Un cop ha passat el congres dels socialistes catalans, ja tenim mes pistes de cap a on va el PSC. Ja fa uns mesos, vaig escriure un post on comentava que la seva buscada centralitat en l’eix conceptual de català – espanyol podia ser profitosa en certs moments, però contraproduent davant la proposta de CiU en el marc conceptual i electoral actual. Es a dir, que ara era una ocasió per decidir que volia ser de gran.

Doncs be, sembla que s’ha optat per continuar entre dos aigües i sense decidir-se. S’ha rebutjat un grup propi al congrés i el secretari general escollit sembla garantir aquesta continuïtat.

Pensant en l’aspecte estratègic, que li convé mes al PSC? Semblar catalanista o be espanyolista? O estar al mig?

Val la pena donar una ullada als resultats electorals socialistes a nivell autonòmic (a nivell local i general, potser el context es mes complicat i implica mes variables). El primer gràfic es de numero de vots obtinguts des de el 1980:

Però potser es mes significatiu mirar el percentatge de vots, així es corregirà el factor nivell d’abstenció que ha estat en cada elecció:

Ens adonem que hi ha una punta significativa al 1999. Afegim ara els candidats que es van presentar en cada any:

Podem veure clarament com Pasqual Maragall ha obtingut els millors resultats electorals. La pregunta ara seria si això va ser per que va coincidir amb la decaiguda de Pujol i l’esgotament convergent o be va ser per el gir catalanista que va impregnar al partit?

Si creiem que els bons resultats van ser en relació a CiU, l’opció que ara ha pres el PSC pot ser positiva pels seus interessos, doncs les retallades i un possible fracàs del pacte fiscal els poden situar, en un futur, en possibilitats de victòria.

Però si creiem que els resultats de Maragall van ser per la seva opció catalanista juntament al desgast del catalanisme de CiU pels seus pactes amb l’Aznar, podem concloure que els socialistes catalans han pres la millor decisió per que CiU estigui instal•lada a la Generalitat per molts anys.

La sempre espinosa qüestió de la monarquia espanyola esta passant la seva pitjor crisis dels últims temps. La implicació del gendre Urdangarin en un tèrbol episodi de corrupció en aquests moments líquids de greu crisis econòmica que vivim ha obert la caixa de trons.

La casa reial gaudeix de certa indiferència per la majoria de la ciutadania. Per oblidar que va ser Franco en persona qui el va posar com a cap d’estat i que l’administració de la dictadura el va acceptar com a garant de certs valors i privilegis, el seu paper durant el 23-F i la seva immunitat en els mitjans de comunicació van situar el monarca en una posició mes simbòlica que no pas executiva. I aquest paper dintre del imaginari col•lectiu li ha permès estar “mes enllà del be i del mal”. Per la majoria de ciutadans/es molestava poc i per tant no se’l qüestionava: no era prioritari debatre sobre la seva vigència, sempre hi havia problemes mes importants que tractar.

Però ara que estem amb un atur elevadíssim i en un notable desmantellament de l’estat del benestar, que la institució sobresurti es un greu maldecap per la casa reial. Si la gent en comença a parlar, s’inicia el perill. I a més, quan el procés de relleu generacional esta en marxa.

No vull insinuar que estigui en perill la monarquia borbònica (seria massa fort, oi?), però si que un estat de desgast de la institució pot enredar en el canvi del pare pel fill. És a dir, si s’enceta el regnat del nou rei amb la monarquia qüestionada, si que el debat sobre la vigència de la monarquia pot esdevenir una prioritat.

Malgrat tot, els motius per que la monarquia s’establís el 1975 segueixen sent vàlids a dia d’avui.

Ja fa mes de 3 anys que ens considerem en crisis econòmica. Va ser l’estiu de 2008 quan vam començar a parlar de l’esclat de la bombolla immobiliària i de ERE’s. Al setembre, amb la fallida del banc nord-americà Lehman Brothers, es feia una evidencia la situació.

Però si retrocedim mes en el temps, 16 anys abans, al 1995, el director en aquell moment de Le Monde Diplomatique, Ignacio Ramonet, escrivia un article titulat El Pensament Únic. En ell, i des de les seves conegudes posicions contraries al neoliberalisme, criticava el que considerava un discurs que apostava per que l’economia superes la política.

De fet, per la seva pròpia expressió, el pensament únic ens situa en un sol camí. Nomes hi ha una manera de procedir. Descarta alternatives.

Per mi, malgrat cadascú te la seva ideologia i manera de pensar, concloure que sols hi ha un procediment em sembla intel•lectualment erroni. En un món mes enllà de blanc i negre, hi han múltiples vies d’actuació. En canvi, escoltant, llegint i veient molts opinadors, experts, catedràtics, periodistes… i politics, m’és habitual sentir dir: “No hi ha cap altre possibilitat”o “No podem fer res mes”.

