Llegeixo que Joan Herrera, futura cara electoral d’ ICV, declara que el seu model d’estat es un federalisme plurinacional, tot i reconèixer que no conta amb aliats. Un argument que n’exposa a favor es que aquesta aposta tant pot ser assumit pels independentistes de Vic com per gent del voltant de Barcelona que se senten molt espanyols.

El problema d’aquestes solucions intermèdies es que l’atur seguirà sent un mal de cap molt important, i això farà que els/les ciutadans/es segueixin buscant respostes contundents i pragmàtiques.

L’argumentari sobiranista esta assumint una idea de que la independència seria com deixar anar llast just en un moment on el vaixell de l’estat del benestar sembla que s’enfonsa.

Mentre CiU segueixi sent un partit no independentista aquesta fita sembla poc probable, però els pocs privilegis de les classes mitges van minvant i la incomprensió entre espanyols i catalans segueix creixent.

Estarà prou en forma la classe política per evitar canvis i que tot continuï igual?

Aconseguir un estat nou a l’Europa occidental es un repte dels mes besties que un poble es pot proposar. Però aquesta opció passa, de forma inexorable, per que el grup de persones que ho poden protagonitzar facin un canvi de mentalitat o de xip: que visualitzin l’objectiu i creure-s’ho. I la consulta d’Arenys de Munt va significar això.

Si fa un temps ens diuen que a quasi 170 municipis es munten unes consultes no oficials, sense pressupost, sense cap partit polític important darrere, sense debats en els mitjans de comunicació i sense cap mena de suport de cap administració pública i van a votar-hi 200.000 persones, que haguéssim pensat?

Si fa un temps ens diuen que Le Monde dedica una editorial al independentisme català i se’n parla al Liberation, Al Jazeera, New York Times o la BBC, que haguéssim pensat?

Si es vol aconseguir la independència, el primer pas era fer un canvi de pensament. Llegeixes articles i escoltes opinions on la gent ja s’ha situat en quins passos fer per la independència des d’ un punt de vista factible.

L’èxit d’aquesta empresa es de dificultat molt alta. Però s’han fet moviments molt importants. Les consultes estan resultant ser una revolta cívica brutal. Les respostes dels diferents actors polítics demostra que els supera.

Que la gent s’autoorganitzi al marge de qualsevol oficialitat crea un teixit social amb uns aspectes singulars. Un estat propi no podia venir de cap de les formes pels partits polítics actuals. I superar aquesta barrera era difícil.

Recordem que el penós acord de finançament es presentava com un tancar la problemàtica. Però la realitat ha estat tot el contrari. Entre consultes, editorials conjuntes, tribunals constitucionals, presidents del Barça a manis indepes, el debat sobiranista esta en boca de tothom. I això, segur, afavoreix al ideari independentista. Veurem com acaba tot això.

Ahir al diari Expansión hi havia una noticia que alertava sobre l’endeutament de les Comunitats Autònomes espanyoles amb un titular on destacava que “Les comunitats emetran 32.000 milions d’euros de deute per a cobrir despesa”. Explicava que unes agencies de qualificació han indicat que la solvència d’aquests organismes baixarà. I sobretot, per que el govern ZP ha ampliat fins el 2,5% del PIB la possibilitat de dèficit.

I detallava que Catalunya, per exemple, necessitarà emetre 9.419 milions de Euros de deute el pròxim any per cobrir el 28,9% del seu pressupost, es a dir, quasi una tercera part dels ingressos de la Generalitat s’obtenen a costa de generar despeses futures. Alertava que era una dada preocupant si es te en compte dos factors: en primer lloc, que aquesta es ja la comunitat més endeutada, amb un volum que supera els 23.746 milions, segons el Banc d’Espanya.

I en segon lloc, aquest repunt del deute es produeix el mateix any en el que entrarà en vigor el nou model de finançament. Però també advertia que Catalunya no està sola ni molt menys en aquest tema, totes les CC.AA. tenen lo seu.

A mes, deia que els governs regionals no s’han enfrontat mai a una situació així.

