Acció, reacció.

Tota acció comporta una reacció. I tota reacció respon a una acció prèvia. Anys 80. A Euskadi es comença a parlar d’un moviment musical, el Rock Radical Basc. Lletres de crítica social, sons bruts i agressius, estètica punk, desinhibició en drogues o sexe, etc. Com en qualsevol moviment artístic, si se sap el context social, polític i econòmic en què aquest es desenvolupa s’entén per què és com és. La convulsa situació al País Basc d’aquells anys explica el contingut de les lletres o l’estètica que pren el moviment. La Polla Records i Kortatu són les dues bandes més conegudes. Guitarres distorsionades, sons agressius, estètica al mateix son, ideològicament a l’esquerra, tot te un per què. Una acció –la situació política, social i econòmica- comporta una reacció –el rock radical basc-.

Aquest lligam acció – reacció explica per què la vida és un continu de cercles virtuosos o viciosos. En les relacions socials o els esdeveniments polítics i econòmics, el passat ajuda a entendre el present. La historia és una seqüència d’esdeveniments, que uns passen per què abans n’han passat uns altres.

En comunicació, també es repeteix aquest fenomen. De fet, és buscat. Per aconseguir una reacció positiva busquem prèviament una acció que l’aconsegueixi. Digueu-li acció o digueu-li paraules, punt de vista, símbols, imatges o sons per trobar la reacció desitjada.

L’abús de termes clau per fer framing: políticament correcte.

políticament correcte

El llenguatge políticament correcte significa l’ús d’expressions i eufemismes que tenen un marc conceptual acceptat i desitjable.
I vol dir, també, que el seu ús protegeix a qui ho diu de crítiques futures. I afegiria una tercera variant: prestigia a qui ho diu. Per què l’ús d’aquest llenguatge allunya el món polític dels ciutadans, certament. Però el seu ús posiciona a qui l’utilitza en el cercle de “polítics que governen fent promeses que no compleixen”. I per tant, al estar dins d’un gran grup, l’individu queda anònim, i no és un problema seu sinó de tot un grup multitudinari de persones. I el que queda, és que és una persona apte per governar. Tan paradoxal i contradictori com real.

Sentit de l’humor.

sentit humor

És habitual que els polítics progressistes utilitzin el sentit de l’humor per mostrar una posició contraria als conservadors. Aquests últims, sempre desitjosos d’aparèixer com gent seria i ordenada, tenen un limitat sentit de l’humor. Volen comunicar que «amb les coses del menjar no es juga, ni s’hi fan bromes».

Per tant, el polític progressista pensa que aquesta via, l’humor, pot utilitzar-la per ser més proper als votants. Que pot aparèixer com una persona afable, enrollada, i que la gent es rendirà davant les seves habilitats intel·lectuals i el “bon rotllo” que demostrarà.

I més quan davant tingui un polític conservador amb cara seria i posat de comptable avorrit, que nomes parla de xifres. I que a més té un posat alarmista davant les catàstrofes que succeiran si ell no surt escollit. Fred i distant, la manca de mostra d’emocions el posicionarà com llunyà.

I fent una simple regla de tres, si el polític conservador és llunyà al votant, aquest votant ho traduirà com que no sap els problemes reals amb els quals es troba en el dia a dia. Continua llegint

La idea marc o framing a Catalunya les ultimes dècades.

eleccions 1980

Eleccions al Parlament de Catalunya de 1980.

Encarem un any farcit de comtesses electorals que molt probablement provocaran una mena de reset en la política catalana i espanyola. Els grans partits que durant tres dècades han dominat el panorama polític –definits com esquerra / dreta, PSC / CiU i PSOE / PP respectivamentestan destinats a repensar-se. I no per gust, sinó obligats per la ciutadania i competència nova i potent. Això comportarà que els marcs conceptuals –framings– que han dominat i que han provocat que aquests partits fossin hegemònics, pateixin canvis. I, per tant, la comunicació ho ha d’acompanyar. Continua llegint

Somiadors de bona voluntat, teoria vs. pràctica.

no tocar de peus a terra fig Oblidar les limitacions imposades per la realitat (diccionari.cat)

Un dels principals esculls que es topa el progressisme és la seva suposada ingenuïtat, una innocència i falta de pragmatisme, sobretot en temes econòmics, deguts al seu bonisme utòpic i massa allunyat de la crua realitat. És la visió contraposada de confondre desitjos amb realitat. És a dir, una cosa és com voldríem que fos la nostra societat i d’altre ben diferent és la realitat, on la llei de la jungla és la que mana -de tota la vida-.
Aquest factor és clau i crític per què els arguments progressistes topen amb una barrera que no se salta mostrant-los com els òptims, perquè molta ciutadania ja entén que ho son.
La desconfiança, doncs, no ve per què no siguin dignes i nobles, si no desconfien que siguin realitzables, eficaços i que se serà capaç de portar a terme tal com es diu. Continua llegint

Comunicació: es tracta d’associar-se a un bon atribut.

P&G (Procter and Gamble) és una multinacional que podríem anomenar com La Multinacional. És l’empresa que va crear la majoria de conceptes del marketing. Amb presència a més de 160 països, disposa de suficient pressupost per tenir estudis de tots tipus i maneres sobre els avantatges dels seus productes per la llar.

Però en lloc de citar una llarga llista d’avantatges avalats per diversos estudis científics de prestigioses universitats que ho acreditin, el que fan és crear ninots com Don Limpio o anuncis on de forma pel·liculera s’entra dintre la roba per veure com el detergent destrueix amb raigs làsers la brutícia.
Tot això es deu al que va recollir en el seu moment la teoria publicitària del Unique Selling Proposition. O en comunicació política, la més recent teoria del marc conceptual o framing. Continua llegint