Lògicament, davant temes difícils i de repercussions greus (i oblidant que a vegades es una mera excusa per opinar d’aquella forma), podem entendre que estem obligats a dirigir-nos cap a on no ens agrada.

Però això no pot convertir-se en la normalitat. Si pensem que la nostra forma d’arreglar la situació es la millor, podem discutir-ho. Però si pensem que la nostra forma es la única, eliminem de soca-rel qualsevol debat. I no disposar de reflexió sol comportar errors, tant en la vessant política com la personal.

I certament, no hem descobert res de nou. Neutralitzar debats i eliminar possibles alternatives es el que ha pretès el poder establert des de els temps immemorials.

Atonit s’ha quedat mig mon amb tota l’operació referèndum de Grècia. En poques hores, hem viscut molts sentiments contraposats.

Anem a pams. Primer, es pessigar-te per comprovar que el que llegeixes es real: una minsa economia posa en alerta la totpoderosa zona euro. Observar la suposada fragilitat del sistema econòmic activa l’alarma a qualsevol. Hi ha com un pensament col•lectiu que els responsables econòmics tenen la qüestió mes lligada. En canvi, assistim a crisis com la del deute sobirà que posa contra les cordes economies solides.

Desprès, la paradoxa: al bressol de la democràcia se li diu que no es pregunti al poble; que els mercats no ho entendrien. Que ser responsable no es pas donar la veu al ciutadà. Certament, se li pot criticar al primer ministre Papandreu la forma. Però el fons també?

I per acabar-ho d’adobar, tot acaba com un ‘farol’ del pòquer: se’n desdiu i no es farà la consulta.

Tot plegat, accentua el meu interès per la perspectiva del món líquid del sociòleg Zygmunt Bauman. Llegint la seva ultima obra, 44 cartas desde el mundo liquido, es visualitza aquest món on ja no hi ha res sòlid,ni estable. Tot es un permanent canvi, i amb uns ritmes frenètics. I això comporta desconcert i inseguretat.

En un vist i no vist, observem transformacions de gran transcendència sense temps ni per pair-ho. Desapareixen les caixes catalanes amb rapidesa, discreció i efectivitat. ETA diu que abandona les armes desprès d’una conferencia de pau on ho hi era present ningú del govern espanyol. Preus de pisos que baixen acceleradament.

I una sensació que no tardarem a patir un altre ai al cor.

Davant d’informacions que llegeixo (per exemple, sobre el futur de la sanitat a Catalunya), un s’interessa pel que tot indica esta en perill d’extinció: l’estat del benestar. Una solució que va sorgir desprès de la 2a Guerra Mundial i que suposava l’avanç social mes important de la humanitat: l’estat, representant a la sobirania popular, assegurava les condicions mínimes indispensables per una vida digna de tots els seus/ves conciutadans/es. Almenys, així ho definiria jo.

Doncs bé, mirant la wikipedia, ens indica altres possibles virtuts de l’estat del benestar. S’apunta que es considerat també com a cinquè poder de l’estat: la capacitat de regular les grans empreses i el sector financer; afegit als tres poders clàssics de Montesquieu i al quart poder, que son els mitjans de comunicació. Cal constatar com, de forma flagrant, la capacitat de regular el sector financer ha estat nul•la als últims anys, i com a conseqüència d’això tenim la crisis actual. Per tant, n’és el mal funcionament de l’estat del benestar i no pas l’estat del benestar en si mateix, qui ens ha portat on estem.

També observem com ens toca el rebre precisament a qui pitjor estàvem. El quadre adjunt (habitual en la ciència política) ens mostra com els països mediterranis érem a la cua del desenvolupament de l’estat del benestar. I per tant, una retallada al nostre sistema es disminuir el que ja era petit.

Es preocupant que anem enrere. I que quan mes tecnologia i mes coneixement tenim, això no signifiqui que es quan millor vivim (òbviament, parlo de la majoria de la població). La crisis esta desmuntant molts axiomes que teníem. Esta canviant mentalitats, formes de fer, de pensar i viure. També canviarà el que enteníem fins ara com estat del benestar?

Acudits de Forges i Elroto.

Aznar, junt a Álvarez-Cascos i Rajoy, celebrant la victòria electoral de 1996.

El possible escenari d’una majoria absoluta del Partit Popular pot comportar unes reaccions, mes o menys previsibles, de certs actors politics. Òbviament, aquestes es produiran en un context de crisis molt accentuada i per tant, amb una major conflictivitat social. Però d’altre banda, el poder polític dels conservadors serà molt ampli, amb una gran suma d’ajuntaments i governs autonòmics en la seva orbita.

