#07_de 7. COMUNICACIÓ CONCEPTUAL. Com15M. Anàlisi de la comunicació del moviment dels indignats (en les acampades de maig i juny de 2011).

Un dels petits “èxits” de les acampades era que dintre aquell recinte físic es creava un marc conceptual diferent del que emetien els massmedia. Seguint els conceptes de Lakoff, neuro lingüista nord-americà autor de la teoria dels marcs conceptuals, el llenguatge utilitzat en les acampades situava la recessió econòmica en altres paràmetres interpretatius. Per exemple, s’afirmava que no era una crisis, sinó una estafa. Això permetia canviar la valoració política. Per exemple, en la frase “La crisis ha provocat que el govern hagi de gastar menys en sanitat” si ho canviem per “L’estafa ha provocat que el govern hagi de gastar menys en sanitat” es obvi que la valoració moral de la mateixa varií. En aquest sentit, molts assistents (que no participants) a les acampades descobrien una interpretació de la realitat econòmica, política i social diferent de l’habitual.

El llenguatge en el cas de les acampades, per tant, esdevenia una factor clau que possibilitava un canvi de percepció.

Evidentment, el grau de simpatia prèvia amb el moviment que tenia el assistent determinava l’èxit d’aquest canvi de marc conceptual. Fins i tot podem pensar que un canvi d’aquest tipus podia ser considerat massa radical o extremista. L’ús de la paraula estafa suposa un condicionant penal que segons a quin receptor li podia despertar certes reticències. Així doncs, era una virtut o un vici del moviment depenen del receptor.

En tot cas, sabem que és habitual que els progressistes o l’esquerra ideològica quan es posiciona en contra una situació, uns comportaments o uns valors que consideren injustos es converteixi en anti.

Es a dir, des del anti-capitalisme, al anti-militarisme, la anti-globalització, el anti-nuclear, etc. Sens dubte, el fet de rebel·lar-se contra una situació, un comportament o una llei situa a qui ho denuncia i vol canviar-ho a estar-hi en contra. Lògic. Continua llegint

Anuncis

#06_de 7. COMUNICACIÓ ICÒNICA. Com15M. Anàlisi de la comunicació del moviment dels indignats (en les acampades de maig i juny de 2011).

Seguint la tendència dels moviments de resposta cívica, la comunicació intenta ser directa, apte per tothom, senzilla i clara. Per això, s’estableix una sèrie de símbols o icones com a part destacada de la comunicació. En el propi fet d’establir l’acampada en una plaça singular i emblemàtica dintre cada ciutat es d’un gran simbolisme. De fet, les places eren centre de reunió ja en l’antiga grega clàssica (anomenades àgora) o en l’imperi roma (anomenada fòrum).

En la part gràfica, s’utilitza una simbologia que intentar ser neutre, fugint d’estereotips politics. En aquest sentit, la voluntat de canvi (com a desig d’una nova societat) força a la simbologia a no recuperar símbols utilitzats en el passat, com per exemple l’estrella de cinc puntes.

Aquí hi ha una sèrie d’icones fets servir per les diverses acampades en blogs, facebook o twitter: Continua llegint

#05_de 7. CULTURA COPYANDPASTE. Com15M. Anàlisi de la comunicació del moviment dels indignats (en les acampades de maig i juny de 2011).

En aquest article parlo de la cultura copyandpaste com el hàbit de copiar i enganxar (que en el sistema Windows s’estableix com Ctrl+C i Ctrl+V) enllaços, articles, fotografies, etc. Un exemple seria copiar un article que trobem en un diari on line que es interessant i enganxar-lo al nostre blog o al nostre perfil de Facebook. Aquesta difusió de autoria aliena, en certs àmbits, es desitjada per l’autor original –aconsegueix mes audiència- i dona prestigi a qui ho difon.

