Ara va de xoriços.

Sobre els últims casos de corrupció, una primera apreciació pot ser que el sistema funciona en tant detecta els casos de irregularitats. Que hi han corruptes i lladres pel món ho sabem tots. El problema potser ve per una altra banda.

En el cas Millet, dona la sensació que n’hi ha 4 a Catalunya que s’ho reparteixen tot. El tal Millet era del Palau de la Música. També d’Agrupació Mutua, del Barça, de Bankpyme, etc… És a dir, els mateixos es van canviant de cadira, però sempre son els mateixos. Amb aquest concepte és el que inconscientment es queda la gent.

En el cas del batlle de Santa Coloma, doncs que vivia a la part alta i noble de Barcelona. Fantàstic. Es que els alcaldes no viuen a la població on exerceixen? En pobles molt petits encara es pot entendre, però en una ciutat important? Clar, vivint a una zona pija, els problemes dels barris més marginals de la seva població poc li devien arribar.

Com és que en Millet esta al carrer i en canvi els altres custodiats per la guàrdia civil? És el dany col•lateral d’aquestes operacions, que surt tot el que fa pudor. Quan sentim personatges com el director de la Fundació Trias Fargas, Agustí Colomines, o el propi president Pujol que diuen que si estirem de la manta sortiria masses coses, òbviament no ajuda. Es tan com dir que tot el sistema esta corrupte.

Finalment, tot això tapa la noticia que més del 50% del deute emes per l’estat últimament (i en part, necessari per tapar els forats de liquiditat dels bancs) els han comprat… els propis bancs. Qui necessita diners és el mateix que el presta. Paradoxal…

En fi, per seguir amb el meu anterior post, acabo amb una lletra de Ska-p que escoltant-la al cotxe just desprès de sentir les noticies de corrupció pot ser una magnífica explicació de tot plegat:

Ni fu ni fa

Suena el timbre, todo preparado, la función va a comenzar en el ambiente se puede respirar la campaña electoral. Más carteles, televisión y radio contaminan mi ciudad con sonrisas de cordialidad nos pretenden embaucar, ¡Chacal!

Más debates y aburridos mítines sin credibilidad tras esa careta angelical se refugia la mezquindad. Ya he votado y todo ha terminado, te he dejado de interesar, tu mirada ha dejado de brillar, hasta la próxima chaval.

Ni fu ni fa. Democracia que se convierte en banalidad. Puedes elegir sin diversidad. Si no estás con los gigantes te aplastarán. Toma voto inútil.

Cada cuatro años te dan la oportunidad de votar a blanco o negro, no puedes optar a más. Sumiso como un pavo, esperando la navidad estoy, aguardando el milagro.

Ninguno de vosotros me puede representar. Dame democracia en la que pueda participar. Nos engañan con un cebo, la quimera de la libertad, toda es patraña.

La ruleta gira y gira. Preparados para jugar, la ruleta va a comenzar. Vengan, jueguen y pierdan, ya no va más!

Concert de Ska-p.

Ahir al pavelló olímpic de Badalona va tocar el grup de Vallecas. Van haver-hi cançons dedicades a Amadeu Casellas i a Carlos Palomino. A mig concert van sortir de la plataforma Prou! anti-taurina a fer un petit discurs. Es van escoltar explicacions de moviments del Vaticà per tapar els casos de pederàstia. Música i política.

En un moment on les males noticies de la crisis t’arriben per tot arreu, ja sigui pels mitjans de comunicació com pel teu entorn immediat (amics i familiars), tenir un moment on poder expressar-te, i el que es diu vulgarment, cagar-te en tot és un exercici del tot recomanable.

Farà ja temps quan en Sarkozy va parlar de refundar el capitalisme. Tots sabíem que no era cert i era per guanyar temps. Per que tots sabem que aquella explicació inicial del Sr. Abadia que la crisis era per que uns senyors a Califòrnia no pagaven no era cert. Allò va ser el inici, però l’explicació tots sabem es degut al sistema financer i de creació de moneda que permet bombolles de diners ficticis que quan peten deixen sense recursos tan a governs com a particulars.

Tots sabíem que la bombolla inmobiliaria era una realitat. Algun dia tenia que parar, era impossible mantenir aquell creixement de preus. Com el creixement de beneficis d’empreses i bancs amb increments continus durant varis anys de deus, vints i trenta per cents. O la sensació real que l’ inflació amb l’entrada del euro va ser molt més del que mostraven les dades oficials.