Per exemple, quina serà la reacció de CiU? Un PP fort (i sobrat) se suposa no acceptarà cap mena de pacte fiscal, ni traient-li el nom de concert econòmic. Si per una banda, els sectors sobiranistes, cada cop mes convençuts, empenyen a Artur Mas cap una direcció mes de confrontament, el poder econòmic pressiona per una col•laboració basant-se en la confluència en les seves respectives ideologies liberals. Intentar equilibrar les dues tendències es una tasca difícil. Possiblement, s’alternaran aliances i enfrontaments. I aquí esta el dubte: fins on aguanta l’electorat convergent l’amistat de Duran Lleida, Mas i companyia amb el PP?

Altre reacció amb interrogants serà l’evolució de les actuacions del moviment #15M. S’enfrontarà a una sèrie de lleis i polítiques de caire neoliberals que van en sentit contrari a la seva ideologia. A més, pesos importants del partit i mitjans de comunicació afins han fet força batalla en contra del que es i el que representa el moviment d’indignats. Això se li ha de sumar el probable debilitament del sector públic i el retorn a polítiques carques (amb major influencia de l’església, per posar un exemple). Si tot això condueix a mes mobilitzacions, però aquestes no tenen cap influencia en les politiques del govern de Madrid, com respondran els indignats?

Altre qüestió es veure com els socialistes suporten el possible tsunami ‘pepero’. Amb un sistema bipartidista com l’actual, els dos partits principals tenen assegurats la seva subsistència. La pregunta es si l’actual proposta de Rubalca d’escorar-se cap a l’esquerra es simplement tàctica per aquestes eleccions (i com a únic camí a triar per intentar enfrontar-se al PP) o si serà una política de llarga distancia, mantenint-la en pròximes cites electorals.

Podem sospitar que si be el govern d’Aznar va operar en una societat que no estava tan convulsa com l’actual, i que Rajoy no te l’estil tan peculiar (per no dir xulo) d’Aznar, els suports polítics d’un i altre son similars.

Malgrat tot, la situació econòmica i financera esta suficientment deteriorada, que en un mon líquid com l’actual, la prudència de molts poders polítics i econòmics facin que el govern del PP transiti amb mes calma del que podríem imaginar.

En fa 53 d’anys que el grup de barbuts encapçalats per Fidel Castro entraren a L’Havana el dia de cap d’any. Era la consecució de molts anys de lluita sota governs corruptes i amb condicionals laborals de la majoria de la població pèssimes (de fet, això s’heretava de l’època de l’esclavitud). Val la pena contextualitzar el que va suposar aquella revolució.

Una revolució que va esdevenir dictadura del proletariat anys desprès (fins el 1965 no es va crear el partit comunista). Mig segle desprès d’aquell fet, quin futur te el regim cubà?

  Cartell en una carretera a la provincia de Pinar del Rio, Cuba.

Primer val la pena indicar que el govern comunista sempre ha estat condicionat, d’una o altre forma, per la seva proximitat als Estats Units (menys de 400 kms els separen). De fet, n’estic convençut que els nord-americans n’han tret molt profit del govern castrista. Gracies a Cuba, les grans fortunes llatinoamericanes han temut per les seves riqueses per la por a l’expansió del model cubà a d’altres països de la regió. Això ha provocat que el capital es refugies o be a paradisos fiscals caribenys (controlats per bans nord-americans) o be anessin a buscar la seguretat que els proporcionaven els propis Estats Units i Canadà. Malgrat això, l’acritud de les diferents administracions de Washington contra el govern de L’Havana es ben explicita. I adquireix la seva màxima expressió amb el bloqueig econòmic imposat contra interessos cubans.

Per que davant del natural rebuig que qualsevol sensibilitat democràtica te davant un regim amb un sol partit polític, sorgeix el dubte, en aquest cas, de quin futur te el poble cubà sota una altre forma de govern. Em refereixo al que comentava el propi Fidel Castro: les democràcies veïnes de Haití o Mèxic son models satisfactoris? Estan millor les poblacions d’aquests 2 països que la de Cuba?

Es un fet que propicia la reflexió, tot i que això no pot legitimar un regim on hi ha un sol diari com a font d’informació. De fet, hi ha un altre aspecte del qual divergeixo pel seu concepte: el culte a la personalitat.

L’exaltació de la figura del líder, en aquest cas Fidel Castro, es absoluta. No es un procés de convertir una figura grisa en un referent, per que les condicions innates de Castro estan garantides, des de el punt de vista intel•lectual però també del de lideratge. I realment, apart d’ell, altres figures com les del Che també tenen una presencia constant a l’illa. Però personalment els cultes a la personalitat mai els he trobat ni positius ni encertats.

En resum, sobreviurà el regim castrista a Castro? Imposaran un sistema a l’estil xines, combinant socialisme i capitalisme?

Avui en dia, amb tants canvis vertiginosos arreu del món, es fa difícil de predir-ho. Espero el millor pel entranyable poble cubà.