Això es pot veure, primer, des de la vessant de la gran quantitat d’informació que es genera a internet. Qualsevol persona que nomes pot dedicar certa estona diària a informar-se, trobar-se un lloc web que faci una selecció interessant d’informació es una ajuda important doncs permet estalviar temps.

I desprès, això permet no perdre informació interessant que potser per desconeixementde la font original hagués passat desapercebut.

Per tant, la consideració de ’web site interessant’ no es tant pels continguts que genera sinó que ho es per la selecció de continguts que tria per nosaltres.

De fet, el segon lloc web mes visitat al món es un buscador, Google, que ens ajuda a triar i seleccionar informació. I el lloc web mes visitat, Facebook, genera informació però també sol enllaçar-ne molta. Continua llegint

#04_de 7. COMUNICACIÓ ASSEMBLEÀRIA. Com15M. Anàlisi de la comunicació del moviment dels indignats (en les acampades de maig i juny de 2011).

L’ús de xarxes socials ha permès al moviment dels indignats ser fidel al seu assemblearisme en la comunicació. Tots els membres que decideixen participar del moviment tenen la possibilitat tant de rebre com emetre informacions, opinions, reflexions i anàlisis sobre qualsevol tema relacionat amb el moviment. Els perfils oficials en les xarxes socials dels diferents moviments tipus 15 M son el nexe que serveix per transmetre informacions sorgides dels propis integrants. Per tant, no hi ha una comunicació jeràrquica on un emissor informa a varis receptors. En aquest cas, tothom emet i tothom rep els missatges, que prenen forma viral.

Les webs i xarxes socials del moviment fan de paraigües de milers de opinions diferents. En les manifestacions no hi ha consignes preparades. Les pancartes son originals de cadascú. El moviment s’ auto exigeix no disposar de lideratge.

Aquest fet, i passats uns dies d’acampada, es un factor que crida poderosament l’atenció als mitjans de comunicació. No tenen interlocutors oficials. No poden disposar d’un contacte de referència. Fins i tot es converteix en un debat públic. En una entrevista, el sociòleg polonès Zygmunt Bauman, autor de referència per la seva teoria del món líquid, contesta sobre la idea de trobar un o uns líders que “el moviment no ho acceptaria doncs tant la seva potencia com el seu desig es la horitzontalitat, sentir-se junts i iguals, el que, en important mesura, els nega el superindividualisme actual”.

Per tant, no hi han persones que exerceixen de líders; ni organitzacions socials o polítiques; ni relacions vertical o jeràrquica. Per que tampoc hi ha tutelatge. Es a dir, un lideratge a la ombra o referència molt potent que pogués substituir la idea de lideratge. Continua llegint

#03_de 7. LA IRRUPCIÓ DELS SMARTPHONES. Com15M. Anàlisi de la comunicació del moviment dels indignats (en les acampades de maig i juny de 2011).

L’ús de telèfons amb capacitat de connectar-se a Internet s’havia popularitzat enormement en poc temps. Les ofertes agressives dels operadors de telefonia mòbil havia propiciat aquest gran consum, amb molta incidència en franges d’edat adolescent i jove. Això va possibilitar que el propi participant en esdeveniments reivindicatius com podia ser una acampada, manifestació o una cacerolada, fes difusió de la mateixa. Això, que ja va ser una realitat prou evident en altres reivindicacions com la primavera àrab, comporta que la generació de noticies ja no correspon únicament als mitjans de comunicació. Qualsevol participant de l’acampada pot retransmetre via Twitter un acte en concret .Això possibilita un tracte directe i reforça aspectes com:

_la innovació

En tota la comunicació, adaptar-se als nous temps, noves realitats, es un fet obligat. Voler nous sistemes polítics, econòmics, financers, socials… implica que es vol innovar. La innovació es desitjable. Tots els avenços tecnològics son benvinguts en el si del moviment.