Per tant, un exercici d’assistir a un concert no per buscar respostes sinó simplement per fer com una mena de cop de puny a la taula i llençar un improperi es del tot recomanable.

El debat sobre que fer quan una dona s’ha quedat embarassada sense voler-ho.

El debat entre estar a favor o en contra del avortament es del tot erroni. Jo no conec ningú al meu entorn que estigui a favor del avortament, per que tots sabem que és un drama personal i una situació del tot desagradable per tothom qui ho pateix. Evitar avortaments és un fet que tots ho volem.

Ara bé, la qüestió és quan ens trobem una dona que s’ha quedat embarassada sense voler-ho. Que fem ?

Aquí esta el debat: una dona te la pròpia llibertat per decidir o no ? Aquest es una altre discussió. Per que tots estem a favor de la vida. Posant una mica de demagògia, podríem dir: una noia pobre que no te diners per anar a Londres a avortar no te dret a fer-ho?

En aquest sentit, defensors de la vida ho som tots. Però empresonar a una persona pel fet d’haver avortat es una altre qüestió. Si us plau, situem la discussió en el punt exacte.

Apareix Reagrupament.

Reagrupament és un partit polític que actualment no te cap representació política ni suport mediàtic. En canvi, la seva aparició ha provocat encesos articles en diaris, blocs i altres mitjans. I no s’han tallat un pel: que si son la Lliga Nord italiana en versió catalana. Que si son moviments que de tant en tant surten i que tal com venen se’n van. Vaja, tants esforços per desqualificar-los es tot un mèrit per a Reagrupament.

I d’on ve aquesta por del establishment ? Doncs ve d’Arenys de Munt. La passada consulta del 13 de setembre va moure mès coses del que sembla.

Els dos punts programàtics de Carretero son independència i regeneració democràtica.

Pel que fa a l’ independentisme, Arenys va demostrar un fet curiós. Fins ara, sempre els projectes independentistes i/o catalanistes solien ser del llançar la pedra i amagar la mà. És a dir, eren una forma de pressionar al govern central posant sobre la taula proclames secessionistes. Per exemple, l’Estatut. Primer, el parlament català aprova amb un suport del 90% (que és diu aviat…) un text. Però enlloc de fer-se com un pacte entre Catalunya i Espanya, es defineix com un simple document per negociar. I com en qualsevol negociació, demanes molt per que saps que et quedaràs en menys. D’aquí la mala imatge dels catalans al resta del estat. Utilitzem la independència per treure més del govern. Si l’Estatut aprovat hagués estat un pacte en tota regla amb l’estat, s’hauria d’haver consensuat a tots nivells i les negociacions posteriors serien innecessàries. En canvi, i com s’ha fet des de l’època Pujol, demanem posant l’amenaça del independentisme. Això Arenys de Munt ho va canviar. Va escenificar un canvi de mentalitat on l’aspiració d’un estat català ja no es una manera de pressionar, sinó un ideal. I es en aquesta nova mentalitat, que situen el discurs ideològic en un segon pla, però no amb aspectes demagogs i populistes de que l’esquerres i les dretes son conceptes superats, sinó que davant del estat d’urgència del país, la unitat nacional esta per sobre de la ideologia. I en realitat, aquest concepte l’utilitzen el PSOE i el PP al País Basc o ho han fet altres cops.

El segon punt programàtic de Reagrupament és la regeneració democràtica. Òbviament, els casos Millet, informes innecessaris, etc… empitjoren la ja malesa imatge dels polítics. Però amb Arenys va haver-hi un dany col•lateral als partits tradicionals. Van quedar del tot descol•locats, demostrant que son màquines de poder. Fixem-nos amb les reaccions percebudes.

A CiU, ens trobem que Unió demanar rebutjar qualsevol aspiració sobiranista i proclama el seu desig de continuar sent espanyols. En varis municipis on es vota el suport del ajuntament a una consulta independentista, en algun lloc voten a favor i en altres en contra. En Mas fa jocs malabars, dient que votaria si però no convé fer votar.

