De l’eix esquerre/dreta a l’eix ciutadania/elits?

miting podemos

Hi ha un viu debat en comunicació política sobre la substitució del concepte esquerra/dreta al de ciutadania/elits, proposant aquest últim una revisió de la idea del grup adinerat influint políticament a favor seu en contra del grup que representa els interessos de la majoria.

Cal indicar que el concepte esquerra/dreta ja estava en hores baixes. Els conservadors, incomodes amb l’etiqueta dreta, i la socialdemocràcia reservant-la cada cop més a l’esquerra alternativa, situant-se ells en una denominació de centre + esquerra per mostrar moderació, havien anat posicionant el concepte binari esquerra/dreta en cada cop més un idea del passat. Continua llegint

Vèncer, però no convèncer.

La disputa política esta basada en discussions on es conversa amb argumentacions i contra-argumentacions. Així succeeix en espais privats, i també en espais públics com els mitjans de comunicació. El premi per guanyar la discussió, que vol dir tenir la raó, és aconseguir vots. A priori, això sembla que sigui l’objectiu primordial. En els debats, tertúlies i aparicions diverses als media, s’ha de guanyar, tenir la raó, ser el vencedor. D’aquesta forma, sembla dir la lògica més acceptada, el públic percep qui ha estat el guanyador i davant el dubte (els indecisos) trien aquella opció. Els qui estan a favor del vencedor n’estan més convençuts. I els que estan a favor del perdedor, es desmobilitzen.

Per tant, l’equació és clara, si aconsegueixo aparèixer com el guanyador = mes vots cap a mi.

És així el mecanisme? Continua llegint

Valors que són conservadors o progressistes?

El mot conservador i progressista defineix a dos grups de valors que conformem el criteri per l’acció política. Per tant, hi haurà valors que són propis a cada opció. I quins són aquests? Per què n’hi haurà valors que en si mateix no han de ser propis d’un o altre.

Per exemple, les tradicions. Podem considerar subjectivament que n’hi ha que són bones i d’altres dolentes. Si es considera una tradició bona, tant és que siguis progressista o conservador, s’acceptarà com a pròpia sense cap inconvenient. Però, en canvi, sembla que el valor tradicional es concebi com a conservador. I això té profundes implicacions. El temor humà universal al canvi i a noves maneres (más vale malo conocido que bueno por conocer) ho posa més fàcil a conservadors, que apareixen com a garants d’una transició mes tranquil·la que no pas canvis sobtats i caòtics. Continua llegint

Creant imatge personal evitant relacions conceptuals negatives.

Mariano Rajoy parlant en públic evitant  citar el cognom Barcenas. José Mourinho evitant aparèixer en roda de premsa en situacions que considera delicades o excepcionals i sent substituït pel segon entrenador. Són un parell d’exemples. En els dos casos, es volia evitar que en la retina del públic aparegués qualsevol relació negativa amb el personatge en qüestió.

En el cas de Mourinho l’objectiu era ser recordat en victòries, mai en derrotes. I així crear un record inconscient del tipus “aquest senyor només el veig guanyant, mai perdent, és un guanyador nat”.

Amb Rajoy, l’objectiu era mostrar que la corrupció no anava amb ell. Tot i publicar-se missatges SMS entre ells dos, ningú té la imatge de Rajoy citant directament Barcenas. La relació que tenien entre ells i quin grau d’afectivitat o coneixença és difusa i poc concreta pel públic en general.

Si aquests comportaments s’adeqüen a l’estratègia conceptual comunicativa del personatge, ens trobem amb una potent funcionalitat. Per què la clau és no suggerir –ni mínimament- el concepte, paraula o idea que es vol negar. Continua llegint

El centre polític, Eldorado?

Tal com veiem en aquest titular del diari, hi ha una creença molt extesa sobre el suposat centre polític, una posició indispensable per poder governar, doncs sembla que tal com es deia del mite d’Eldorado, hi han milers i milers de vots dipositats en aquella posició. I per tant, es necessiten sumar aquests vots als progressistes o als conservadors per tenir una majoria suficient.

Però que vol dir el centre polític? En realitat, és un concepte abstracte que serveix en la ciència estadística, però que no reflecteix un posicionament concret i definit. Continua llegint

Comunicació per partits progressistes: mind the gap.

5 anys després de l’inici oficial de la crisi/recessió econòmica actual, els partits socialdemòcrates arreu d’Europa els hi costa remuntar el vol. I això malgrat l’augment de la desigual distribució de la riquesa, la reducció dels serveis bàsics de l’estat del benestar i la inexistència en un futur -a curt i mig terme- d’una involució d’aquesta situació.

A Espanya els socialistes, a l’oposició, no són capaços d’acostar-se en intenció de vot als conservadors al govern, tot i que aquest ultim pateix un fort desgast. De fet, en lloc d’acostar-se, s’enfonsa en intenció de vot. En la gràfica adjunta, veiem com el Partit Socialista -l’oposició- pateix el mateix que el Partit Popular -el govern-.

Font:  http://www.cis.es  Gràfic de la serie d’intenció de vot en eleccions generals  PP- PSOE.