_el canvi

Lligat a l’anterior aspecte, el canvi desitjat s’ha de veure en la comunicació establint nous marcs conceptuals. Si es critica a la classe política, no es pot utilitzar el seu llenguatge políticament correcte. S’ha de canviar la visió i percepció de la recessió econòmica, s’han de reforçar valors poc apreciats (per exemple, cooperació vs. competició).

_la genuïtat del moviment Continua llegint

#02_de 7. COMUNICACIÓ BASADA EN INTERNET 2.0. Com15M. Anàlisi de la comunicació del moviment dels indignats (en les acampades de maig i juny de 2011).

El terme Web o Internet 2.0 defineix les aplicacions web que faciliten compartir informació de forma interactiva. Com per exemple, la creació de comunitats virtuals,  grups organitzats d’internautes, que es mobilitzen per varies causes. Una d’elles, va ser  contra l’anomenada llei Sinde que pretenia regular les pagines web i la propietat intel·lectual. Apareix el moviment “No els Votis” que fan campanya contra els grups polítics que van donar suport aquesta llei. També es van formar Anonymous, que van aconseguir notorietat en les seves accions de suport a Wikileaks. Tots aquests grups operaven en la xarxa i les seves accions emergien per la via d’internet.

Per tant, la seva comunicació estava completament condicionada pel mitja. En el cas de voler operar a Twitter, la particularitat del límit de 140 caràcters i l’ús de coixinet + etiqueta (#hashtag) obliga a buscar descripcions breus i clares per aixoplugar una reivindicació.

En tot, i com a resultat de les iniciatives comentades, neix a principi de 2011 una plataforma anomenada Democràcia Real Ja. Els seus fundadors, que convergien en varis fòrums i pagines web, intenten articular una resposta ciutadana davant de tot el malestar present a la societat.

Fan públic un manifest que conforma la seva filosofia i el publiquen en varis idiomes: castellà, català, gallec, eusquera, asturià, aragonès, italià, francès,  alemany i en llenguatge de signes. Això ja es un fet destacable, doncs tota la web esta nomes en castellà, però el manifest fundacional el fan internacional, amb un intent de reflexar la filosofia mes global que te internet de forma implícita.

El manifest, extret de la seva pagina web democraciarealya.es, comença amb un llenguatge proper que mantindrà en tot moment:

Som persones normals i corrents. Som com tu: gent que s’aixeca tots els matins per estudiar, treballar o buscar feina, gent amb família i amics, gent que treballa dur cada dia per viure i donar un futur millor als que ens envolten.

Seguidament, hi ha un element central: fugir dels tòpics de discursos polítics progressistes, tot i no renunciar a les idees progressistes. Això permet establir la consigna que tothom hi cap en aquest moviment. El element central es millorar el sistema canviant-lo, però mantenint el punt de vista de cadascú. Es busca una intel·ligència col·lectiva on la suma o unió de la diversitat provoca la millora:

Uns ens considerem més progressistes, d’altres més conservadors. Uns som creients, d’altres no. Uns tenim ideologies ben definides, d’altres ens considerem apolítics. Però tots estem amoïnats i indignats pel panorama polític, econòmic i social que veiem al nostre voltant, per la corrupció dels polítics, empresaris, banquers… per la indefensió del ciutadà ras.

Aquesta situació ens fa mal a tots cada dia. Però si tots ens unim, podem canviar-la. És el moment de moure’s i de construir una societat millor. És per això que declarem fermament el següent:

Arribats aquest punt, es concreten unes demandes que sobrepassen les lluites partidistes de l’actualitat política que s’establia en aquell moment. Afecten per igual a tots els partits:

Les prioritats de la societat han de ser la igualtat, el progrés, la solidaritat, el lliure accés a la cultura, la sostenibilitat ecològica i el desenvolupament, el benestar i la felicitat de les persones.

