecessaris, etc… empitjoren la ja malesa imatge dels polítics. Però amb Arenys va haver-hi un dany col•lateral als partits tradicionals. Van quedar del tot descol•locats, demostrant que son màquines de poder. Fixem-nos amb les reaccions percebudes.
A CiU, ens trobem que Unió demanar rebutjar qualsevol aspiració sobiranista i proclama el seu desig de continuar sent espanyols. En varis municipis on es vota el suport del ajuntament a una consulta independentista, en algun lloc voten a favor i en altres en contra. En Mas fa jocs malabars, dient que votaria si però no convé fer votar.
ERC intenta reaccionar, però el fet que en la realització de la consulta d’Arenys ells no estiguessin pel mig (ja fos organitzant o donant suport des de l’ombra) desacredita la seva vessant independentista. Passada la consulta intenta pujar al carro, però ja ha quedat retratat i no te res a fer.
El PSC es troba que no sap si parlar-ne molt o no. Recordo les escandaloses i penoses declaracions de Carme Chacón. La cap de llista del PSC en les ultimes generals, compara i posa al mateix nivell ni més ni menys que els falangistes amb la gent, demòcrates i pacífics, que munten la consulta.
I finalment, ICV-EUiA fan veure com si no anés amb ells. Pensem que l’ajuntament d’Arenys es governat per un partit col•ligat amb ells. En canvi, es queden a l’expectativa.
Tot plegat, els politics i la societat no estan al mateix lloc. I aquí es on la regeneració democràtica encaixa en l’esperit d’Arenys.
En resum, que en Carretero te a favor aquest esperit i el fet que la greu crisis econòmica suposa una amenaça directa al estat del benestar.
Però tenint en compte els interessos econòmics que no volen ni sentir parlar d’independència, estarem a l’espera de quins atacs mediatics pot sofrir Reagrupament.
Un cop passada la consulta popular a Arenys de Munt, sembla evident un punt d’inflexió en la situació social i política de Catalunya. Com comentava en l’anterior post, aquesta consulta no era pas un simple i senzill gest. Va ser molt més.
Per una banda, s’ha de veure les reaccions als partits politics. Han quedat desbordats i superats per la realitat. Utilitzen discursos de sempre per una realitat diferent. Això es una mostra d’aquest no saber que fer. Els diferents poders es troben que els interlocutors habituals ja no ho son. Per que un factor determinant de la consulta ha estat la nula presencia dels partits polítics. Això crea una situació inèdita. La crítica entre partits queda en ridícul. Ningú pot retreure res a cap partit. Per tant, de qui es la culpa de la consulta? Qui es el dolent?
I desprès ve el fet per mi més important: el simbolisme. Fins ara, mai a la historia un acte independentista havia tingut la vessant d’aquesta consulta. Ha estat popular. Ha estat transversal, des de la dreta fins l’esquerra. Ha estat pacifica i festiva. Ha tingut un ressò mediàtic absolut. I sobretot, ha esta possible realitzar un acte democràtic, pacífic, popular i concret. Això desmunta tabús i convenç persones que veien la independència com un reclam més folklòric que no pas realista. I això situa mentalment la discussió en un altre nivell. No te sentit parlar de si l’Estatut es retalla o no. De si el finançament es l’adequat. Tot això ha quedat superat. S’ha anat directament al moll de l’os.
Els partit politics ara els toca fer veure com si res. Tan el President Montilla com els poders estatals, autonòmics i municipals més destacats li trauran importància. Es el que han de fer.
Però no ens enganyem, tots sabem que el primer pas que una persona o un col•lectiu de persones ha de fer per aconseguir un objectiu es visualitzar-lo correctament. I això es el que va passar ahir a Arenys de Munt. Ni menys ni mes. Tampoc l’ independentisme s’ha de creure un cert triomfalisme emotiu que l’acte d’ahir pot induir.
Però estem en un temps convuls econòmicament, i sense necessitat de posicionar-se a favor o en contra, hem de reconèixer que alguna cosa s’ha mogut. I si fa falta, desprès afirmem que oficialment aquí no ha passat res.
No he seguit gaire les informacions sobre la manifestació per defensar l’Estatut. Crec que es un tema que avorreix a la majoria, tot i que es del tot respectable manifestar-se reclamant el que es considera un dret trepitjat. I crec que avorreix per que la sentencia del TC serà al estil finançament: ni molt bona ni molt dolenta i donarà la possibilitat de fer un discurs del ‘es un pas endavant i és el millor de tota la historia’.
Es destacable que ERC s’ha situat en el debat de la manifestació. El partit va demanar el no en el referèndum i ara anirà a manifestar-se per defensar-lo?
Hi tenen tot el dret, però sorprèn com l’estat d’opinió sobre l’Estatut i el finançament es va tapant i reduint. Caldrà temps per veure si tots aquests anys han creat un debat en la societat que ha calat o no. I no pas en els detalls diguem-ne tècnics, sinó en l’essència del encaix dels Països Catalans dintre l’Estat Espanyol.
A mi em sembla que l’estructura de l’Estat Espanyol esta mes a debat entre els/es ciutadans/es de peu que abans de tot el procés. I que les intencions de solucionar per sempre el ‘problema català’ han quedat simplement en intencions i no pas en realitat.
Per mi ha resultat curiós i sorprenent descobrir segons quin nom en una llista de francmaçons remarcables en la història de Catalunya. El primer, el president Lluís Companys. També Josep Dencàs, Jose Irla, Valentí Almirall, Víctor Balaguer, Francesc Pi i Margall i Josep Anselm Clavé. No m’esperava trobar a personalitats com Francesc Ferrer i Guàrdia, Andreu Nin o Teresa Claramunt.
I finalment, em sorprengué la comparativa entre el símbol d’ ERC i el símbol de la maçoneria.