I una ultima xifra que anunciava que Catalunya, País Valencia i Illes Balears, el deute viu per habitant es situa a prop dels 2.500 Euros. A l’altre banda, hi ha el País Basc i Murcia on per poc arriben als 500 Euros.

Amb tot això, la qüestió del encaix de Catalunya a Espanya, se situa en un terreny netament econòmic, i queda en un segon pla la qüestió cultural. És a dir, el leitmotiv del independentisme esta basculant cap a un terreny on es fa mes assequible que moltes persones que, per entendre’ns, ni parlen català ni ballen sardanes ni porten barretina puguin sentir-se independentistes.

Per que aquest endeutament, aquesta falta de recursos, repercutirà nítidament en el nostre dia a dia i a tots els serveis bàsics de sanitat, ensenyament, seguretat, etc, fent que baixi encara més la qualitat de vida a tothom qui visqui a Catalunya. I com s’ho faran tots els poders, tant politics com econòmics, que actualment defensen la continuïtat de Catalunya a Espanya?

Es en aquest punt, on tota la nova força independentista guanya terreny i fa que avui sigui objectivament mes possible que mai uns Països Catalans independents.

Suposem que veiem una persona de 1,70 m d’alçada en solitari al costat d’un arbre de 3 metres d’alt. Òbviament la percepció serà que es baixa. En canvi, si aquesta persona esta al costat d’una altre que fa 1,40 m la veurem alta. En els 2 casos la nostra percepció es certa i senzillament depèn de la referència.

Doncs amb l’ Obama trobo que passa el mateix. Desprès de haver-hi segurament el pitjor president dels EUA de tota la història (com a mínim, a nivell d’imatge pública) el que ve darrere ho te fàcil. És a dir, caure més simpàtic que Bush i que els EUA siguin millor mirats, qualsevol successor que digui la paraula “dialogar” enlloc de “atacar” possiblement ho aconseguirà.

Però hi ha una convicció generalitzada a diagnosticar que l’habilitat de la campanya d’Obama amb internet o el seu lideratge (yes we can) han estat crucials per la seva victòria.

Siguem francs, desprès de l’era Bush, l’establishment nord-americà necessitava presentar al món un canvi radical a la Casa Blanca. Que millor que un demòcrata negre? Representa mediaticament tot el contrari a George W.Bush: de blanc a negre, de republicà a demòcrata, d’arrogant a dialogant i d’estar tot el dia de vacances a estar tot el dia amb les mànigues de la camisa arremangades per treballar.

L’encaix de Catalunya a Espanya esta avui més difícil que mai. Tenim un Estatut que volia solucionar el “problema catalán”, que va ser originalment votat per un 90% del Parlament català, i que no ha parat d’estar retallat mil i una vegada. Cada pas que ha fet l’Estatut ha estat un malson on l’enfrontament Catalunya- Espanya ha anat a més.

El mal esta fet. La incomprensió entre catalans i espanyols es evident. Sobre l’espoli fiscal o no que pateix Catalunya, les opinions son tan divergents entre un i altre banda que sembla parlin de coses diferents.

Quan la Generalitat i el Govern espanyol van acordar un nou finançament, es va presentar com la finalització d’una època de distanciament Catalunya- Espanya. I no era així en absolut.

El federalisme del PSC nomes s’ho creuen ells. Els politics catalans esdevenen persones sense solucions reals que semblen nomes volen mantenir el seu status quo. Estan superats per una societat civil que organitza consultes populars o editorials conjuntes de diaris.

Les reaccions del dia d’avui a l’editorial dels diaris catalans mostren una forta divisió a l’estat espanyol que en tot cas s’accentuarà amb la celebració de les consultes sobre l’autodeterminació.

Fer com si res, que això forma part del joc polític de desenvolupament de l’Estatut, és quasi impossible. S’ha de moure fitxa.

Per Jordi Pujol hem d’acatar la sentencia del Tribunal Constitucional, doncs sinó vindran la Guardia Civil, però a la hora queixar-nos i dir clarament que no estem d’acord. Vaja, fer-nos la víctima. És un episodi més de la lamentable sèrie d’esdeveniments que la sentencia sobre la constitucionalitat o no de l’Estatut esta mostrant.