A Catalunya, per la seva banda, l’oposició d’esquerres sembla que augmenta en vot gràcies a la qüestió nacional abans que no pas per la qüestió social. I finalment, els partits progressistes alternatius, com IU a l’estat espanyol o ICV-EUiA o la CUP en el cas català, augmenten en intenció de vot, però moderadament si tenim en compte la situació socioeconòmica.

Hi han varies circumstancies que expliquen aquest fenomen. Però en el terreny de la comunicació, n’hi ha un força important que anomeno mind the gap. Es tracta de tenir sempre present la distància que s’ha produït entre els governants i els governats. Continua llegint

Comunicació per partits progressistes: contra-arguments no-efectius.

Imaginem la següent escena. Un polític conservador, amb responsabilitat de govern, esta en un debat televisiu. Se li pregunta per una llei de caire econòmic que ha aprovat fa poc temps, destacant que per ara els resultats o bé no s’han vist o bé han estat negatius.

La resposta pot ser una molt similar aquesta: “Certament a curt termini, els efectes de la llei són durs per moltes persones que ho passen francament malament, però hem de mirar a llarg termini. Tant l’OCDE, el FMI i diversos estudis del banc central britànic aconsellen aquestes mesures per poder crear llocs de treball. És una llei que no ens fa cap il·lusió, és impopular, però hem de fer el que ens toca, per responsabilitat, no podem defugir de fer el correcte. De fet, no hem aplicat la totalitat del que ens van dir!

El polític progressista contra-argumentara que les mesures, a més d’impopulars són errònies i contraproduents. Que s’haurien de canviar urgentment. I posa exemples de situacions extremes on ciutadans que viuen en condicions penoses, per culpa d’aquestes polítiques encara ho passen pitjor.

Fins aquí l’escena, que pot ser habitual avui en dia.

Pero analitzem l’esquema conceptual del missatge emès pel polític conservador: Continua llegint

Comunicació política: la paradoxa del guanyador vençut.

Molts cops hi han greus errors en la comunicació estratègica dels partits progressistes provocats pel anomenat parany del menyspreu descrit per G.Lakoff:

Massa progressistes creuen que la gent que vota als conservadors és senzillament ximple, sobretot si vota en contra dels seus propis interessos econòmics. Els progressistes creuen que n’hi ha prou amb explicar a la gent quin és la seva veritable situació econòmica perquè canviï el seu vot. En realitat, els que voten als conservadors tenen les seves raons i convindria entendre-les. El populisme conservador és de naturalesa cultural, no econòmica. Els populistes conservadors, que es consideren gent corrent, amb sentit moral i idees raonables, se senten menyspreats per les elits liberals que els oprimeixen. Consideren que els progressistes estan intentant imposar-los una “correcció política” immoral, i això els irrita. Com els progressistes no comprenen l’acció política conservadora, ratllen als líders conservadors d’incompetents i poc brillants. Això es deu al fet que analitzen els propòsits conservadors des del punt de vista dels valors progressistes. Si s’analitzen els propòsits conservadors des dels mateixos valors conservadors, s’aconseguirà comprendre la situació, és a dir, s’entendrà l’èxit que vénen collint els conservadors.

Efectivament, succeeix el que jo anomeno la paradoxa del guanyador vençut. Això és que des d’una anàlisi objectiva, i basant-nos en valors progressistes, la visió de la societat que volem -no la que tenim- i el camí per arribar-hi, ens porta a creure’ns amb possessió de la raó. Som guanyadors per què èticament i moralment tenim la raó: hi han una sèrie d’injustícies fefaents i  hi han unes elits dominants que impedeixen la seva solució. Però en la realitat, molts votants no ens donen la seva confiança. Qui hauria de ser guanyador es vençut.

Per que al creure amb tanta fermesa en el nostre projecte, a més, pot provocar la decisió tàctica de prioritzar el fer arribar el missatge, no pas en modular-lo convenientment. És a dir, com tenim la raó, el únic que ens separa de tenir el vot és que la gent ens escolti. A partir d’aquest punt -i com, insisteixo, creiem tenir la raó- de forma lògica la gent ho veurà, ho entendrà i ens votarà. No cal donar-li importància a com és aquest missatge, només falta que el missatge arribi al públic potencial -al nostre target-.

Seria la màxima de “si la ciutadania fos conscient del que succeeix en realitat, es revoltarien immediatament”. Donem per descomptat, doncs, que la ciutadania no es conscient de la realitat que l’envolta? Es deixa enganyar? Vol viure en una ignorància sobre la seva pròpia realitat?

Això passava fa molts anys, quan la informació arribava en comptagotes a qui no pertanyia a certes classes socials privilegiades. Però no en l’actualitat. Avui en dia, qui escolta, llegeix o veu un determinat mitjà de comunicació el tria precisament per la seva ideologia. No pas a la inversa. Qui llegeix un diari conservador, no es torna conservador. Sinó que precisament per ser conservador, escull un mitjà de la seva mateixa ideologia, en tot cas per reforçar la seva creença inicial. Per tant, la qüestió és transmetre el missatge de forma que podem convèncer (i sense restar importància -que òbviament en te molta- al missatge en si).