Es fa una defensa del sistema democràtic i de l’estat del benestar, que estava en ple retrocés:

Hi ha uns drets bàsics que haurien de ser coberts en aquestes societats: el dret a l’habitatge, al treball, a la cultura, a la salut, a l’educació, a la participació política, al lliure desenvolupament personal i el dret al consum dels bens necessaris per a una vida sana i feliç.

Es denuncia la classe política en el seu conjunt, i el bipartidisme en particular: Continua llegint

#01_de 7. INTRODUCCIÓ. Com15M. Anàlisi de la comunicació del moviment dels indignats (en les acampades de maig i juny de 2011).

Aquest es el primer d’una sèrie de set articles que he escrit sobre la comunicació del moviment dels indignats durant les acampades de maig i juny de 2011.

L’any 2010 Stephen Hessel publicava Indigneu-vos!,un petit llibre propagandístic que demanava a la ciutadania no restar impassible davant la greu recessió econòmica que s’estava estenent per tota l’Europa occidental. Amb l’autoritat moral que li atorgava haver lluitat en la resistència francesa durant la II Guerra Mundial i haver estat redactor de la Declaració Universal dels Drets Humans, s’indignava davant una economia especulativa que posa els diners per davant de les necessitats de les persones. Primer va triomfar al seu país, França, i desprès es va estendre a d’altres.

A l’estat espanyol, aquest escrit va arribar en un moment on ja es consolidava l’esclat de la bombolla immobiliària, la crisis econòmica i les seves nefastes conseqüències socials: atur, davallada de l’estat del benestar i unes perspectives de futurmolt negatives.

La confiança en la classe política havia baixat molts enters, amb un bipartidisme consolidat dreta –esquerra representat pel Partit Popular (PP) i el Partit Socialista (PSOE). Tots els estudis destacaven aquesta bretxa oberta entre una classe política que havia viscut molts anys amb superàvit (a la campanya electoral de 2008, el candidat socialista, Rodríguez Zapatero, va prometre retornar 400 euros a cada contribuent) i una ciutadania que veia els polítics allunyats de la realitat i obstinats en les seves particulars lluites partidistes. La percepció ciutadana sobre la classe política es començava a moure cap un terreny de casta o elit organitzada que disposava d’uns privilegis que no volien perdre de cap de les maneres.

Feia un any del episodi de la crisis del deute sobirà. Arrel dels problemes de Grècia per retornar el deute adquirit, tots els països de l’euro zona van patir fortes tensions que feien pujar els interessos del deute. Espanya en va sortir malparat, amb uns increments molt accentuats. Aquest fet, segons el govern socialista, va ser responsable i el culpable que es veiessin obligats a fer una sèrie de retallades o ajustos en polítiques socials. Eren reformes que implicaven rebaixar el nivell assistencial de l’estat en totes les seves vessants.  S’iniciava l’època de l’austeritat. Varis polítics i periodistes utilitzaven l’expressió “haver viscut per sobre les nostres possibilitats” per justificar aquestes polítiques.

A més, a nivell laboral, això provoca una reforma laboral que va ser contestada pels sindicats majoritaris amb la convocatòria d’una vaga general a finals de setembre de 2010.

La tensió també havia pujat a Catalunya desprès de tot el periple de l’últim Estatut d’Autonomia. Primer aprovat per ample majoria al Parlament català, però desprès escurçat primer pel Congres de Diputats i seguidament pel Tribunal Constitucional, avortant unes pretensions marcadament federalistes. El sentiment sobiranista estava pujant de forma vertiginosa i assolir un estat propi era una idea cada cop mes compartida en la societat catalana.

I a tot plegat, es sumava un increment de l’atur que angoixava la societat. S’havia passat del 8,3% de l’any 2008 a superar el 21%. Mes del doble en nomes 3 anys. I tots els pronòstics eren que la xifra aniria augmentant, ja que la majoria de indicadors socioeconòmics eren desfavorables.