El perill independentista acciona el grau de màxima alerta: si Catalunya és nombra a si mateixa i de forma oficial com a nació, argumentar la negació de l’autodeterminació és més difícil.

Però aquesta prudència crea més independentisme, doncs provoca reaccions polítiques demolidores. Per exemple, provoca que al PSC en Zapatero li pari els peus i hagin de callar, en tot cas atacar al PP per ser qui va posar el recurs d’ anti constitucionalitat. Però han d’acatar el ritme i decisions del TC, tot i que això sigui mostrar-se com un partit sucursalista. En Pujol recepta victimisme i anar tirant. Tots ho consideren inadmissible, però tot continua igual . Transmet resignació i conformitat.

Pessimisme i, en resum, gens de confiança en la classe política, la mateixa que es creu que posant a una jove desconeguda al capdavant de l’ajuntament de Santa Coloma la gent es pensarà que la regeneració democràtica esta en funcionament.

Els casos Millet i Pretoria son vergonyosos i et fan preguntar en quin país vius. Però em pregunto si això no se sabia? L’alcalde envoltat de luxe de Santa Coloma o el del Orfeó Català que vivia a tutti plen passaven desapercebuts? I per que fins ara no ha sortit a la llum? No creure en les coincidències incrementa l’èxit a la hora d’analitzar la realitat. El fet que ara estiguin sortint casos de corrupció coincideix amb la ofensiva independentista més perillosa per l’estat espanyol. Les consultes populars sobre l’autodeterminació i la manera com es presenten (transversals ideològicament, pacifiques, democràtiques i rigoroses) no podia deixar com si res als poders estatals.

De la mateixa manera que va estranyar-me a mitjans dels anys 90 que casos de corrupció de la dècada anterior sortissin a relluir (amb la conseqüent derrota electoral del PSOE), els actuals casos comporten una reacció en massa dels polítics per conduir una regeneració democràtica. (Benvinguda sia).

De la mateixa manera, aquests possibles esforços per minvar la força del pensament independentista tenen aliats inesperats. Reagrupament esta apostant per CiU davant del PSC. Carretero diu que prefereix Mas a Montilla. És a dir, que en el cas que Reagrupament tregui uns quants diputats, aquests votaran a favor de CiU. Al final, i per obra del maleït vot útil, votar Reagrupament serà el mateix que votar CiU. Se suposa que el partit de Carretero no és ni d’esquerres ni de dretes, però al final tiren cap a la dreta.

La desafecció ciutadana juntament amb la crisis és un còctel explosiu. Els casos de corrupció en moments de problemes econòmics generalitzats agafen una dinàmica poc controlable.

Sobre els últims casos de corrupció, una primera apreciació pot ser que el sistema funciona en tant detecta els casos de irregularitats. Que hi han corruptes i lladres pel món ho sabem tots. El problema potser ve per una altra banda.

En el cas Millet, dona la sensació que n’hi ha 4 a Catalunya que s’ho reparteixen tot. El tal Millet era del Palau de la Música. També d’Agrupació Mutua, del Barça, de Bankpyme, etc… És a dir, els mateixos es van canviant de cadira, però sempre son els mateixos. Amb aquest concepte és el que inconscientment es queda la gent.

En el cas del batlle de Santa Coloma, doncs que vivia a la part alta i noble de Barcelona. Fantàstic. Es que els alcaldes no viuen a la població on exerceixen? En pobles molt petits encara es pot entendre, però en una ciutat important? Clar, vivint a una zona pija, els problemes dels barris més marginals de la seva població poc li devien arribar.

Com és que en Millet esta al carrer i en canvi els altres custodiats per la guàrdia civil? És el dany col•lateral d’aquestes operacions, que surt tot el que fa pudor. Quan sentim personatges com el director de la Fundació Trias Fargas, Agustí Colomines, o el propi president Pujol que diuen que si estirem de la manta sortiria masses coses, òbviament no ajuda. Es tan com dir que tot el sistema esta corrupte.