  Cartell en un carrer de L’Havana, Cuba.

L’actual crisis financera ha provocat un endeutament dels diferents governs. Al no haver-hi diners, ha provocat una retallada significativa de drets socials. Un descens en tota regla de l’estat del benestar. Si els recursos son menors, s’ha d’afilar bé la vista per apuntar a on gastar els pocs diners que hi han…. I es en aquest punt on desconcerten certes decisions. Com per exemple la injecció de liquiditat (és a dir, donar euros, molts euros) a entitats bancàries que estan a la UCI.

Fins ara, portem un ritme de 1 intervenció bancària per any. El 2009 va ser Caja Castilla- La Mancha. El govern en el seu moment va dir que hi posava un aval de 9.000 Milions d’Euros. Un any desprès, al maig de 2010, va tocar a Caja Sur. Va sortir més barat: es va publicar que s’injectaven 550 Milions d’Euros. I aquest 2011 ha estat la CAM (Caja Mediterráneo) l’entitat intervinguda. Segons vam llegir, es van necessitar uns 5.800 Milions d’Euros. Fent una suma ràpida, sembla que s’han destinat 15.350 Milions d’Euros per subsanar la delicada situació d’aquestes 3 caixes intervingudes. Aquesta dada es poc fiable, doncs les xifres exactes i precises costen de trobar i els actors del succés (tant intervinguts, com governs, com possibles compradors) esgrimeixen una gran discreció.

Per contextualitzar aquests diners, recordem que la Generalitat reclama al govern central 1.400 Milions d’Euros en relació al fons de competitivitat. O una altre comparació: el que destinarà Catalunya en sanitat aquest 2011: 9.200 Milions d’Euros. Quedar clar que les intervencions han requerit un esforç econòmic notable per part del govern.

Per aquestes intervencions sembla que les retallades no les afecten. I ningú assumeix cap responsabilitat? Jo no ho he llegit ni he trobat informació al respecte. Si ho fan, es amb un discreció encomiable.

I cal puntualitzar que tal com citava Francesc Sanuy fa poc en un article a ElpuntAvui “a Espanya, el deute públic és inferior a la mitjana dels països de la zona euro (el 67% del PIB comparats al 80% de França i Alemanya o el 120% d’Itàlia). Tanmateix la seva vulnerabilitat radica en l’endeutament colossal dels bancs i de les caixes.”

La tragèdia d’aquest passat divendres a Noruega ha posat en primera pàgina l’augment de l’extrema dreta. Al parlament noruec, ho és el segon partit en importància a la cambra, el Partit del Progrés. Del fenomen de l’extrema dreta als països escandinaus ja fa temps que ho sabem. De fet, fa poc en aquest bloc comentava la irrupció d’aquesta a Finlàndia.

I et deixa perplex adonar-te que una societat que es “el referent” com a model de societat des de fa anys mostri aquests símptomes decebedors.

El sistema de l’estat del benestar escandinau es extraordinàriament potent i superior al nostre. Aquests dies que malauradament tant hem de sentir i parlar de retallades de drets socials, l’exemple nòrdic es clar protagonista.

Segurament hi han reflexions que ens ajudaran a entendre aquesta alça de l’extrema dreta, però segueix sorprenen. Per que sabem que ens movem mes per la por que no pas pels desitjos. I que possiblement, aquesta por a perdre el nivell de vida que disposen en l’actualitat pot esdevenir irracional.

Aquí a casa nostre ja s’han va parlar abastament d’aquest augment del populisme dretà en les ultimes eleccions municipals.

El problema de tot això es que si segueix disminuint la protecció social i continuem amb les xifres tant elevades d’atur, hi ha difícil solució. No per que en sigui exactament l’espurna que encén el foc, però segur que l’alimenta.

M’he inscrit als Premis Blocs Catalunya 2011, organitzats ja fa uns anys per la Societat de Tecnologia i Coneixement STIC.CAT. Exactament aquest bloc esta a l’apartat de política, economia i societat.

Les meves possibilitats en aquesta competició son inexistents. He contat que en la meva categoria participem uns 39 blocs, entre els quals destaquen els de la Corporació Catalana de Radio Televisió (exactament, dels corresponsals Antoni Bassas a Washington, Albert Elfa a Jerusalem, Jaume Masdeu a Brussel•les, Sergi Vicente a Pekin  i Isabel Gali a Llatinoamerica) o el del catedràtic Vicenç Navarro.

Tambe ha apostat fort el diari Ara, amb uns quants blocs (per exemple, aquest, aquest, aquest, aquest o aquest).   És a dir, hi ha un altíssim nivell. Per tant, fent-me meu l’eslògan olímpic del participar i no pas guanyar, es una experiència que n’estic segur serà força interessant.