Per això hem de pensar en el receptor del missatge, no pas com algú que ignora “la nostre veritat“,  sinó algú que hem de convèncer sobre “la nostre veritat“. Aquest exercici – i aquí ve la clau- s’ha de fer des del punt de vista del receptor: qui ha votat una força conservadora, però te certs valors progressistes, te raons de pes per fer-ho. No podem dir que ha estat manipulat o no hi pensa prou. Possiblement, un percentatge, reduït o no, ho fan per la manipulació o per que voten a qui ho fa la majoria.  Però segur que hi han molts ciutadans que ho voten a consciencia: opten pel que ells entenen el millor camí possible. I es aquí on s’ha de posar el focus a la hora de saber transmetre el missatge de la nostre proposta política. És a dir, hem de saber trobar els valors que busquen en el seu vot, per que possiblement presentant el missatge des d’un altre punt de vista, trobarem la complicitat de molts ciutadans.

Si escoltem les converses sobre politics, és estrany dir “m’agrada molt la part del seu programa electoral que parla dels impostos, son propostes molt bones”. No, son cites al estil “es una persona creïble”, “es nota que sap el que es fa”, “te molta formació”, “es espavilat”, etc. Es parla de valors intangibles. Aquí es on la forma, no el fons, del missatge ha de saber connectar.

Per finalitzar, cal ser conscients que malgrat el progressisme sol atribuir-se el idealisme com una energia d’ il·lusió que dona una mena de força especial, dintre dels conservadors hi ha molts líders que tenen una alta religiositat que els dona també una força moral amb la qual no se sol contar. Per tant, la superioritat que a vegades el progressista pot percebre pel que fet que ell lluita per uns ideals nobles i justos -igualtat, llibertat i fraternitat- pot quedar-se esborrada per la superioritat espiritual del seu rival conservador.

Comunicació política i Partits progressistes.

Les forces polítiques progressistes, en el seu ampli ventall ideològic, han estat tradicionalment poc amic de les eines pròpies de la comunicació i el màrqueting polític, amb certa tendència a trobar el seu ús poc apropiat. Últimament això esta canviant, però encara amb alguna resistència.

De fet, la propaganda política va néixer originalment per què els moviments d’esquerres fessin arribar el seu missatge a un públic que molts cops era analfabet, i majoritàriament amb una deficient educació. Per tant, les tècniques del dibuix simbòlic devia suplir aquestes barreres comunicatives.

En tot cas, aquestes reticències han estat un factor destacat per què els conservadors prenessin la davantera. Per una banda, tenim la qüestió dels Estats Units: parlar de comunicació política sense mencionar campanyes presidencials nord-americanes sembla difícil, sinó impossible. Però no es tracta, en absolut, d’assimilar-nos. Certament, allà es donen les circumstancies més idònies pel desenvolupament de la comunicació política moderna: bipartidisme, poder econòmic d’una elit, extens territori vertebrat per la televisió, etc. En podem aprendre, però no imitar. Per tant, no fa falta ser admirador del sistema polític o de vida nord-americana per pendre nota del que fan en comunicació política.

L’altre punt important és l’idealisme propi del progressisme, que pot provocar rebuig a les tècniques de comunicació política associades a les tècniques comercials. Si l’esquerra vol demostrar un progres en la societat, evitant la “part fosca” de la humanitat -en contra del pragmatisme que representen les forces conservadores sobre la realitat que ens envolta- pot semblar que utilitzar màrqueting polític prostitueix aquesta concepció. Pero hem de ser capaços de destriar que vulnera el missatge inicial i programàtic i que és una adaptació, mantenint la fidelitat als valors progressistes.

Qualsevol moviment polític ha de comunicar al seu públic la seva proposta. El fet que es faci d’una o altra manera, però amb una coordinació en els seus diversos canals i responen a una clara estratègia conceptual, no ha ni de descafeïnar el progressisme del discurs ni introduir elements que contaminin l’ideari.

La transmissió dels valors centrals de l’ideari polític a traves de buscar el llenguatge que més fidelment els reflexa; d’accentuar o minimitzar els punts comunicatius i estètics que facilitin o dificultin la transmissió; l’anàlisi i la reflexió profunda sobre quines barreres fan que el votant potencial –que sabem s’identifica amb els nostres valors- no ens doni la seva confiança; i buscar la raó del per què aquest votant potencial, no només no ens vota sinó que ho fa per una força política que entenem hi va en contra els seus interessos.

Podem pensar que la importància de la comunicació és més o menys cabdal, però sense una bona comunicació estratègica -no només de forma sinó de fons-, la qual sí que solen tenir les forces conservadores, els progressistes estaran en pitjors condicions no únicament per desenvolupar les seves polítiques, sinó també de convèncer a la ciutadania de la idoneïtat d’aquestes. I més en societats com la nostra, on els mitjans de comunicació, les elits econòmiques i acadèmiques i els principals líders d’opinió  solen escorar-se a la banda conservadora.