ERC intenta reaccionar, però el fet que en la realització de la consulta d’Arenys ells no estiguessin pel mig (ja fos organitzant o donant suport des de l’ombra) desacredita la seva vessant independentista. Passada la consulta intenta pujar al carro, però ja ha quedat retratat i no te res a fer.

El PSC es troba que no sap si parlar-ne molt o no. Recordo les escandaloses i penoses declaracions de Carme Chacón. La cap de llista del PSC en les ultimes generals, compara i posa al mateix nivell ni més ni menys que els falangistes amb la gent, demòcrates i pacífics, que munten la consulta.

I finalment, ICV-EUiA fan veure com si no anés amb ells. Pensem que l’ajuntament d’Arenys es governat per un partit col•ligat amb ells. En canvi, es queden a l’expectativa.

Tot plegat, els politics i la societat no estan al mateix lloc. I aquí es on la regeneració democràtica encaixa en l’esperit d’Arenys.

En resum, que en Carretero te a favor aquest esperit i el fet que la greu crisis econòmica suposa una amenaça directa al estat del benestar.

Però tenint en compte els interessos econòmics que no volen ni sentir parlar d’independència, estarem a l’espera de quins atacs mediatics pot sofrir Reagrupament.

Poder contrastar.

Al diari Avui s’ha publicat un article d’ Alfons Lopez Tena on hi presenta una sèrie de dades per demostrar que la independència és el millor camí a seguir per Catalunya. Es pot estar o no d’acord amb les seves tesis, però he trobat que encertava a la hora de presentar dades, ja que això permet una discussió amb arguments.

Trobo a faltar que “l’altre part”, és a dir, qui esta en contra de crear un estat català, faci el mateix. Més ben dit, que presenti unes dades que contrastar amb les del citat article. I per tant, el/a lector/a pugui veure argumentat les dues opcions. Seria bo trobar-se articles on es presentessin apunts amb números per així debatre seriosament.

En canvi, hi veig més argumentacions generalistes i poc aprofundides.

Seguirem esperant, però crec que en va.

Que és una República Bananera?

Arrel del últim cop d’Estat a Hondures, vaig assabentar-me de l’origen de l’expressió “república bananera”. Exactament, va ser un humorista i escriptor de contes americà, O.Henry, que per referir-se a Hondures en un llibre de 1904 va utilitzar per primer cop aquesta expressió.

En aquells moments, en molts països de centreamericà, la banana era el principal producte que exportaven, i bàsicament a través de l’empresa nord-americana United Fruit Company. I d’aquí esdevé una expressió que descriu un país hispanoamericà governat per una dictadura militar.

És a dir, era un concepte on una dictadura militar imposava un règim gracies al qual una oligarquia disfrutava de la riquesa natural del país, malvenent aquesta riquesa a una empresa estrangera. Hi sortien guanyant la oligarquia i l’empresa estrangera, i perdia la població autòctona.

En aquest punt, em venen dues frases típiques: Primer, que la historia serveix per aprendre dels errors. Però, la segona es que la historia es cíclica i sempre es repeteix.

Amb quina ens quedem?

La tendresa, la política i la economia.

Posar la paraula ‘tendresa’ en un escrit polític sona estrany. Però per que les emocions no poden tenir lloc en parlar de política o economia? Una cosa es pensar amb el cap fred, i d’altre pensar fredament sense emocions. Suposo que parlar sense emocions mostra als executors de politiques o economies en simples gestors de la realitat, i en canvi si hi afegim alguna emoció converteix als executors en possibles monstres. Parlar de macroeconomia veient números i no persones evita pensar en els drama que pot suposar per les persones que pateixen.

Però al evitar veure persones (amb el que això significa: persones que tenen sentiments, somnis i esperances; família; amics; etc…) perdem de vista el verdader objectiu que hauria de tenir qualsevol política o pla econòmic pensat per un col•lectiu de persones: que tots plegats ho passem el millor possible.

Però òbviament, si creiem que els interessos del meu col•lectiu perilla per culpa de l’objectiu que s’ha marcat un altre col•lectiu, el conflicte hi és, per tant les possibles injustícies. I en aquest punt és quan el nacionalisme com a forma social d’identificar a quin col•lectiu un individu pertany, te terreny abonat. Però en tot cas, amb el sistema econòmic actual el sentiment nacionalista continuarà com a forma natural de resposta humana davant el que veu davant.