#01_de 7. INTRODUCCIÓ. Com15M. Anàlisi de la comunicació del moviment dels indignats (en les acampades de maig i juny de 2011).

Aquest es el primer d’una sèrie de set articles que he escrit sobre la comunicació del moviment dels indignats durant les acampades de maig i juny de 2011.

L’any 2010 Stephen Hessel publicava Indigneu-vos!,un petit llibre propagandístic que demanava a la ciutadania no restar impassible davant la greu recessió econòmica que s’estava estenent per tota l’Europa occidental. Amb l’autoritat moral que li atorgava haver lluitat en la resistència francesa durant la II Guerra Mundial i haver estat redactor de la Declaració Universal dels Drets Humans, s’indignava davant una economia especulativa que posa els diners per davant de les necessitats de les persones. Primer va triomfar al seu país, França, i desprès es va estendre a d’altres.

A l’estat espanyol, aquest escrit va arribar en un moment on ja es consolidava l’esclat de la bombolla immobiliària, la crisis econòmica i les seves nefastes conseqüències socials: atur, davallada de l’estat del benestar i unes perspectives de futurmolt negatives.

La confiança en la classe política havia baixat molts enters, amb un bipartidisme consolidat dreta –esquerra representat pel Partit Popular (PP) i el Partit Socialista (PSOE). Tots els estudis destacaven aquesta bretxa oberta entre una classe política que havia viscut molts anys amb superàvit (a la campanya electoral de 2008, el candidat socialista, Rodríguez Zapatero, va prometre retornar 400 euros a cada contribuent) i una ciutadania que veia els polítics allunyats de la realitat i obstinats en les seves particulars lluites partidistes. La percepció ciutadana sobre la classe política es començava a moure cap un terreny de casta o elit organitzada que disposava d’uns privilegis que no volien perdre de cap de les maneres.

Feia un any del episodi de la crisis del deute sobirà. Arrel dels problemes de Grècia per retornar el deute adquirit, tots els països de l’euro zona van patir fortes tensions que feien pujar els interessos del deute. Espanya en va sortir malparat, amb uns increments molt accentuats. Aquest fet, segons el govern socialista, va ser responsable i el culpable que es veiessin obligats a fer una sèrie de retallades o ajustos en polítiques socials. Eren reformes que implicaven rebaixar el nivell assistencial de l’estat en totes les seves vessants.  S’iniciava l’època de l’austeritat. Varis polítics i periodistes utilitzaven l’expressió “haver viscut per sobre les nostres possibilitats” per justificar aquestes polítiques.

A més, a nivell laboral, això provoca una reforma laboral que va ser contestada pels sindicats majoritaris amb la convocatòria d’una vaga general a finals de setembre de 2010.

La tensió també havia pujat a Catalunya desprès de tot el periple de l’últim Estatut d’Autonomia. Primer aprovat per ample majoria al Parlament català, però desprès escurçat primer pel Congres de Diputats i seguidament pel Tribunal Constitucional, avortant unes pretensions marcadament federalistes. El sentiment sobiranista estava pujant de forma vertiginosa i assolir un estat propi era una idea cada cop mes compartida en la societat catalana.

I a tot plegat, es sumava un increment de l’atur que angoixava la societat. S’havia passat del 8,3% de l’any 2008 a superar el 21%. Mes del doble en nomes 3 anys. I tots els pronòstics eren que la xifra aniria augmentant, ja que la majoria de indicadors socioeconòmics eren desfavorables.

En aquest escenari, el 15 de maig de 2011 es van produir una sèrie de manifestacions a les principals ciutats de l’estat que demanaven una regeneració democràtica profunda. A una setmana d’eleccions municipals i autonòmiques a 13 comunitats, intentaven canalitzar el malestar davant les polítiques que criticava Hessel en el seu llibre. En el cas de Madrid, l’assistència va ser mes nombrosa que la prevista inicialment, tenint en compte que s’havia publicitat bàsicament a traves de les xarxes socials. Al finalitzar la manifestació, van haver-hi alguns aldarulls, i un grup poc nombrós va voler establir-se a la Puerta del Sol. Possiblement, estava en la seva ment la plaça Tarhir egípcia, que estava en plena ebullició de la primavera àrab. La policia els va desallotjar, i això va provocar un efecte crida, convertint-se el dia següent en l’acampada que va encendre l’espurna. Ràpidament van establir-se acampades a Barcelona, Valencia, Sevilla… i en la majoria de ciutats de l’estat espanyol.

Era un moviment transversal i heterogeni, amb una amplia tipologia de participants i reivindicacions. El punt d’unió era la voluntat de canvi. Canvi en el sistema polític, en el econòmic i en el social. Per tant, la comunicació era clau per poder consolidar el moviment i poder “lligar” un grup tan diferent en si mateix. I les xarxes socials van servir de nexe per on es movien les convocatòries, escrits, idees, eslògans, símbols, i tota la logística conceptual que necessitava el moviment.

La comunicació, doncs, va jugar un paper principal. Servia per aglutinar mes persones, per dotar de sentit al moviment, i per ser un reflex del efecte catàrtic que tenien aquelles mobilitzacions.

Per aquest motiu, he escollit la fotografia de portada. Es presa el cap de setmana que es desmuntava l’acampada a Madrid, a Puerta del Sol, quasi un mes desprès d’iniciar-se. Cada participant en els actes devia voler o aspirar a quelcom diferent. Però potser tothom va interioritzar el que la comunicació va intentar transmetre aquells dies: el despertar de la consciència.

En aquesta sèrie d’articles, intentaré analitzar la política comunicativa (formes, maneres, contingut, matisos…) que es va utilitzar aquells dies, tot entenent que la pròpia idiosincràsia del moviment fa impossible obtenir-ne una de homogènia o única.

No es, doncs, una valoració del moviment en si. No intento explicar que va passar, malgrat es necessita contextualitzar les situacions per entendre la comunicació. És nomes pensar en veu alta (en aquest cas, en escrit) sobre quina comunicació va sorgir i quines característiques tenia. Una reflexió personal que no discerneix sobre quina efectivitat va tenir la comunicació. Tot i que dono per fet que la comunicació va tenir un èxit raonable i va aconseguir objectius tangibles com viralitat, fidelització o notorietat. Si més no, la CIA nord americana inclou el moviment 15M en el seu WorldFactBook on recull informació transcendent de cada estat del món. Sobre el moviment dels indignats els descriu com “una associació informal d’organitzacions de base que advoquen per una major rendició de comptes i transparència en la política espanyola, l’augment de la justícia social i la creació d’ocupació”.

A la BBC anglesa, durant les manifestacions a tot el món del 15 d’octubre de 2011 considerava el moviment 15M de l’estat espanyol inspirador de grups similars, des de Israel a Estats Units.

A més, i segons la wikipedia, la participació estimada a les acampades i diversos actes celebrats entre maig i començament d’agost de 2011 va ser de 6-8’5 milions de persones, xifra considerable doncs representa que 1 de 7 habitants de l’estat espanyol hi va participar en alguna o altre forma.

I, finalment, dos anys desprès del sorgiment i les acampades, hi ha enquestes que encara donen una gran simpatia de la ciutadania espanyola al moviment del 15M.

Tot plegat va suposar aire fresc i van ser idees innovadores per la política i la comunicació política.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s