En aquest escenari, el 15 de maig de 2011 es van produir una sèrie de manifestacions a les principals ciutats de l’estat que demanaven una regeneració democràtica profunda. A una setmana d’eleccions municipals i autonòmiques a 13 comunitats, intentaven canalitzar el malestar davant les polítiques que criticava Hessel en el seu llibre. En el cas de Madrid, l’assistència va ser mes nombrosa que la prevista inicialment, tenint en compte que s’havia publicitat bàsicament a traves de les xarxes socials. Al finalitzar la manifestació, van haver-hi alguns aldarulls, i un grup poc nombrós va voler establir-se a la Puerta del Sol. Possiblement, estava en la seva ment la plaça Tarhir egípcia, que estava en plena ebullició de la primavera àrab. La policia els va desallotjar, i això va provocar un efecte crida, convertint-se el dia següent en l’acampada que va encendre l’espurna. Ràpidament van establir-se acampades a Barcelona, Valencia, Sevilla… i en la majoria de ciutats de l’estat espanyol.

Era un moviment transversal i heterogeni, amb una amplia tipologia de participants i reivindicacions. El punt d’unió era la voluntat de canvi. Canvi en el sistema polític, en el econòmic i en el social. Per tant, la comunicació era clau per poder consolidar el moviment i poder “lligar” un grup tan diferent en si mateix. I les xarxes socials van servir de nexe per on es movien les convocatòries, escrits, idees, eslògans, símbols, i tota la logística conceptual que necessitava el moviment.

La comunicació, doncs, va jugar un paper principal. Servia per aglutinar mes persones, per dotar de sentit al moviment, i per ser un reflex del efecte catàrtic que tenien aquelles mobilitzacions.

Per aquest motiu, he escollit la fotografia de portada. Es presa el cap de setmana que es desmuntava l’acampada a Madrid, a Puerta del Sol, quasi un mes desprès d’iniciar-se. Cada participant en els actes devia voler o aspirar a quelcom diferent. Però potser tothom va interioritzar el que la comunicació va intentar transmetre aquells dies: el despertar de la consciència.

En aquesta sèrie d’articles, intentaré analitzar la política comunicativa (formes, maneres, contingut, matisos…) que es va utilitzar aquells dies, tot entenent que la pròpia idiosincràsia del moviment fa impossible obtenir-ne una de homogènia o única.

No es, doncs, una valoració del moviment en si. No intento explicar que va passar, malgrat es necessita contextualitzar les situacions per entendre la comunicació. És nomes pensar en veu alta (en aquest cas, en escrit) sobre quina comunicació va sorgir i quines característiques tenia. Una reflexió personal que no discerneix sobre quina efectivitat va tenir la comunicació. Tot i que dono per fet que la comunicació va tenir un èxit raonable i va aconseguir objectius tangibles com viralitat, fidelització o notorietat. Si més no, la CIA nord americana inclou el moviment 15M en el seu WorldFactBook on recull informació transcendent de cada estat del món. Sobre el moviment dels indignats els descriu com “una associació informal d’organitzacions de base que advoquen per una major rendició de comptes i transparència en la política espanyola, l’augment de la justícia social i la creació d’ocupació”.

A la BBC anglesa, durant les manifestacions a tot el món del 15 d’octubre de 2011 considerava el moviment 15M de l’estat espanyol inspirador de grups similars, des de Israel a Estats Units.

A més, i segons la wikipedia, la participació estimada a les acampades i diversos actes celebrats entre maig i començament d’agost de 2011 va ser de 6-8’5 milions de persones, xifra considerable doncs representa que 1 de 7 habitants de l’estat espanyol hi va participar en alguna o altre forma.

I, finalment, dos anys desprès del sorgiment i les acampades, hi ha enquestes que encara donen una gran simpatia de la ciutadania espanyola al moviment del 15M.

Tot plegat va suposar aire fresc i van ser idees innovadores per la política i la comunicació política.