Comunicació política: la paradoxa del guanyador vençut.

Molts cops hi han greus errors en la comunicació estratègica dels partits progressistes provocats pel anomenat parany del menyspreu descrit per G.Lakoff:

Massa progressistes creuen que la gent que vota als conservadors és senzillament ximple, sobretot si vota en contra dels seus propis interessos econòmics. Els progressistes creuen que n’hi ha prou amb explicar a la gent quin és la seva veritable situació econòmica perquè canviï el seu vot. En realitat, els que voten als conservadors tenen les seves raons i convindria entendre-les. El populisme conservador és de naturalesa cultural, no econòmica. Els populistes conservadors, que es consideren gent corrent, amb sentit moral i idees raonables, se senten menyspreats per les elits liberals que els oprimeixen. Consideren que els progressistes estan intentant imposar-los una “correcció política” immoral, i això els irrita. Com els progressistes no comprenen l’acció política conservadora, ratllen als líders conservadors d’incompetents i poc brillants. Això es deu al fet que analitzen els propòsits conservadors des del punt de vista dels valors progressistes. Si s’analitzen els propòsits conservadors des dels mateixos valors conservadors, s’aconseguirà comprendre la situació, és a dir, s’entendrà l’èxit que vénen collint els conservadors.

Efectivament, succeeix el que jo anomeno la paradoxa del guanyador vençut. Això és que des d’una anàlisi objectiva, i basant-nos en valors progressistes, la visió de la societat que volem -no la que tenim- i el camí per arribar-hi, ens porta a creure’ns amb possessió de la raó. Som guanyadors per què èticament i moralment tenim la raó: hi han una sèrie d’injustícies fefaents i  hi han unes elits dominants que impedeixen la seva solució. Però en la realitat, molts votants no ens donen la seva confiança. Qui hauria de ser guanyador es vençut.

Per que al creure amb tanta fermesa en el nostre projecte, a més, pot provocar la decisió tàctica de prioritzar el fer arribar el missatge, no pas en modular-lo convenientment. És a dir, com tenim la raó, el únic que ens separa de tenir el vot és que la gent ens escolti. A partir d’aquest punt -i com, insisteixo, creiem tenir la raó- de forma lògica la gent ho veurà, ho entendrà i ens votarà. No cal donar-li importància a com és aquest missatge, només falta que el missatge arribi al públic potencial -al nostre target-.

Seria la màxima de “si la ciutadania fos conscient del que succeeix en realitat, es revoltarien immediatament”. Donem per descomptat, doncs, que la ciutadania no es conscient de la realitat que l’envolta? Es deixa enganyar? Vol viure en una ignorància sobre la seva pròpia realitat?

Això passava fa molts anys, quan la informació arribava en comptagotes a qui no pertanyia a certes classes socials privilegiades. Però no en l’actualitat. Avui en dia, qui escolta, llegeix o veu un determinat mitjà de comunicació el tria precisament per la seva ideologia. No pas a la inversa. Qui llegeix un diari conservador, no es torna conservador. Sinó que precisament per ser conservador, escull un mitjà de la seva mateixa ideologia, en tot cas per reforçar la seva creença inicial. Per tant, la qüestió és transmetre el missatge de forma que podem convèncer (i sense restar importància -que òbviament en te molta- al missatge en si).

Per això hem de pensar en el receptor del missatge, no pas com algú que ignora “la nostre veritat“,  sinó algú que hem de convèncer sobre “la nostre veritat“. Aquest exercici – i aquí ve la clau- s’ha de fer des del punt de vista del receptor: qui ha votat una força conservadora, però te certs valors progressistes, te raons de pes per fer-ho. No podem dir que ha estat manipulat o no hi pensa prou. Possiblement, un percentatge, reduït o no, ho fan per la manipulació o per que voten a qui ho fa la majoria.  Però segur que hi han molts ciutadans que ho voten a consciencia: opten pel que ells entenen el millor camí possible. I es aquí on s’ha de posar el focus a la hora de saber transmetre el missatge de la nostre proposta política. És a dir, hem de saber trobar els valors que busquen en el seu vot, per que possiblement presentant el missatge des d’un altre punt de vista, trobarem la complicitat de molts ciutadans.

Si escoltem les converses sobre politics, és estrany dir “m’agrada molt la part del seu programa electoral que parla dels impostos, son propostes molt bones”. No, son cites al estil “es una persona creïble”, “es nota que sap el que es fa”, “te molta formació”, “es espavilat”, etc. Es parla de valors intangibles. Aquí es on la forma, no el fons, del missatge ha de saber connectar.

Per finalitzar, cal ser conscients que malgrat el progressisme sol atribuir-se el idealisme com una energia d’ il·lusió que dona una mena de força especial, dintre dels conservadors hi ha molts líders que tenen una alta religiositat que els dona també una força moral amb la qual no se sol contar. Per tant, la superioritat que a vegades el progressista pot percebre pel que fet que ell lluita per uns ideals nobles i justos -igualtat, llibertat i fraternitat- pot quedar-se esborrada per la superioritat espiritual del seu rival conservador.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s