Finalment, tot això tapa la noticia que més del 50% del deute emes per l’estat últimament (i en part, necessari per tapar els forats de liquiditat dels bancs) els han comprat… els propis bancs. Qui necessita diners és el mateix que el presta. Paradoxal…

En fi, per seguir amb el meu anterior post, acabo amb una lletra de Ska-p que escoltant-la al cotxe just desprès de sentir les noticies de corrupció pot ser una magnífica explicació de tot plegat:

Ni fu ni fa

Suena el timbre, todo preparado, la función va a comenzar en el ambiente se puede respirar la campaña electoral. Más carteles, televisión y radio contaminan mi ciudad con sonrisas de cordialidad nos pretenden embaucar, ¡Chacal!

Más debates y aburridos mítines sin credibilidad tras esa careta angelical se refugia la mezquindad. Ya he votado y todo ha terminado, te he dejado de interesar, tu mirada ha dejado de brillar, hasta la próxima chaval.

Ni fu ni fa. Democracia que se convierte en banalidad. Puedes elegir sin diversidad. Si no estás con los gigantes te aplastarán. Toma voto inútil.

Cada cuatro años te dan la oportunidad de votar a blanco o negro, no puedes optar a más. Sumiso como un pavo, esperando la navidad estoy, aguardando el milagro.

Ninguno de vosotros me puede representar. Dame democracia en la que pueda participar. Nos engañan con un cebo, la quimera de la libertad, toda es patraña.

La ruleta gira y gira. Preparados para jugar, la ruleta va a comenzar. Vengan, jueguen y pierdan, ya no va más!

Ahir al pavelló olímpic de Badalona va tocar el grup de Vallecas. Van haver-hi cançons dedicades a Amadeu Casellas i a Carlos Palomino. A mig concert van sortir de la plataforma Prou! anti-taurina a fer un petit discurs. Es van escoltar explicacions de moviments del Vaticà per tapar els casos de pederàstia. Música i política.

En un moment on les males noticies de la crisis t’arriben per tot arreu, ja sigui pels mitjans de comunicació com pel teu entorn immediat (amics i familiars), tenir un moment on poder expressar-te, i el que es diu vulgarment, cagar-te en tot és un exercici del tot recomanable.

Farà ja temps quan en Sarkozy va parlar de refundar el capitalisme. Tots sabíem que no era cert i era per guanyar temps. Per que tots sabem que aquella explicació inicial del Sr. Abadia que la crisis era per que uns senyors a Califòrnia no pagaven no era cert. Allò va ser el inici, però l’explicació tots sabem es degut al sistema financer i de creació de moneda que permet bombolles de diners ficticis que quan peten deixen sense recursos tan a governs com a particulars.

Tots sabíem que la bombolla inmobiliaria era una realitat. Algun dia tenia que parar, era impossible mantenir aquell creixement de preus. Com el creixement de beneficis d’empreses i bancs amb increments continus durant varis anys de deus, vints i trenta per cents. O la sensació real que l’ inflació amb l’entrada del euro va ser molt més del que mostraven les dades oficials.

Per tant, un exercici d’assistir a un concert no per buscar respostes sinó simplement per fer com una mena de cop de puny a la taula i llençar un improperi es del tot recomanable.

El debat entre estar a favor o en contra del avortament es del tot erroni. Jo no conec ningú al meu entorn que estigui a favor del avortament, per que tots sabem que és un drama personal i una situació del tot desagradable per tothom qui ho pateix. Evitar avortaments és un fet que tots ho volem.

Ara bé, la qüestió és quan ens trobem una dona que s’ha quedat embarassada sense voler-ho. Que fem ?

Aquí esta el debat: una dona te la pròpia llibertat per decidir o no ? Aquest es una altre discussió. Per que tots estem a favor de la vida. Posant una mica de demagògia, podríem dir: una noia pobre que no te diners per anar a Londres a avortar no te dret a fer-ho?

En aquest sentit, defensors de la vida ho som tots. Però empresonar a una persona pel fet d’haver avortat es una altre qüestió. Si us plau, situem la discussió en el punt exacte.