Comunicació per partits progressistes: contra-arguments no-efectius.

Imaginem la següent escena. Un polític conservador, amb responsabilitat de govern, esta en un debat televisiu. Se li pregunta per una llei de caire econòmic que ha aprovat fa poc temps, destacant que per ara els resultats o bé no s’han vist o bé han estat negatius.

La resposta pot ser una molt similar aquesta: “Certament a curt termini, els efectes de la llei són durs per moltes persones que ho passen francament malament, però hem de mirar a llarg termini. Tant l’OCDE, el FMI i diversos estudis del banc central britànic aconsellen aquestes mesures per poder crear llocs de treball. És una llei que no ens fa cap il·lusió, és impopular, però hem de fer el que ens toca, per responsabilitat, no podem defugir de fer el correcte. De fet, no hem aplicat la totalitat del que ens van dir!

El polític progressista contra-argumentara que les mesures, a més d’impopulars són errònies i contraproduents. Que s’haurien de canviar urgentment. I posa exemples de situacions extremes on ciutadans que viuen en condicions penoses, per culpa d’aquestes polítiques encara ho passen pitjor.

Fins aquí l’escena, que pot ser habitual avui en dia.

Pero analitzem l’esquema conceptual del missatge emès pel polític conservador:

– El polític conservador es mostra com una persona que, sense perjudicis inicials i sense pre-jutjar, es troba amb un greu problema social.

– El polític conservador consulta als savis (és a dir, els experts o especialistes que treballen en algun organisme reconegut internacionalment i que estan recolzats pels grans poders mundials).

– El polític conservador, mostrant-se sense ideologia i només com a gestor de lo públic, aplica les solucions que els savis tenen pel problema.

– El polític conservador és conscient de la duresa de les mesures dels savis, i per això intentar dosificar-les, aplicant només el inevitable.

Així doncs, el polític conservador no s’atribueix l’autoria de les mesures preses, sinó que aplica el que ell considera uns consells de prestigi.

Per tant, la contra-argumentació del polític progressista, en criticar les mesures que han dit unes organitzacions internacionals, no es situen en una discussió Politica progressista vs. Politica conservadora, sinó Política presentada per un progressista vs. Experts internacionals de reconegut prestigi. Per tant, la crítica del progressista es innòcua, no afecta al polític conservador. Si s’equivoca el FMI o el OCDE, el polític conservador no en te culpa.

A més, el polític conservador afirma que no defensa els arguments per la seva ideologia, com si ho fa el progressista, sinó que ho fa per què li sembla una evidència empírica. Aquesta suposada pèrdua d’ideologia que vol transmetre el conservador, és per presentar-se com una persona equilibrada, que gestiona de forma objectiva i racional.

Tot plegat fa que les crítiques progressistes, apuntant al polític conservador per aplicar polítiques que no son seves, no devaluen la seva actitud ni la seva credibilitat com a gestor polític.

En resum, i utilitzant una metàfora esportiva, en plantejar un partit de bàsquet o futbol, l’esquema d’atac i defensa ha de ser depenen de l’adversari. Has de saber com ataca i com defensa per adaptar-te aquesta realitat.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s